mòbils, que no triomfa a Facebook, Twitter i YouTube. Substitueixen l’interès públic per l’interès del (gran) públic. El luddisme digital, és a dir, l’actualització de l’odi incondicional a les màquines que va iniciar l’obrer Ned Ludd quan va trencar un teler al segle xix perquè se sentia amenaçat, és un altre extrem que tampoc no està justificat (Sale, 1995). Els ciberdelictes o les addiccions digitals no són culpa d’uns aparells que també s’empren per salvar vides i curar malalties, per informar i entretenir els ciutadans, etc.
El professor Ferran Sáez Mateu apunta que pràcticament tots els programes d’entreteniment i la publicitat de la ràdio i la televisió del present parteixen d’una esfera axiològica postmoderna, d’acord amb una triple classificació en què aquesta categoria va precedida dels valors moderns i, abans, dels premoderns (Sáez Mateu, 2008, 78-84). Es tracta d’un entorn que es pot estendre a les TIC i que és governat per binomis complementaris, com ara la diversitat i la relativitat, la flexibilitat i la versemblança, la confluència i la comunitat, la identitat difusa i el relat fragmentari, el present i l’atzar, l’adolescent i el desordre creatiu, l’opinió pública i l’eslògan, la imatge i la marca, l’emoció i el plaer.
De la mateixa manera que els contemporanis de l’invent de la impremta i del descobriment d’Amèrica van experimentar una transició dels valors premoderns als moderns, les persones d’avui viuen el pas dels valors moderns als postmoderns, després de constatar que el projecte de la modernitat va fracassar en l’intent de renovar les formes tradicionals del pensament i la vida social, de l’art i la cultura, etc. (Vattimo, 1986). En les següents pàgines es fa una lectura d’aquest procés a través de la intervenció de les noves tecnologies.
1.1 Definicions dinàmiques
El concepte de les TIC és dinàmic. Al segle xix, per exemple, el telèfon podia considerar-se una nova tecnologia. El mateix es podria dir de la televisió quan va aparèixer durant la dècada dels cinquanta del segle xx. Tanmateix, avui ni l’un ni l’altra figuren a la llista de les TIC. De fet, és discutible que els ordinadors més primaris hi hagin de ser al costat dels telèfons intel·ligents o els iPads. Malgrat això, tant el telèfon com la televisió i l’ordinador són tecnologies que afavoreixen la comunicació i l’intercanvi d’informació en el món actual.
Després de la invenció de l’escriptura, les aparicions del telègraf elèctric, de la telefonia, de la televisió i d’internet han emergit com les etapes bàsiques en el camí cap a la societat de la informació. La popularització de la informàtica i de les telecomunicacions esdevinguda l’últim decenni del segle xx ha transcorregut en paral·lel a la miniaturització dels components, la qual cosa ha permès produir aparells amb múltiples funcions a preus assequibles.
Els usos i les aplicacions de les TIC creixen i s’estenen, sobretot en els països rics i entre els individus més joves, cosa que comporta perills: en primer lloc, el d’accentuar localment la fractura econòmica i, en segon lloc, el d’incrementar les diferències entre generacions. Aquestes innovacions ocupen un lloc creixent en la vida de les persones i en el desenvolupament de les societats: de l’agricultura de precisió o la telemedicina a la democràcia participativa o els usos militars de la informàtica avançada, tot passant pel comerç, la borsa, la robòtica, etc.
El fet d’estar informats minut a minut, de comunicar-nos amb subjectes que viuen a l’altre extrem del planeta o de treballar en equip sense compartir un mateix indret és d’allò més normal. Per això la societat actual és la de la informació. I aquest estat de les coses es deu principalment a una innovació que va començar a formar-se fa cinc dècades: internet.
1.2 Defensa contra atac
Tot plegat es va gestar els anys seixanta com a part de la Xarxa de l’Agència de Projectes d’Investigació Avançada (Arpanet n’era l’acrònim en anglès), creada pel Departament de Defensa dels Estats Units perquè diversos organismes del país estiguessin comunicats. Per tal que resultés eficient en cas de necessitat extrema, havia de ser obligatòriament una xarxa descentralitzada amb moltes connexions possibles entre dos punts. A més, perquè fossin més segurs, els missatges que hi circulessin havien d’estar dividits en paquets que serien enviats a través de camins diferents (Micó, 2006).
La participació d’universitats i instituts en el desenvolupament del projecte va facilitar que es trobessin altres possibilitats d’intercanviar informació, i així es van crear els correus electrònics, els serveis de missatgeria i les pàgines web. Quan a mitjan decenni dels noranta aquesta iniciativa va deixar de ser un projecte exclusivament militar, es va donar el veritable esclat d’internet. Tot allò que es coneix actualment com a TIC se’n va beneficiar.
El boom del web, que el 2011 es va quedar momentàniament sense números per identificar els dispositius connectats a la xarxa, comporta que gairebé no hi hagi fronteres per a la informació, la qual abans només la transmetien la família, l’escola, la universitat: els àmbits on residia el coneixement. Ara les barreres clàssiques s’han esvaït i l’accés és força més senzill. El contacte entre individus, per raons personals, comercials, polítiques, etc., també s’ha agilitzat. El problema principal, però, és la qualitat d’aquestes informacions i comunicacions.
Les noves tecnologies són en bona mesura immaterials ( la informació és intangible), instantànies i multimèdia (es basen en texts, imatges estàtiques i en moviment, arxius d’àudio, etc.) i permeten la interconnexió i la interactivitat. Precisament per aquests motius han nascut codis i llenguatges i s’està trencant la cultura de masses a causa de la fragmentació de les audiències d’aquests mitjans, vehicles i plataformes: xarxes socials, serveis de microblogging, etc.
Tot i que no hi ha una única manera d’organitzar aquests aparells i aquestes aplicacions, solen agrupar-se per xarxes, terminals i serveis.
1.3 Gent ben connectada
El mètode més elemental per connectar-se a internet és un mòdem d’accés telefònic. Malgrat que li manquen els avantatges característics de la banda ampla, ha estat el punt d’inici de molts internautes i encara és una opció per als usuaris amb menys poder adquisitiu. En gairebé tots els països de la Unió Europea el grau de disponibilitat de línia telefònica a les llars és elevat, excepte a Àustria, Finlàndia i Portugal, on nombroses línies fixes han estat substituïdes per mòbils. De tota manera, a l’Estat espanyol l’accés a internet per la xarxa telefònica bàsica (banda estreta) pràcticament ha desaparegut. La meitat de les connexions el 2003 eren de banda estreta; set anys després, el 98% dels accessos eren de banda ampla.
El trànsit de dades a internet ha augmentat a causa de la popularització de les aplicacions dels telèfons intel·ligents i de l’eclosió del vídeo al web. El volum va créixer cada mes del 2010 en 12,7 terabytes (unitat d’emmagatzematge que equival a 1.012 bytes) i la previsió per al 2014 és de 42,1 terabytes, cosa que suposarà un increment del 232%.
Segons les operadores de telecomunicacions, la transformació és tan profunda que el seu negoci perilla si no es modifiquen les normes que han regit fins ara. Diuen que la despesa per millorar les xarxes és superior als ingressos que obtenen per la seva activitat i apunten en dues direccions per reconduir la situació: els proveïdors de continguts i els internautes.
Companyies com ara Telefónica han suggerit que els seus preus haurien de canviar per tal d’eixugar el perjudici que els causen les tarifes planes il·limitades. Insisteixen que l’usuari mitjà sufraga l’usuari intensiu, ja que el 80% del trànsit prové d’un escàs 20% de consumidors. La desproporció
