estona que no se sentien les paelles. Sabia que hauria d’haver anat cap a casa just després del funeral. No pot passar res de bo després d’enterrar l’animaló d’algú.
—I doncs, per què no escrius un poema sobre mi? Què tinc de dolent, jo?
—Que potser soc el puto Balašević?2 —li vaig demanar.
Després em va saber greu. Li hauria d’haver dit «sí, i tant», i al cap d’uns dies hauria oblidat que m’ho havia dit, o hauria rigut d’aquella pregunta estúpida i m’hauria dit que preferia morir abans de fingir que era la musa d’algú. En canvi, no vaig ser capaç de contenir-me. No és que la meva poesia fos bona, però el fet que la Lejla s’hagués mantingut allunyada d’aquella part de la meva vida —precisament, la manera com havia ignorat tots aquells esforços, incloent-hi presentacions, ressenyes i premis— m’havia fet mal ben endins, deixant-hi un pòsit perillós. No, no podia permetre que se’n sortís. Encara que avui ella hagués enterrat la mare, no hauria deixat que m’humiliés d’una manera tan banal. Al carrer, un captaire em podria haver demanat el mateix i hauria cregut en la innocència de la petició. Però ella no. Per a la Lejla, la vida era una guineu rabiosa que de nits ve a furtar-te les gallines. Mentre que escriure sobre la vida significava clavar la mirada en la gallina esquarterada l’endemà, sense cap possibilitat de capturar la bèstia in fraganti. Sobretot, em sembla que ella mai no va entendre per què algú que està bé del cap s’asseuria a escriure versos. I encara menys per què jo, en el temps i l’espai que ens havia tocat viure, volia fer-ho tant sí com no. I ara, després de tot plegat, després de tants anys d’una política de menyspreu per l’única cosa en la qual he tingut una mica d’èxit en la meva vida gens espectacular, s’asseu aquí, al seu sofà marró de pega, amb els seus cabells rossos de pega, i m’ofèn. Doncs no se’n sortirà.
—Collons, Sara —va dir i es va aixecar—. Era conya.
No s’havia enfadat, només estava cansada. Segons la Lejla, la poesia no val ni per barallar-s’hi. Va anar fins a la prestatgeria, va agafar la foto del seu germà i va fregar-ne el vidre amb el puny de la màniga.
—Ell tampoc va voler dibuixar-me —va dir, i va tornar la fotografia al seu lloc. Em va mirar amb els ulls ben oberts, com si tot d’una hagués recordat alguna cosa—. T’he explicat mai com va tocar un Dürer?
Em vaig quedar callada al sofà, tot d’una sense propòsit, com una plantofa que perd completament la raó de ser si no està emparellada amb l’altra. A ella, evidentment, ni tan sols li calia un interlocutor, només unes orelles per buidar-se del tot, com un animal abans de ser dissecat. Va dir «ell». Per primer cop després d’aquell dia horrible a l’illa.
—Jo no ho recordo —va començar—, era massa petita. Però la mama m’ha explicat aquesta història milers de vegades. Érem a no sé quin museu, l’Armin tenia set o vuit anys, em sembla. No ho sé. El cas és que va aixecar un dit i va tocar el quadre. Així... amb tot el dit sobre el quadre, saps? I de sobte es va armar un sidral, va saltar l’alarma, els guàrdies corrent amunt i avall... Els meus pares estaven terroritzats.
No sabia què dir. De fet, què podia dir ningú en un moment així? La guineu ja havia fugit del pati, jo no tenia cap esperança de capturar-la. Les paraules, tot d’una, em semblaven falses, gastades, com el maquillatge escrostonat a la cara arrugada d’alguna vella.
—Però el que importa és que la Llebre hagi tingut el seu epíleg —va dir, i va arronsar les espatlles, segellant tota aquesta història sobre la mort, la poesia i els quadres protegits. Tornava a ser la noia senzilla, la que no anava a buscar el nou als exàmens, la que preferia beure’s una cervesa i no fer-se la llesta. Una noia rossa amb plantofes de plàstic que era perfectament capaç de fer broma sobre la mort d’un conill que, ho recordo amb claredat, havia arribat a estimar més que a la gent. Una noia que no sabia que Viena està inflada com un cadàver, i que no parlava del seu germà. La musa fràgil, ximpleta, d’algú. Jo no la podia suportar.
