xarxes socials apleguen un conjunt de serveis concebuts per crear comunitats virtuals, això és, grups de subjectes units per interessos similars. S’articulen al voltant de conceptes diversos: per emmagatzemar material, com ara imatges –Flickr–; per establir relacions professionals –Linkedin, Xing–; per operar com a aparador d’una activitat concreta, per exemple la música –MySpace–, o per crear perfils i llistes d’amics –Facebook, Hi5, Tuenti– (Redondo, 2010). Tecnològicament parlant, han consolidat senzilles aplicacions d’ús comú en un únic espai: el correu electrònic, el xat, la possibilitat de pujar i baixar material, etc.
L’aliança entre tecnologia i cultura participativa ha servit per inventar aquestes xarxes, que fan accessibles les pel·lícules, la música, els llibres, etc. generats per l’economia de l’abundància. El sociòleg Gilles Lipovetsky sosté que en el moment de consumir es viu una part d’un mateix en què no hi ha dolor, només plaer (Lipovetsky, 2007). I el seu col·lega Zygmunt Bauman recorda que, mitjançant el consum, els individus són ells mateixos i alhora coincideixen amb els altres (Bauman, 2007). Amb el P2P s’ha passat d’una cultura de masses a múltiples comunitats d’interessos. O sigui, plaer sense límit en les successives coincidències amb el proïsme sense passar per intermediaris.
1.12 El vici de cobrar
Molts clients de les indústries culturals es resisteixen a pagar per les obres difoses per les noves plataformes. La tendència s’observa a Catalunya i també en mercats amb més tradició i oferta. Una enquesta als Estats Units de l’organització de recerca Pew Internet afirma que vora el 30% d’usuaris paguen per la música; el 22% ho fa per aplicacions mòbils, i el 18%, per mitjans informatius i revistes.
A l’Estat espanyol, la facturació de la televisió de pagament va començar a reduir-se el 2009, concretament un 2,6%, o sigui, 1.400 milions d’euros. El satèl·lit també va perdre abonats durant el 2010, els quals van anar a la TDT de pagament i a internet. La pujada de preu d’alguns diaris no va compensar la caiguda de la difusió, raó per la qual els ingressos per la venda d’exemplars van baixar més d’un 5%.
Pocs consumidors es mostren disposats a pagar per les notícies de la xarxa. El 2010 el diari El Mundo tenia 20.500 abonats al seu quiosc digital, Orbyt, enfront dels 28 milions d’usuaris únics del seu web i els 274.000 diaris de difusió. Els baixos nivells de subscripció a Espanya no remunten amb les ofertes digitals ni amb suports com l’iPad.
Malgrat que el cinema es va beneficiar el 2009 de les estrenes de pel·lícules en 3D i va recaptar 671 milions d’euros gràcies als 110 milions d’espectadors que van anar a les sales, en l’exercici següent el negoci del vídeo i el DVD va minvar en un 35%, fins als 112,5 milions d’euros.
L’streaming (la reproducció en temps real, sense possibilitat de descàrrega) és una alternativa al fet de baixar música digital. Segons un estudi de 2010 de l’empresa de màrqueting en línia Antevenio, el 29% dels usuaris de mòbils ha adquirit aplicacions de pagament a l’Estat; no obstant això, el 42% s’hi gasta diners una sola vegada al mes.
Una de les excepcions a escala mundial es va donar quan, en vuit setmanes, entre 2010 i 2011, la Viquipèdia va captar una vintena de milions d’euros en donacions, aportades per més de mig milió de persones, en motiu del seu desè aniversari.
Tots els partits amb representació al Parlament espanyol volen reforçar la protecció de la propietat intel·lectual, en la línia del que reclama el sector. El repte legislatiu consisteix a seguir aquest camí sense conculcar drets com la llibertat d’expressió, el secret de les comunicacions, la protecció de dades personals o la propietat privada i respectar alhora l’accés a internet, que és essencial per al desenvolupament de la societat de la informació i que, segons l’ONU, caldria reconèixer com a dret civil bàsic.
