bandera que vol seguir fins que pugui: pregonar que un altre món és possible.
Després de tant temps, ell mateix es continua preguntant com hem construït aquest món i què ens ha ensenyat la vida. A partir de reflexions en veu alta sobre conceptes clau que l’han marcat i guiat, i a l’estela d’alguns esdeveniments més recents, l’Arcadi Oliveres intenta analitzar en aquest llibre alguns dels misteris del món que habitem i que deixarem a generacions futures, com explica als seus nets i comenta amb tanta altra gent. On som, què caldria canviar o cap on podem caminar. En definitiva, què hem après de la vida? I com continuar fent-la vivible i respirable en un món on l’aire és ja un bé escàs. En un món on quasi estem obligats a no perdre l’esperança. Una esperança que sigui el motor de l’acció. Una acció que sigui un motor per al canvi, més necessari que mai. Com deia Miquel Martí Pol, (potser) «tot està per fer, i» (encara) «tot és possible».
MAR VALLDEORIOLA
PS: L’aire encara es va fer més escàs a partir del 14 de març de 2020. Les converses que anaven construint el discurs per a aquest llibre van quedar sobtadament aturades, com tot el planeta, per l’arribada d’una pandèmia global que evidenciava que moltes coses (ja) no anaven bé. Amb el confinament i la perplexitat del moment, la por, la incertesa i la vulnerabilitat es van fer més presents que mai. I més que mai també vam veure com tants dels conceptes tractats —i dels quals vam seguir parlant amb distància, mascareta i a un ritme diferent— s’interrelacionaven: capitalisme, desigualtats, refugiats, escalfament global... Res ha restat immune a unes coordenades que un cop més es conjuguen per fer del món un lloc ben fràgil. Ara sí, cal obrir finestres perquè hi entri l’esperança i tots els possibles aprenentatges. Ens hi va el futur. I la vida.
Democràcia
Qui pren veritablement les decisions?
Deia José Mujica, l’expresident d’Uruguai i exemple excepcional de persona humil, que la democràcia és com un múscul que si no s’exerceix, es perd, i que per això cal lluitar-la sempre, malgrat totes les contradiccions. I és que la democràcia vindria a ser el sistema menys imperfecte que coneixem fins ara perquè totes les persones puguem tenir veu i vot en les decisions que poden afectar les nostres vides.
Democràcia per mi va unida a poble, a col·lectivitat, a participació, a legitimitat. En el fons la democràcia vindria a ser una forma bona per a la convivència social per tal que tothom visqui amb llibertat per decidir de manera personal i lliure el que convé fer a cada moment, i en la qual es puguin establir una mena de mecanismes contractuals que permetin arribar a consensos sobre com volem estar en aquest món, i sobretot com ho podem fer perquè tothom en surti una mica ben parat.
Però sempre afegeixo que, com a sistema, la democràcia és també molt i molt fràgil i sovint més aparent que real, i que per això cal enfortir-la. I és que massa sovint, degut a les relacions globals que hem establert, una participació real en tot allò que ens afecta és complicada, i a vegades fins i tot inexistent. El gran problema dels anomenats països democràtics és que, a diferència dels règims dictatorials oberts, tenen uns enemics molt diluïts: s’anomenen poders fàctics.
Si convenim que la democràcia és la capacitat de participació en la presa de decisions d’un col·lectiu, d’entrada sembla el millor sistema per tirar endavant. Pot ser un col·lectiu social, polític, empresarial...; i és que en esferes petites, imaginem, una associació de barri o una comunitat de veïns, sembla que aquesta presa de decisions és factible. Però a mesura que anem pujant graons, i aquí ve també la qüestió de les dimensions, aquesta participació es fa cada cop més difícil. En el món polític o jurídic veiem molt clarament que l’actuació dels poders fàctics és inapel·lable. I en el món empresarial la participació també és difícil. Sí que és veritat que hi ha experiències, com ara el món cooperatiu o de l’empresa cooperativa, on sí que existeix més clarament, però generalment des que es va posar en marxa el concepte de societat anònima el que mana és (però no sempre) el capital, i això impedeix la participació.
