caràcter polític, social o literari i els comentaris punyents o sarcàstics sobre escriptors, artistes o editors, que es fan encara més intensos i directes en la darrera etapa d’aquest diàleg escrit que s’ha pogut recuperar. De la confiança, però, també en queda rastre en un aspecte ben significatiu com és el canvi en el tractament formal que van fer servir Oliver i Martí i Pol durant divuit anys —la forma «vós»— per la forma «tu» a partir del 27 de setembre de 1979: «Ara m’adono que si t’anomeno Miquel, t’haig de tutejar; ho faig amb una condició: que em paguis amb la mateixa moneda!». Proposta que Martí i Pol va entomar «amb una mica de vergonya perquè et tinc molt de respecte […] conseqüència d’un gran afecte i una gran admiració».19
Èxits literaris i conflictes editorials (1980-1983)
Els tres darrers anys de la correspondència entre els dos poetes són potser els que recullen amb menys filtres i menys formalitats les vivències personals, les confessions polítiques i les crítiques més viscerals de tota la llarga trajectòria d’amistat. Aquells van ser els anys de la consolidació de l’èxit editorial de l’obra martipoliana, amb edicions que s’esgotaven ràpidament, i amb un creixent reconeixement públic, que ja s’havia iniciat amb Estimada Marta però que acabaria de consolidar-se amb L’àmbit de tots els àmbits:
Escric força, com et deia, intento —em sembla que ja t’ho vaig dir dies enrere— fer una poesia útil en aquest moment de desencant comunitari en què tanta falta ens fa l’esforç de tots per mirar de tirar les coses endavant. Torno a servir-me del plural; i això per dues raons: primera, perquè si he superat (?) la malaltia i assolit una síntesi entre els dos (o més) jo que hi ha en mi (L’hoste), la meva actitud no pot ser sinó comunitària; i segona, perquè el que estic escrivint és una poesia diguem d’exaltació nacional, poesia política, però el màxim d’allunyada de qualsevol partidisme. Més ben dit, potser caldria qualificar-la de poesia cívica, ja veus per on van els trets.20
Va ser també el moment en què, amb la publicació de Poesia empírica, Joan Oliver va cloure la seva producció poètica, fet pel qual en les cartes s’aprecia la voluntat de reflexionar sobre la coherència de la seva trajectòria personal i literària:
serà el llibre més extens de tots els meus i s’enquadra en una bona part dins allò que la colla de Sabadell anomenàvem «tècnica de la impopularitat», és a dir discrepar de molts valors, postulats, axiomes acreditats i intocables, atacar prestigi i crèdits «fumosos i com les xemeneies sempre acimats». En algunes peces davallo fins a la grolleria o l’ordinariesa i l’obscenitat (espectacles no aptes per a l’escena), però sempre amb intenció —penso jo— moralitzadora (una moral per reducció a l’absurd, podríem dir).
