que recuperen el menjar que es llença i el reaprofiten, persones que decideixen viure amb menys i per tant no consumir tant... Però qui hauria de canviar la tendència són totes les empreses de l’Íbex-35. Fins que això no passi, les xifres escandaloses i injustes no canviaran.
Si vaig estudiar econòmiques crec que va ser precisament per ganes de canviar el món i aquestes premisses. Jo no vaig estudiar econòmiques per fer més rics als que ja ho són, sinó precisament per veure què es pot fer per treure de pobres els més pobres davant un sistema tan tan injust com en el que vivim. I, curiosament, la primera consciència anticapitalista em va néixer en el moment de ser empresari, quan vaig heretar l’empresa del meu pare, que ja començava a estar descapitalitzada i la meva gran preocupació era com pagar els sous de les persones que hi treballaven i sobretot com fer un tancament harmònic, esgraonat i sense traumes que no fes patir a ningú. Els treballadors i treballadores havien de rebre un salari just pel que feien i si no hi havia diners i l’empresa tenia massa deutes, millor plegar. Ara veig que devia ser un empresari atípic de consciència anticapitalista sense potser saber-ho.
I repeteixo, l’objectiu és abolir el capitalisme. Però això no ho farem des de dalt, ni amb un canvi de règim polític, ho farem en la mesura de no ser-ne còmplices, des de baix, dia a dia, fent caure el poder de les grans empreses i les grans estructures. I faran falta moltes XES (Xarxa d’Economia Solidària) i moltes altres organitzacions com aquesta. Temps i consciència. Sense ser maximalistes perquè vivim en el món que vivim, però només que un petit percentatge de les nostres accions diàries ja anessin en una altra direcció, de ben segur que la suma faria el fet.
Diners
Sobre capital, frau fiscal i l’especulació desmesurada
El món funciona amb diners. És la moneda de canvi. I la banca sempre guanya. Podem crear monedes locals alternatives no especulatives i mercats d’intercanvi, però encara són excepcionals. Tot, o quasi tot, funciona amb diners.
Com a catalitzador i instrument de canvi, diria d’entrada que el diner no em sembla perniciós. Evidentment hi poden haver solucions millors, però, tanmateix, que puguem tenir uns euros per comprar aliments, per exemple, no em sembla pas malament. Que el diner serveixi com a catalitzador d’operacions econòmiques: tu treballes i et paguen un sou cada mes, i així pots tenir uns diners com a moneda per comprar coses bàsiques. Fins aquí bé. El que sempre critico és la generació de diner per part del diner, que el diner serveixi per fer nou diner. Dit d’altra manera, no em molesta tant el diner com el tipus d’interès que s’amaga darrere l’especulació.
Sempre he pensat que no hauríem d’acceptar mai el tipus d’interès per damunt de la inflació. Jo puc tenir un estalvi de 100 euros, el banc em paga un 2% d’interès i al final d’any els meus 100 euros s’han convertit en 102 euros. Fins aquí res a objectar, perquè probablement la inflació haurà estat d’un 2% i tenir 102 euros ara és com tenir els 100 anteriors de fa un any. El que jo no accepto és que el banc o la borsa dels meus 100 euros me’n remuneri 6. Si la inflació ha estat de 2 vol dir que els meus preus han passat de 100 a 102 i a sant de què jo he de tenir 106 euros? D’on he tret aquests 4 de més? Me’ls ha regalat la societat directament? Me’ls ha regalat traient-los d’algú altre. Per tant jo crec que aquí sí que hi ha un tema molt clar, que és el tipus d’interès, i quan és massa elevat té un nom: se’n diu usura. I a l’edat mitjana la usura estava prohibida. Encara a hores d’ara el món àrab no admet la usura. I fins i tot a dia d’avui hi ha hagut sentències que utilitzant la figura jurídica de la usura condemnen algunes operacions bancàries. Jo soc molt crític amb la usura. I després hi ha les operacions d’especulació, èticament condemnables: comprar a un preu per revendre-ho més car. Però massa gent encara creu que els diners han de «rendir» i poques vegades la gent es planteja aquest tema. Tothom vol fer trampes si el del costat en fa.
