Potser me n’hauria d’avergonyir. Per a mi els Balcans són un color, no un topònim. Els noms s’obliden més fàcilment, només cal que t’omplis de paraules estranyes, de mapes estranys, i les lletres desapareixen com el sucre a la llengua. Però els colors romanen, com pampallugues sota les parpelles, encara que hagi abandonat el sentimentalisme a casa la mare, fa molt de temps. Els colors no s’esborren amb quilòmetres. Un matís verd i feixuc, com els pebrots oblidats, secs i pansits, que ja no serveixen per nodrir ningú. Un marró trist que serpenteja com un riu mort després de l’apocalipsi. El color d’una mòmia devorada pels cucs. S’entreveuen les empremtes de les botes, encara que sigui impossible veure-les des d’aquesta altura. Tan sols és un miratge. Centenars de botes sobre la terra batuda. I els matolls, tumors d’un verd pàl·lid vora el riu, matolls cansats, però encara silvestres, cadascun amb el seu signe d’interrogació a sobre. Hi va morir algú, aquí? Algú hi va matar, aquí?
Al meu costat seu un noi pèl-roig que llegeix un còmic en alemany. Algú hi ha dibuixat, ocupant mitja pàgina, una dona terroritzada amb un vestit cenyit, un traç del llapis representa les parpelles tancades. A sota no hi ha res més. L’artista no necessita dibuixar els ulls per fer-los-hi tancar. La mare del noi s’estira cap a mi i tiba el cinturó entre els dos seients per cordar-l’hi al fill. L’avió comença a tremolar i el noi aferra les mans de la mare com si fossin més fortes que les turbulències, més fortes que la mateixa força de la gravetat si ens precipitéssim cap a la mort.
—Els primats no volen —m’havia dit la Lejla una vegada, al principi de la carrera, massa orgullosa per reconèixer que tenia por de volar.
No havia pujat mai a un avió. Un cop li vaig preguntar com pretenia visitar Amèrica i Austràlia.
—Austràlia? —va repetir, sorpresa—. On hi ha unes aranyes així de grosses? Que salten. Aranyes sal-ta-do-res, Sara. Taràntules.
—I Amèrica?
—Quin pal, Amèrica... Estan més sonats que nosaltres.
Tot mentides per amagar la seva por als avions. No era per la mort, a la Lejla no li havia fet mai por, la idea de la mort. El que més l’espantava era perdre el terra sota els peus.
A l’aeroport hi ha un cartell que diu «Benvinguts a Europa», per si de cas algú se n’oblida, incloent els que acabem d’aterrar procedents d’Alemanya. Mentre esperem que el nostre equipatge aparegui per la cinta transportadora, el personal de terra de l’aeroport de Zagreb es mou al nostre voltant, tots tan importants en les seves petites tasques, ferms i segurs dins dels seus uniformes ben planxats, com avisos per als pagerols primaris que això no són els Balcans. Aviat recullo la maleta i agafo un taxi.
—A quin hotel? —em pregunta el taxista.
—No tinc hotel —dic somrient—. A l’estació d’autobusos. —Mentre em cordo el cinturó em retrec no haver dit kolodvor, una paraula molt més croata per estació.
Ell s’arronsa d’espatlles i prem el botó del taxímetre sota una pàl·lida marededeu.
—El cinturó no cal, al darrere —diu ell benintencionadament. Té raó. Això no és Dublín.
—El costum —dic.
Pel retrovisor em miren dos ulls blaus minúsculs, amb les galtes inflades per un somriure. Mentre fem petar la xerrada —d’on soc, què faig, si sé que a l’autopista cap a Gradiška hi ha hagut un accident, ha bolcat un camió que transportava peix—, m’adono d’on soc i on no soc. Dublín, Michael, l’alvocater, el nostre veí nu, tot això em sembla com una obra de teatre vista fa molt de temps. Estic asseguda en un taxi a Zagreb, un paio que creu en la immaculada concepció em porta a l’estació d’autobusos. Allà trobaré un autobús cap a Mostar, i això és tot. Potser passarà alguna cosa: potser em diran que han venut tots els bitllets, potser l’autobús bolca com aquell camió ple de peix, potser em perdo per Mostar, malgrat totes les instruccions de la Lejla i totes les apps de navegació del mòbil. Potser la trobo i m’adono que ella en realitat no és ella, que fa cinc dies m’ha trucat una altra Lejla, oi que era una veu estranya, irreconeixible?, segur que hi ha hagut un error. Com se sorprendrà, aquesta dona desconeguda, quan entri al restaurant i jo sigui algú altre, algú que no espera. Riurem de les casualitats de la vida i després, de nou, cadascuna agafarà el seu camí. Qui sap, potser ens fem amigues, aquesta Lejla equivocada i jo. Potser encara hi ha la possibilitat que tot això sigui un error. Un número de codi incorrecte en una pantalla qualsevol. Tornaré a casa abans que se’m mori l’alvocater.