El valor de l’accessibilitat desplaça el valor tradicional de la propietat quan les persones accepten pagar per l’ús d’una cosa mitjançant inscripcions o quotes en lloc de fer-ho per algun servei o bé material. L’economista Jeremy Rifkin recalca que l’aventura capitalista, que va començar amb la mercantilització dels productes i la tinença de propietats, ha arribat a la seva culminació amb la mercantilització del temps i de l’experiència. Per això adverteix que quan l’economia absorbeix la cultura només queden els llaços econòmics per mantenir unida la societat (Rifkin, 2000).
2.1 Preocupació de moda
Avui tothom parla de valors i ètica: polítics, científics, professors, mitjans de comunicació, tecnòlegs… Però en el present aquests conceptes tenen més bona reputació que no pas aplicació, potser? Es podria considerar que aquesta suposada preocupació és una moda?
Pràctiques i activitats com la banca ètica, la intel·ligència emocional aplicada a l’empresa, la responsabilitat social corporativa, el comerç just o el turisme solidari, entre d’altres, conformen aquesta tendència. La majoria sorgeixen amb les millors intencions, però és evident que fan servir l’ètica com un argument de màrqueting. En moltes ocasions, aquest mitjà moral és el més vàlid per arribar a un bon fi comercial. Tanmateix, hi ha oportunistes que volen aparentar que són ètics en la seva feina només per ofegar remordiments o despertar la simpatia de clients i usuaris.
El significat més antic d’ètica (del grec ethos, “comportament”, “costum”) remet al caràcter, a una cosa que s’aconsegueix mitjançant l’hàbit i que no tenim per naturalesa. Aquests hàbits neixen a partir de la repetició. Al llarg de la vida, un individu va realitzant accions, la reiteració de les quals genera hàbits, que, al seu torn, determinen actituds. D’aquesta manera, tot vivint, el subjecte es fa a si mateix. L’ètica s’ha acabat configurant com la branca de la filosofia que investiga les normes de la conducta per formular les regles que convenen per al màxim grau d’evolució psicològica i social (Marzano, 2009, 143). L’objectiu que li correspon com a disciplina és aclarir l’experiència humana de la moral, a més de reflexionar-hi i fonamentar-la. Perquè la moral té un abast més ampli que l’ètica, és per sobre d’allò físic, és allò que se sotmet als valors.
El filòsof alemany Georg Hegel (1942) va advertir que el compliment del deure (subjectiu) és abstracte. Perquè arribi a ser concret, cal que s’integri en l’obediència de la llei moral, la qual es manifesta (objectiva) a través de les normes i els costums de la societat. Per a la convivència normal, cal que predominin les tendències més adequades per al desenvolupament de la vida individual i col·lectiva. Aquestes orientacions s’imposen a la persona amb caràcter habitual i permanent, i perquè cadascú aprengui a qualificar els seus actes aquestes aptituds es constitueixen en allò que es pot anomenar sentit moral.
2.2 La ciència d’allò valuós
L’ètica pretén la realització de la persona mitjançant els valors. L’axiologia (del grec axios, “allò que és valuós o estimable”, i logos, “ciència”) és la teoria dels valors, dels positius i dels negatius. Aquesta disciplina analitza els principis mitjançant els quals s’arriba a la conclusió que una cosa és valuosa o no.
Un valor implica una preferència normativa o vital arrelada, organitzada i jerarquitzada en la psique dels subjectes d’acord amb altres valors i creences. Cada individu té una escala de valors. El nombre de valors que posseeix una persona és relativament petit. Els veritables valors, els que íntimament indiquen com comportar-se, quin camí seguir, etc., són pocs. Una gran quantitat de valors equivaldria a la dispersió i la despersonalització.
Els