Li vaig dir que ja era tard i que ja era hora d’anar-me’n a casa. Segur que la seva mare se n’havia anat al llit. Em va mirar uns instants, els seus ulls serpentejaven per la meva cara com si, observant-me durant prou temps, jo m’hi pogués repensar. Quedar-me, beure’m el seu vi, escriure-li un poema; ella només havia de portar les regnes. Quan es va adonar que jo estava realment decidida a anar-me’n a casa, el seu esguard va lliscar pel meu rostre com el llençol d’una estàtua. Va anar fins a la porta, la va obrir de bat a bat i va dir, em sembla, n’estic pràcticament segura, encara que ella més endavant ho negarà:
—Ves, ves a prendre pel sac.
Em vaig acabar el vi, o el que fos que hi havia en aquell got, i vaig sortir de l’habitació de la Lejla. Vaig arribar a casa de seguida, així que vaig continuar pel carrer com si no hagués reconegut el portal de casa meva. Vaig caminar molt, i vaig sentir els grills entre els matolls descuidats, i em vaig preguntar on s’havien amagat els talps aquella nit i si seria cert el que es deia sobre les grans serps verinoses de vora el riu. Vaig caminar fins que totes les esglésies havien tocat les campanes cinc cops i, em sembla, fins molt després. Vaig caminar fins que, dotze anys més tard, vaig arribar al parc de St. Stephen’s Green, a Dublín, em vaig treure el telèfon de la butxaca de la gavardina i vaig dir el seu nom. Sí, em refereixo al teu nom. Llavors em vaig aturar.]
1 Les frases són del llibre Putopisi, que podem traduir com Diaris de viatge, de l’escriptor Miloš Crnjanski (Čsongrad, Hongria, 1893 - Belgrad, 1977). (N. del t.)
2 Un dels cantautors de més èxit de l’antiga Iugoslàvia, encara en actiu. (N. de l’a.)
2
Vaig entrar al pis amb les mans buides. Havia de comprar una cortina nova. I alguna cosa més que havia oblidat. A l’entrada m’esperaven les seves plantofes grises. Una tenia la sola trencada. S’obria i es tancava amb cada passa com si tingués alguna cosa a la punta de la llengua i no fos mai capaç de recordar què. Havien estat el regal pels trenta-cinc anys d’en Michael, aquestes plantofes. Aquell any també li vaig regalar un vinil. No recordo quin. Vam comprar un pastís red velvet i vam fer la broma que anant cap al pis ens cauria. Ens vam aturar davant d’una farmàcia que era coneguda només perquè un personatge literari hi havia comprat sabó feia més de cent anys.
—I si ens casem? —em va preguntar en Michael.
—No siguis ridícul —vaig respondre. Vaig obrir la capsa i vaig enfonsar el dit a la massa esponjosa i freda del pastís vermell. Era deliciós—. Per molts anys —li vaig dir. I en això va quedar, la idea del matrimoni la vam llençar davant d’aquella farmàcia com una pastilla ineficaç. La mare va deixar de preguntar al cap d’uns anys. Ens va visitar només un cop. Va dormir amb mi al llit gran mentre en Michael es rebregava al sofà. Es llevava a les set del matí i començava a fer renou a la cuina. Ja sabia què pensava, ella: que la posava en evidència davant del món sencer. Tot Irlanda tindria notícia que la meva mare no m’havia ensenyat a netejar. I també sabia el que pensava en Michael: es mirava el seu cos enorme i es preguntava si devia ser genètic. Sempre havia estat grassa, però després de la mort del pare va aconseguir deformar-se del tot. Vaig pensar en els seus cabells rossos que em queien a la cara quan m’acotxava a les nits. Ara se’ls recollia en uns quants flocs fins al voltant de les galtes grosses, que s’ajuntaven amb el coll. Recordo el que em va dir en Michael:
—La teva mare té uns ulls molt bonics.
Era