—Ja som a l’estació —em diu el taxista mentre para el taxímetre. Penso en tots els taxistes que, en més o menys mesura, m’han canviat la vida, inconscients del seu paper colossal. Tots aquests secundaris que fan avançar la història, amb dues mans destres com les busques d’un rellotge indeturable. En vaig llegir el nom a la targeta, el vaig voler memoritzar, tot i que sabia que l’oblidaria pocs segons després. Volia assignar algun sentit a l’home que m’havia dut a l’estació d’autobusos. Que en la seva plàcida inconsciència, m’havia apropat a la Lejla. I jo el vaig pagar per això.
Després de quatre hores a l’estació amb un litre de cafè, tres croissants i la premsa groga croata, sec a l’autobús. Demano al xofer quan arribarem a Mostar. A les cinc del matí. Dormirà. Faci o no de cambrera, dubto que s’aixequi abans de les deu. Què hi foto a Mostar a les cinc del matí? La desperto? No sé on viu. M’ha donat l’adreça del restaurant. Tinc set hores i mitja per pensar què li diré. Llevat que passi alguna cosa amb les rodes o els frens. Llavors seria lliure.
L’autobús va mig buit, els viatgers estan repartits pels seients desgastats. Alguns ja s’han adormit, embolicats en jaquetes massa gruixudes per a principis de maig. He pogut veure als seus rostres els quilòmetres recorreguts en el mateix vehicle, els familiars —fills, filles, nets— escampats entre dos països, i com es regiren i es remouen al seient, com si això fos la seva sala d’estar. Alguns han deixat unes grans bosses de roba al seient del costat, amb la mà aferrada a l’ansa. Un home vell s’ha descalçat i abans de posar les sabates sota el seient ha mirat de cua d’ull tots els altres viatgers. Potser per assegurar-se que ningú el veiés, o potser per valorar qui d’entre nosaltres és un lladre en potència. Hi havia alguna cosa familiar als seus rostres, a les articulacions vermelles i inflades, i als fronts amarats de suor, en què s’havia eternitzat una arruga de preocupació. Per sobre dels respatllers gastats, treien el cap senyores de cabells curts, tenyits, probablement, just abans d’anar cap a Croàcia per Pasqua, i ara ja aixafats, amb blens greixosos, a punt de tornar a ser oblidats a Bòsnia. Una dona grassoneta s’ha atansat fins al seient del davant i ha picat a l’espatlla d’una altra senyora que, pel que semblava, ja s’havia adormit.
—Ei... que hem de baixar al control de passaports. No te m’adormis —diu la primera.
—Deixa que dormi, la dona —crida una veu masculina greu al meu darrere—. No arribarem a Posušje fins a les quatre de la matinada.
Després d’aquest debat aparentment innocu, ara tots els viatgers estaven inquiets. Alguns s’adreçaven directament a les dues senyores que havien engegat la conversa, mentre que altres, com si parlessin amb si mateixos, es lamentaven del viatge que ens esperava. Algunes veus es van aixecar d’entre les tenebres de seients no identificats; n’hi havia de greus i cansades, altres eren estridents i juganeres. Per uns instants em va semblar que fins i tot l’autobús parlava. No vaig poder agafar el son, perquè just darrere meu seia l’interlocutor més abrandat, que explicava amb la seva veu petita i persistent, com el cloqueig d’una oca famolenca, que un cop els havien fet baixar en plena nit a passar el control de passaports, malgrat que al bus hi havia una dona embarassada i un home amb nens petits. Una senyora