Els meus primers contactes amb la democràcia van tenir lloc en dos moments concrets. Un, de dimensió més política, va coincidir amb la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SEDUB). Pensar que en alguns òrgans de decisió sindical podia haver-hi participació democràtica, quan abans tot venia donat per uns sindicats verticals, i el fet de poder prendre autònomament algunes decisions, tot i que en un entorn reduït com l’estudiantil, crec que era una bona experiència democràtica. Aquest sindicat havia de substituir el Sindicato Español Universitario, que durant temps havia estat presidit per un feixista recalcitrant, Rodolfo Martín Villa, que més endavant seria ministre. El sindicat el vam crear el 9 de març de 1966, un moment històric que es coneixeria amb el nom de la Caputxinada, per l’encerclada i repressió que durant tres dies va fer la policia a la seu dels Caputxins de Sarrià, que havien cedit el seu local (gràcies als bons oficis de Joan Botam, conegut com Salvador de les Borges) per tal que es pogués constituir. Molts vam ser fitxats, però el Sindicat va tirar endavant i les activitats, xerrades, cinefòrums i tot el que es feia va ser una de les meves primeres experiències de democràcia. Malauradament, moltes d’aquestes activitats no les vaig poder seguir perquè vaig haver de marxar abans, ja que el meu pare estava malalt.
La meva forma de pensar em venia influïda per haver tingut en els anys anteriors la sort de conèixer determinats professors al batxillerat i a la mateixa universitat. Al batxillerat vaig anar als Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. D’Escolapis n’hi havia de moltes menes, però jo vaig tenir la sort d’anar als de Diputació, que segons el meu parer havien fet algunes coses interessants: s’havien nodrit de professors de la República castigats pel franquisme i el pensament que destil·laven en aquell moment era de crítica molt forta cap al règim i, evidentment, això influencia. Entre altres professors vaig tenir el filòsof i senador Lluís Maria Xirinacs i en Francesc Botey (germà d’en Jaume Botey). D’en Xirinacs em vaig imbuir sobretot dels aspectes de la no-violència, encara que crec que era un home de pensament massa avançat per al seu moment i en alguns aspectes es feia difícil de seguir. Era ben sui generis i atrevit: el primer dia de curs ens va dir: «això és una república i ha de tenir el seu president», que va ser la manera amb què ens va preparar per a l’elecció de delegats. La veritat és que vam tenir clar que el seu era un esperit trencador. En Botey, en canvi, em va obrir els ulls a la realitat del Tercer Món. Ell era missioner i ens va fer de tutor en un any sabàtic que va venir a Barcelona. En el passat havia estat un gran revolucionari al Camp de la Bóta (on hi va haver molts afusellaments a la postguerra) i ell mateix havia estat també un temps a la presó. Era un pou de ciència. I, és clar, en aquest entorn s’organitzaven xerrades i cicles de conferències, que no era gens habitual en aquell moment, sobre socialisme, sindicalisme, vagues, marxisme, lluita de classes..., i ens van deixar ben ensinistrats i ben convençuts d’un món que podia ser diferent i on les decisions verticals i plenes d’interessos no anaven enlloc. Això era a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. I ja a la universitat, del 1963 al 1968, també el planter de professors va ser notable.
Primer, al 1962, vaig entrar a Enginyeria, no a Econòmiques, per voluntat del meu pare. I de fet, el que jo volia fer era Polítiques, però Polítiques no existia a Catalunya i només es feia a la Complutense de Madrid, i el degà en aquell moment es deia Manuel Fraga Iribarne i ja ho vaig descartar. Un cop tot suspès a Enginyeria el meu pare va veure clar que segurament m’havia de dedicar al que m’agradés. I vaig començar Econòmiques. I vaig tenir la sort també de conèixer un bon equip de professors, alguns d’excel·lents. El primer any em va impactar molt un professor que es deia Jordi Nadal, oncle del Nadal que va ser conseller d’Obres Públiques i també d’en Rafael Nadal, escriptor. Era molt bon professor d’història i tenia el bon costum de desmitificar-ho tot, com per exemple dient que el descobriment