Potser no es pot anar pel món sense diners, però es pot minoritzar la quantitat de diners de la vida diària. Hem normalitzat el sistema financer, amb la banca i la borsa. Per mi la borsa, com ja he dit i repetit tantes vegades, és, en un 99% de les operacions, delictiva. Jo només entenc la borsa en un sentit: l’acció col·lectiva. Si tu i jo volem muntar un negoci i no tenim prou capital, podem anar a borsa i fer una emissió de participacions, teva, meva i de 98 persones més, per aconseguir el capital. I fins i tot podem fer una emissió de títols participatius sense anar a borsa. Qualsevol cosa que surti d’aquí, comença a ser delicte. El delicte arriba quan s’especula amb els diners. I es genera diner del diner.
El control de l’especulació
L’any 1992 una persona va demostrar tota sola com n’era de fàcil especular amb els diners i per tant fer operacions quasi virtuals amb els diners. Va ser una persona que es va dedicar a comprar a borsa tota la moneda possible d’un país (la lliura esterlina) quan havia perdut valor, cosa que a més va fer que encara baixés més de valor i que tothom que en tenia també se la volgués vendre. Quan els bancs d’Anglaterra decideixen apujar el tipus d’interès per poder-se recuperar, aquest senyor ven tot el que tenia, però és clar, si ho havia comprat un 15% més barat ara ho venia un 15% més car. Resultat: el senyor va guanyar 1.000 milions de dòlars. I ningú l’hi va impedir. Ara aquest senyor, que es diu George Soros, té una fundació i els seus diners financen algunes activitats fins i tot d’altres fundacions o organitzacions ben dignes. Estem en allò de sempre: un senyor, els diners del qual tenen un origen purament especulatiu, està finançant activitats amb bona fe. Però que reprodueixen el sistema! I això ens fa entrar en un altre terreny: persones riques que tenen obres caritatives. Dels diners que han guanyat il·legítimament resulta que en fan una acció positiva i diuen que fan acció social, però amb uns diners que són bruts d’origen. Això més dissimuladament ho fa “la Caixa”: cobren interessos abusius, es beneficien de peatges i participacions a Repsol i després fan obres caritatives. Ens hem tornat bojos. D’això se’n diu especular i no té cap mena de control.
El que cal, doncs, és fixar-nos en qui controla els diners, quin ús se’n fa, qui especula i com es deixa que aquesta especulació es faci sense cap mena de control. Un dels grans poders fàctics és el poder financer, en el qual les grans fortunes, les grans empreses, els grans partits i corporacions estan implicats i per això no canvien. I aquí entrem en un terreny pantanós: controlar els bancs i controlar els paradisos fiscals.
Els bancs ja fa massa temps que hem deixat que campin al seu aire. Sempre he dit que els banquers tenen dret a cobrar una plusvàlua per la feina que fan, però una cosa és això i l’altra els interessos desmesurats que es demanen per a qualsevol préstec. L’únic interès justificable seria el de la inflació. Però això no és així. S’ha permès que es cobrin interessos per sobre de percentatge injustificables per tal que els seus directius, que tenen noms com Botín, es fessin d’or. Sortosament, moltes sentències contra la banca han demostrat que, a banda que s’han venut productes hipotecaris sense la informació necessària (la lletra petita), també s’han cobrat interessos desmesurats, la qual cosa ha creat i recreat un cicle d’endeutament de la població que potser necessitava aquells diners per a alguns béns de necessitat bàsica, i que li acaben costant el doble del que haurien de costar. I no sortim de la roda. I quan els bancs fan fallida, en comptes de nacionalitzar la banca, com s’hauria d’haver fet amb Bankia, som els mateixos ciutadans i ciutadanes qui per mitjà dels pressupostos, que són diner públic dels nostres impostos directes i indirectes, els rescatem. Això no té nom. Com tampoc tots aquells diners que van a parar a paradisos fiscals: mentre no es condemni l’evasió d’impostos de les grans fortunes, que arriba a més de 16 bilions de dòlars a escala mundial, no arreglarem res.
I em dol veure que el que es va inventar com un mitjà d’intercanvi hagi acabat sent un mitjà per a l’especulació.
