Ell m’ha deixat totes les cartes que havia rebut, i ha conservat, i té arxivades. […] Tu, en un moment o altre de la teva vida vas escriure a en Miquel. […] Ara t’escric per a demanar-te si em podries enviar una fotocòpia de cada una de les que ell et va enviar.2
El 4 d’agost de 1986, i després que Turull consultés al seu amic Martí i Pol si estava d’acord que enviés les seves cartes a Pujades, aquest darrer va tornar a escriure-li per parlar-li de les 700 cartes que ja havia aplegat i en les quals, deia Pujades, hi havia un «material interessantíssim» que permetria «descobrir de manera molt extraordinària l’entorn humà del fet literari, cosa que no ha sigut massa tractada a casa nostra».
Endreçar les cartes que Turull conservava de Miquel Martí i Pol —amb qui van mantenir des de setembre de 1976 una intensa relació d’amistat que va culminar en la visita del poeta, el 1987, com a professor visitant, a la Universitat de Bristol on Turull treballava— segurament va provocar en ell l’interès per recuperar l’epistolari del seu oncle, Joan Oliver, sobre el qual ja havia publicat, el 1984, Pere Quart, poeta del nostre temps3 i de qui volia escriure una biografia. El 5 d’octubre de 1986, per una carta de Martí i Pol a Turull ja es pot documentar l’inici d’una recerca que acabaria abastant no només la recuperació de l’epistolari d’Oliver sinó de la correspondència creuada entre els dos escriptors:
Ja tinc fotocopiades les cartes del teu oncle (38 em sembla que n’hi ha) i aquesta setmana te les enviaré. Fes-me saber que les has rebut, si et plau. Jo ja he rebut les fotocòpies de les meves a tu, i les enviaré a en Pujades.
Pocs dies després, Pujades ja havia rebut les cartes d’Oliver a Martí i Pol que aquest darrer li havia fotocopiat, i li avançava que quan viatgés de Bristol a Barcelona intentaria trobar, a casa de la filla d’Oliver, la resta de la correspondència:
Moltíssimes gràcies per les cartes d’en Joan. T’estimava de debò. De vegades em petava de riure aquí tot sol, tot llegint-les per les coses tan divertides que et deia i contava. Em seran utilíssimes si al capdavall escric la seva biografia. Quan vagi a Barcelona —l’11 de desembre, que hi vaig aleshores— intentaré fer passos per trobar les teves a ell, amb la Sileta, la seva filla, i enviar-te’n còpies, però no és una excusa que els seus papers estan tan desordenats que trobar una cosa així pot ser tasca difícil.4
Des d’aquell moment, en moltes de les cartes que es van creuar Turull i Martí i Pol per preparar la visita d’aquest darrer a Bristol el mes de març de 1987 hi havia referències més o menys extenses al treball de recerca, compilació i revisió de la correspondència entre Oliver i Martí i Pol. Així, s’ha pogut documentar que a mitjan mes de gener de 1987 Toni Turull ja havia enviat cap a Roda les fotocòpies de les cartes que Martí i Pol havia escrit a Oliver i que el professor de literatura catalana i hispanoamericana a la Universitat de Bristol havia aconseguit amb l’ajuda de Sílvia —Sileta— Oliver. Escrivia Turull el 17 de gener de 1987:
Jo tornaré, segurament, a finals de març a treballar amb els seus papers [d’Oliver]. Ja em diràs què penses tu de la vostra correspondència i si et sembla publicable…
Petició a la qual Martí i Pol va respondre el dia 26 del mateix mes de gener:
Vaig rebre les cartes que havia escrit al teu oncle. No me les he pogut mirar amb calma, però em sembla, pel gruix, que si no hi són totes poc se’n deu faltar. Quan les vagis ordenant, junt amb les que em va escriure ell, segur que veuràs si n’hi falten o no. Sobre això de publicar-les, a mi la idea no em desagrada, però en voldria parlar amb tu. Ho farem, si vols, a Bristol o quan vinguis pel març.
