amb una sola mà. Un cop m’havia dit, aquell gripau borratxo, que havia d’intentar assemblar-me més a tu, després de posar-me un cinc. De la tanca a casa vostra hi havia unes deu passes, prou per recordar tots els motius pels quals estava emprenyada amb tu: el profe de biologia, la classe de religió, el meu quadern que, fos com fos, ja hauries d’haver-me tornat; i també aquella r enganxada que es mofava de mi des del cognom fals de la vostra porta. Tot això va fer que, en comptes de picar suaument a la porta, hi clavés tres cops de puny.
L’Armin va obrir tan ràpid que vaig pensar que havia estat tota l’estona rere la porta, observant el meu cabreig per l’espiera. En veure’l vaig oblidar per què estava emprenyada. La seva presència em recordava per què encara tenia sentit ser la teva amiga. Podia anar-hi quan volgués, obrir la porteta de la tanca, fer deu passes pel pati i trucar, perquè tu i jo som, al cap i a la fi, millors amigues. I ell seria aquí, ell i els seus palmells bruts de colors, amb l’extrem del dit del mig de la mà esquerra inflat i negre d’agafar el llapis HB, el de punta gruixuda, de fer esbossos. Allò em va semblar increïble, llavors, que algú tingués un germà que vivia, caminava, menjava i dormia al mateix lloc que tu, algú que no era ni el teu pare, ni un amic, que et coneixia millor que ningú altre, encara que en realitat no sabés res de tu.
—La Lejla ha anat a escacs —em va dir.
—Té el meu quadern de religió —li vaig assegurar, amb tota la serietat de què vaig ser capaç.
A la casa regnava el silenci, la vostra mare era a la feina. L’Armin i jo vam entrar plegats a la teva habitació. Hi havia estat més de cent cops, però sense tu semblava diferent. Em vaig avergonyir del teu desordre en la seva presència, com si ell, d’alguna manera, pogués pensar que allò tenia a veure amb mi, només perquè érem amigues i del mateix any.
Recordo un gran pòster de la Janet Jackson que més endavant canviaries per un mirall; recordo els pantalons del pijama del revés, tirats com un pervertit de carrer sobre els llençols desfets; recordo que, sota el teu escriptori, es gronxava perillosament una torre de còmics que vam haver de llençar abans d’anar a la facultat pel bé de la salut mental de la teva mare; recordo una figureta d’un cavall d’escacs a la teva prestatgeria, allà on, anys més tard, hi hauria una fotografia de l’Armin a la platja; recordo també que hi havia dos mitjons, un de quadres, l’altre blanc, desats a la cadira protegint el teu tron d’usurpadors indesitjables.
Vaig voler sortir d’allà com més ràpid millor. L’Armin va trobar el meu quadern fet malbé entre el caos del teu escriptori i me’l va donar. Amb aquella camisa i aquells pantalons s’assemblava al vostre pare —o almenys a la fotografia del vostre pare de la vitrina de la porcellana—. Els seus ulls es passejaven per la teva habitació sense immutar-se, aturant-se de tant en tant en la meva cua. Era així com el volia recordar —planxat i serè—, de manera que les paraules del meu pare fugirien avergonyides davant d’aquella prova irrefutable.
El meu pare havia dit que, segurament, havien estat l’Armin i la seva colla de calaveres els que havien enverinat els gossos dels veïns. Va dir que aquella gent treballaven plegats, que a algun ja l’havien agafat per haver fet pintades a les façanes, i ara rondaven com bergants i feien qui sap què.
—Ara li diuen Mar-ko Be-rić, sisplau, ja no és l’Armin —va afegir la meva mare, com si hagués sentit per primer cop que algú es pogués dir Marko, mentre atansava el pollastre daurat al meu pare per sobre la taula.
—Marko Berić —va repetir el meu pare, fastiguejat, i va agafar una altra cuixa greixosa de la plata. La va rosegar, encara amb el nas arrufat, i jo ni tan sols vaig intentar contradir-lo, ni preguntar-li per què l’Armin hauria volgut enverinar el gos de ningú. No vaig fer res, Lejla. Vaig callar i menjar.
—Això és tot? —em va preguntar l’Armin, mirant-se el quadern com si fos el primer cop que veia un objecte d’aquelles característiques. Ara hauria de marxar, vaig pensar. Però no volia. M’agradava com em mirava: com si jo també tingués setze anys. I la regla. Sobre el teu escriptori, al costat del petit llum lila sense bombeta, hi havia una arracada de perla. Aprofitant que l’Armin no mirava, la vaig agafar i me la vaig ficar a la butxaca d’una manera automàtica i precisa, com si aquest fos el propòsit real de la meva visita.
—Puc sortir al pati? Crec que hi he perdut una arracada, sota el cirerer —vaig mentir.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
