van quedar definitivament instaurades.
Per això no ens ha d’estranyar que a partir del 2000 comencés a funcionar allò que en vam dir el Fòrum Social Mundial, amb aquell eslògan clar i concís: «un altre món és possible». Quan l’any 1999 vaig poder anar a Seattle, a la gran conferència mundial contra l’Organització Mundial del Comerç, que alguns van definir com a naixement del moviment antiglobalització, vaig poder començar a viure algunes de les escletxes i propostes d’alternatives a aquest sistema. Sorgien les primeres veus de protesta, que tindrien ramificacions més tard, com la del moviment dels Indignats i del 15-M. Unes bases que posaven una mica de llum contra el sistema a partir de la creació progressiva de sistemes alternatius, sistemes que en el vessant econòmic conformarien el món de l’economia social i solidària, que anteposa la persona al capital, i també l’anomenada economia per la vida, amb valors com ara la democràcia, l’arrelament al territori, la sostenibilitat o l’horitzontalitat. I és que per anar destronant aquest capitalisme cal anar creant quelcom alternatiu. Només dir que «no» no ens serveix, sinó que cal anar bastint un sistema d’economia que permeti la participació de la gent, que situï les persones al centre, que no només estigui pels beneficis desmesurats, que protegeixi el planeta, que faci del treball una activitat digna, que no permeti el lucre financer, que generi relacions dignes, que permeti el treball per a tothom, que lluiti per l’equitat i els drets de les dones, que faci economia de proximitat...
Les accions del nostre consum poden canviar el món
No cal canviar la muntanya de cop. Tampoc podem. Cal anar canviant l’actitud dia a dia. Jo sempre he dit que la nostra actitud com a consumidors pot produir canvis, com diu Brenda Chávez al llibre Tu consumo puede cambiar el mundo: si els poderosos mantenen el seu poder en aquest món capitalista és perquè nosaltres cada dia comprem on comprem, obrim comptes corrents on els obrim, gastem energia de les grans corporacions...; és a dir, amb cada acte de consum, com diu el llibre, emetem un vot de confiança i donem suport a una forma de producció, de manera que activem una cadena d’abastament amb la qual beneficiem empreses que potser estan contribuint a l’abús social. El consum responsable ha de ser un consum conscient, i amb cada nova actitud que no afavoreixi empreses criminals anirem afeblint el sistema depredador. Evidentment, els poderosos ens intentaran manipular i convèncer de comprar aquí o allà. Però no hi veig altra solució. I aquí ens hem de convèncer que el canvi és positiu i no fer tant cas del que ens dicten els mitjans de comunicació fàctics per explicar a la gent el que passa.
Massa sovint la gent actua en contra d’ells mateixos sense adonar-se’n. Si resulta que la gent opina que no tindrà una pensió el dia de demà i el convencen que es faci un pla de pensions per compensar-ho, automàticament entra en el món especulatiu, entra a forçar una empresa que al final tindrà un fons de capital que comprarà l’empresa a la qual treballa i l’acabarà acomiadant a ell mateix. Cal que la gent s’adoni del poder que té i del que implica la seva participació en el sistema. Cal generar vies alternatives, intentant desvincular-nos d’allò que no ens fa bé. Aquesta economia és molt poderosa en la mesura que li donem suport, però s’afeblirà si no en formem part.
Cal també trencar la inèrcia de les necessitats inventades. I això ens porta forçosament als valors i a l’educació. A casa nostra, per exemple, per Nadal arriba una febre consumista i de tots els obsequis n’hi ha molts que no els usem. No podem anar al 100% en aquesta direcció. Permetre’s coses però amb mesura. La temptació és gran i els poders que t’intenten convèncer són grans. Actualment la publicitat és el gran impacte. Per caminar en direcció contrària cal tenir una sòlida base educativa. Cal donar una educació a la gent. I no sempre es dona perquè no interessa al sistema. El sistema ens ha fet veure i creure que és més fàcil competir que cooperar o compartir. El fet que el planeta sigui limitat està convencent a la gent. Però aquí hem de veure que la reacció ve més per una qüestió egoista, de supervivència pròpia, que no pas pel mal objectiu que es fa. O és que reaccionem igual davant una mort a la Mediterrània o davant algú que es mor de fam? Com si alguns aspectes els tinguéssim assumits, però en canvi com que en el futur del planeta ens hi va l’aire, l’aigua o el petroli que consumim, o la pròpia vida, molta gent s’hi sent més identificada.