Durant els quatre mesos següents, tant les cartes com el material que s’ha pogut localitzar demostren que Turull i Martí i Pol van estar treballant en la confecció de l’edició de la correspondència, i s’han conservat fotocòpies de les cartes sobre les quals Turull feia preguntes a Martí i Pol —el títol d’una publicació que calia completar, el cognom d’un amic esmentat en alguna carta, l’aclariment sobre un premi o un homenatge, etc.—, i en les quals Martí i Pol també intervenia —per mostrar la necessitat de posar alguna nota aclaridora d’un passatge, per respondre les preguntes de Turull, per indicar el nom de la persona adequada per obtenir una informació desconeguda per als dos, etc. La majoria d’aquestes notes s’han conservat i ampliat en aquesta edició i demostren fins a quin punt es va avançar en la confecció de l’edició de l’epistolari per a la seva publicació.
El cert, però, és que malgrat la feina iniciada per Turull i continuada amb l’ajuda del poeta rodenc, els primers mesos de 1987 el projecte d’edició va quedar aturat. Martí i Pol, després de tornar de la Universitat de Bristol —on va llegir la seva coneguda conferència Algunes consideracions sobre experiència i poesia—,5 va prendre la decisió de no publicar aquella correspondència, tot i que en la carpeta on es van conservar les notes esmentades ja s’havia arribat a calendaritzar la publicació: «Turull portaria l’original a punt el setembre del 87 perquè pogués sortir febrer/març 88». En rellegir les cartes és molt probable que Martí i Pol s’adonés que, especialment en les escrites a partir dels anys vuitanta per part de Joan Oliver, s’hi feia referència de manera molt directa a escriptors, artistes, editors i persones vinculades a la cultura catalana que encara eren vius i que podrien sentir-se ofesos per com s’hi referien en unes converses escrites originàriament en un context d’intimitat. El 14 de maig del mateix 1987, Martí i Pol va escriure una llarga carta a Turull per explicar-li la seva decisió i per demanar-li disculpes pel temps que havia dedicat a compilar la correspondència:
[…] tinc por; més ben dit, coneixent com conec el meu país, no vull carregar-me a hores d’ara amb la responsabilitat de publicar un llibre que farà sortir butllofes a la pell de qui sap la gent, des de poetes a financers, passant per crítics, editors, polítics, pintors, etc. […]
El cert, però, és que la correspondència no es va destruir i es va conservar als arxius personals dels dos escriptors que, finalment, han estat donats i són custodiats actualment per la Fundació Miquel Martí i Pol i l’Arxiu Històric de Sabadell, on es va dipositar el fons personal de Joan Oliver.6 Una tercera còpia incompleta de les cartes, en aquest cas fotocopiades, també va ser conservada per Francesc Vallverdú, amb qui Turull va tenir uns primers contactes per tal de mostrar-li part del material que es pretenia publicar. Pocs mesos abans de la seva mort, i després de l’èxit del Col·loqui Internacional Miquel Martí i Pol celebrat el 2013 a Barcelona, Vic i Roda de Ter, Vallverdú va fer donació a Ramon Besora, president de l’Associació d’Amics de Miquel Martí i Pol, d’una carpeta amb tot el material fotocopiat i compilat per Turull fins al maig de 1987, la qual també va ser donada per a la seva conservació i estudi a la Fundació Miquel Martí i Pol de Roda de Ter.
Martí i Pol no va destruir les cartes creuades amb Joan Oliver i tant a Vallverdú com al mateix Turull els va reconèixer el possible valor futur que tindrien aquells documents. Deia Martí i Pol a Vallverdú que «passats els anys, segurament [les cartes] faran servei; ara no en farien cap»,7 i de manera encara més explícita manifestava a Turull:
La correspondència entre en Joan i jo té un to molt íntim, massa íntim per ser publicada en vida d’algun de nosaltres dos, i sobretot en vida de molta de la gent de qui s’hi parla. Com a document històric, literari, sociològic pot tenir, i segurament tindrà, molt valor d’aquí uns quants anys […]