Era, doncs, el moment de fer balanç i projectar-se cap al futur amb noves il·lusions: Martí i Pol amb l’esperança d’un futur polític, social i cultural més ric, i Oliver amb el pessimisme combatiu que el caracteritzava. I el balanç no era autoreferencial en cap dels dos casos sinó que ambdós compartien obertament allò que apreciaven de l’altre i que els feia créixer. Joan Oliver, com a editor d’Aymà, que va treballar en la confecció de l’Antologia de poemes de Martí i Pol preparada per Ricard Torrents, confessava que aquell llibre li havia «permès de repassar la teva obra i de constatar el seu constant enriquiment sempre cap a la llum», la qual cosa feia que «la teva vida i la teva poesia són una de les poques —poquíssimes— coses que m’inspiren plena confiança, crèdit total».21 Unes paraules que Martí i Pol va respondre quatre dies després dient-li que «les teves reflexions […] són veritables punts de referència per orientar i esmenar el meu treball», i reblava: «Escriu-me, doncs, que em fas un gran favor». La comprensió de l’altre i de les seves motivacions profundes va ser allò que va motivar les probablement més sinceres i explícites mostres de suport i de comprensió mútues:
ets l’home sencer i sincer que viu i estima amb una intensitat escruixidora i que, a més, coneix profundament el teixit del nostre fer i desfer poètic, o, si vols, intel·lectual, amb totes les prevencions pel mot. Pots, de vegades, semblar (i ser, què carai!) agressiu; però mai no se’t podrà titllar de pedant o arbitrari. Jugues fort i net en tot, i això és una de les coses que més admiro en tu. D’altra banda, la teva actitud està avalada per una obra que en proclama l’honestedat.22
En els documents conservats d’aquells darrers anys de relació també destaquen les referències a les tasques de traducció que Martí i Pol feia per encàrrec d’Edicions 62 amb la finalitat d’«anivellar una mica el pressupost familiar» ja que, com va deixar escrit en més d’una carta, amb la seva pensió d’invalidesa anava «curt d’armilla». Fins i tot Joan Oliver li va recomanar que escrivís teatre com un nou exercici de projecció de l’experiència personal sobre els espectadors:
Dedica aquest estiu a traduir —no l’obra d’altri— l’obra que portes dins. Traduir-la en teatre. Pensa el tema i deixa que maduri. El teatre ha de ser el drama personal projectat sobre els altres. I potenciat, deformat, si cal disfressat. Plagiem la vida! L’autor és tots, o una parcel·la del tot.
Les cartes escrites entre 1980 i 1983 són també especialment diàfanes pel que fa al patiment compartit —i viscut de manera personalment angoixant per Joan Oliver— en relació amb la crisi de l’editorial Aymà-Proa, en la qual el poeta de Sabadell treballava com a director literari, al servei de Joan Baptista Cendrós, des de 1955. A la crisi empresarial i a la manca d’una estratègia editorial clara s’hi va sumar el xoc definitiu de dues personalitats fortes que durant anys es van complementar. Segons el testimoni de Sileta Oliver —filla de Joan Oliver— recollit per Genís Sinca en la biografia de Joan Baptista Cendrós,23 Oliver va tenir sempre llibertat per construir el catàleg de l’editorial i per organitzar la seva feina i la de les persones amb qui treballava, però el fet que Oliver, després de més de vint-i-cinc anys a Aymà, no hagués estat donat mai d’alta a la Seguretat Social, va fer esclatar la crisi:
encara no havia pogut aconseguir que en Cendrós posés en solfa les seves repetides promeses d’assegurar-me legalment la meva jubilació i sobretot la viudetat de l’Eulàlia i això em tenia preocupadíssim i rabiós. Li vaig escriure una carta des del llit de tons patètics: li deia sense embuts que si no preparava immediatament el document adequat per tal de poder-lo firmar tan bon punt jo pogués sortir, donaria ordre al meu advocat de cursar la corresponent denúncia a l’Assegurança. Va ser oli en un llum. I el passat dia 23 de març vam firmar el document a cal notari. Ara estic més tranquil i des d’ahir vaig a l’editorial. Tanmateix el negoci funciona amb un desordre i una lentitud lamentables i camina cap a la liquidació.24
D’aquella topada inicial ocasionada pel desemparament legal i econòmic a què es veia abocat Joan Oliver se’n conserva tota la documentació a l’Arxiu Històric de Sabadell.25 El conflicte, però, va continuar, i la carta que Oliver va enviar a Martí i Pol l’11 de novembre de 1982 ens permet conèixer-lo de primera mà:
He romput amb en Cendrós. El xoc es veia venir. Sóc un home força incurós respecte als meus drets d’autor, però tot té un límit. L’empresari em va prohibir que publiqués una antologia de Pere Quart dins la col·lecció de la Caixa-Eds. 62. I arran d’això va esclatar la renyina. Una topada que potser em perjudicarà, perquè la meva pensió vitalícia