I massa vegades el sistema mateix fagocita el discurs: no promou el decreixement, sinó un canvi de consum. Si no tenim petroli, inventem el cotxe elèctric, però amb la idea de seguir consumint i necessitant. És el capitalisme camaleònic, capaç de convertir-se en capitalisme verd, per posar una etiqueta diferent i que tothom continuï consumint.
I és que, objectivament parlant, mai havíem tingut tantes possibilitats i tants coneixements com ara.... tants coneixements científics, tantes descobertes...; ara podríem tenir-ho tot, i repartir-ho bé, però el sistema no ho permet. Tenim els coneixements i la intel·ligència però no sabem parar la màquina, perquè és una màquina que beneficia molt poca gent però que la beneficia molt i té les palanques suficients perquè continuï jugant al seu favor, i quan no és així, continuen intentant-ho per mitjà de la força.
Els tres mites del capitalisme
La força que tenen és la d’intentar perpetuar els tres mites del capitalisme que no pararé de repetir i que cal que ens posem al cap i intentem canviar-los. Aquests tres mites són: que el mercat és lliure, que la borsa és el reflex de la situació econòmica i que el creixement és il·limitat. Tres mites que ja comencen a caure per les mateixes evidències del dia a dia, la precarització i l’esgotament del planeta, que ha posat en primer pla l’emergència climàtica. Però encara avui continuen funcionant.
D’entrada, el mercat no és lliure: qui fixa els preus són les grans empreses, i ho fan sense ànim negociador. Petits productors i països pobres pateixen les conseqüències d’una llei de l’oferta i la demanda completament desequilibrada. Aquí és quan l’Estat hauria de corregir les desigualtats, però si aquest mateix Estat va unit als interessos del poder financer, poc marge d’actuació té o poc farà. Les grans empreses tenen monopolis i oligopolis i concentracions de poder prou àmplies per forçar la roda del mercat i per tant extorsionen per fixar el preu: si tu ets un petit productor i el que et compra el producte que després comercialitzarà t’ofereix un determinat preu a canvi d’aquest producte o res, acabes acceptant. Per això és tan important que les grans corporacions, que obtenen beneficis a partir del «plus» que posen en la comercialització i distribució del producte, perdin pes, i que tornem precisament al comerç de proximitat. Jo tinc un producte i te’l venc a tu a un preu que poso jo, sense intermediaris. Tot i que es fa difícil eliminar els intermediaris i potser el que caldria és que aquests fossin una mica més justos.
El segon mite, la borsa, com ja sabem, és un ball de xifres virtualitzat d’un conjunt d’empreses que compren i venen accions de manera especulativa sense que això reflecteixi la riquesa productiva d’un país. Les accions són participacions virtuals que pugen o baixen de preu depenent d’una suposada informació, de notícies favorables o desfavorables. Creen diner virtual i això mai pot ser el reflex d’una realitat econòmica.
I, finalment, el creixement il·limitat. Es considera que per tal que un país funcioni cal que cada any el PIB (Producte Interior Brut) creixi respecte a l’any passat. Per què? Perquè és la inèrcia d’un sistema capitalista que posa en el guany i en la suma tota la seva esperança. Algú s’ha parat a pensar què significa això? I ho dic de manera molt pragmàtica. Realment, necessitem créixer quan en realitat es diu que al món hi ha sobreproducció d’alguns aliments i en canvi hi ha persones que moren de fam? Algú s’ha parat a pensar que més que créixer cal redistribuir? El nord llença una gran quantitat de menjar i el sud es mor de gana, amb més de 25.000 morts diaris. En quin planeta vivim?
I tot això és fruit i culpa del sistema capitalista. Un sistema que per definició és injust (i assassí) perquè
