pasta —sense aclarir-me mai per a què et calien exactament els diners. Després ja no em deies ni això, només canviaves de tema o m’ignoraves completament.
—Però tu aniràs a la universitat? —va preguntar el teu.
—A què?
—I què faràs, netejar cases? —va preguntar amb menyspreu, com si netejar fos una cosa tan repugnant com embrutar. Et vas recolzar el cap sobre els colzes i el vas mirar com si fos la persona més estúpida del món.
—On es matricularà la Sara? —vas preguntar, encara que sabies perfectament quina era la meva tria.
Jo vaig callar, preocupada perquè la teva conducta arrogant els allunyés de l’objectiu inicial. No havíem anat fins al riu a parlar del teu futur fallit. Ningú va al riu per a això. No era just que em deixessis sense fer-ho només per ensenyar a un paio qualsevol que eres extraordinària, molt més extraordinària que la pàmfila de mi, que volia estudiar.
—Doncs la Sara farà literatura —van respondre tots dos a l’uníson.
—D’acord —vas dir—. Llavors jo també faré literatura. Entesos, ara?
Vas recolzar el cap despentinat al terra humit, vas tancar els ulls i vas començar a xiular. El teu acompanyant t’havia posat la mà al genoll, no vas perdre la melodia. El meu va fer com l’altre, perquè era evident que no sabia què fer. Mà al teu coll: mà al meu coll. Dits als teus cabells: dits als meus cabells. Així va ser com vaig poder sentir el mateix que tu. La meva nit especial va ser una mera còpia de la teva.
Aviat ens vam separar, cada parella a un costat d’un ample salze. El meu ja no tenia cap model per imitar, i amb prou feines sabia què fer. El vaig ajudar amb el condó. Quan el vaig notar per primera vegada dins la mà, em va semblar com si hagués agafat un ocellet atemorit pel coll. Vaig obrir les cames i vaig mirar la lluna grossa. Estava suspesa enmig del cel mort com una medalla immerescuda, vella i escapçada. Els seus llavis arrugats em van dir alguna cosa, alguna cosa important. I llavors, inesperadament, sense avís previ, la lluna es va desenganxar del cel negre i es va capbussar amb força dins del riu glaçat. Algunes gotetes d’aigua em van esquitxar les plantes nues dels peus. Es va fer un silenci total, era completament fosc. El dolor em va penetrar agudament i sense avisar, com si s’hagués venjat de mi per haver-li usurpat el tron alguna vegada, en algun lloc profund del meu cos.
La nit anterior havíem cuinat una potinga espessa de llimonada amb sucre i ens l’havíem escampat pels engonals; feia pessigolles. Tu m’arrencaves els pèls, i jo te’ls arrencava a tu. Sabia que couria, però no em vaig queixar. Confiava en tu. Després et vaig poder sentir, a l’altre costat del salze. Et feia mal, així que vaig intentar superar el teu dolor amb el meu crit.
Després ens vam quedar estirades cadascuna al costat del seu home amb corbata de colors, sobre l’herba que feia olor de Fanta i maduixes. Un d’ells va dir que s’havia fet tard i que, si encara volíem arribar a l’hotel on es feia la festa, havíem d’anar tirant. Però tu només cantaves Gaudeamus igitur al teu costat de l’arbre, i jo vaig començar a riure i a cridar:
—Que no és humus, és sumus!
Ens vam despertar totes soles, en sortir el sol, arrupides l’una al costat de l’altra com si ens alimentés un cordó umbilical invisible del riu adjacent. Al principi no sabia on era, vaig sentir el corrent contra les pedres i vaig pensar que m’engoliria i se m’enduria ben lluny. Llavors vaig veure els teus cabells negres a les meves mans i vaig recordar que unes hores abans havíem perdut la virginitat. Et vaig treure una formigueta vermella de l’espatlla. Encara em feia mal entre les cames, però no volia que tu ho sabessis. També em vaig estar de dir-te que m’hauria estimat més despertar-me a la vora d’ell i no al teu costat. Et vas mostrar cruelment immutable, com si en tot allò no hi hagués cap motiu per estar trista. Tot havia sortit segons el pla. Vam treure de la meva bossa unes calcetes netes, unes aspirines i els diners que ens quedaven.
—Vols anar cap a casa? —em vas preguntar mentre comptaves bitllets i monedes.
—No ho sé... Quina hora és?
Et vas mirar el rellotge groc de plàstic i vas dir:
—Les sis... i escaig. Tant li fot, és la graduació, ningú s’emprenyarà.
—I on anirem, a aquesta hora? —vaig preguntar, mentre m’intentava posar la brusa rebregada i bruta d’herba, terra i sang.
—Doncs al mercat —vas respondre, com si fos la cosa més normal del món.
—Al mercat? Ara?
—Sí, obren d’aquí mitja hora.
En menys d’un minut estaves a punt, de nou amb la cua de cavall negra dalt del cap i les vambes ben lligades, amb doble llaç. Mentrestant jo encara buscava les malles entre els matolls. Vaig baixar amb molt de compte fins al riu on, als peus del salze, hi tenia una vamba. Mentre em calçava, vaig veure una cosa blanca entre les fulles. Era un guant de nen, amb els dits gastats i plens de brutícia. Segurament li havia caigut a algú des del pont durant l’hivern.
—Mira —vaig dir, i te’l vaig mostrar.
—Per què ho vols, això? És estiu —vas dir sense parar-hi esment, mentre et posaves una altra capa de coloret als llavis i les galtes. Tot d’una em vas convertir en una nena petita, algú minúscul i insignificant, algú que podia posar els seus miserables dits en aquell guant minúscul.
—Encara no és estiu, llesta —vaig replicar, i tu vas arronsar les espatlles, com si les estacions fossin una tria personal i no una qüestió científica.
Encara no eren les set del matí i ja m’estaves posant malalta. La meva descoberta no significava res per a tu, com tampoc significava res l’himen que havies trencat la nit passada; havies llençat totes dues coses com si fossin avorrides i poc pràctiques. Per què ho vols, això? És estiu. Vaig voler fer-te veure que per a mi aquell guant estúpid tampoc significava res, així que el vaig llençar al riu amb totes les meves forces. Pensava que l’aigua el mullaria i l’enfonsaria, però era massa petit per a això. Així que amb prou feines va caure sobre la superfície com una fulla i es va deixar endur pel corrent.
—Què faràs al mercat a aquesta hora? —vaig preguntar, intentant pujar fins on eres tu.
—Vaig a comprar un conill blanc —vas dir.
Et vas quedar plantada davant meu, forta i segura com una creu, envoltada de terra aixafada i d’uns condons usats que feia estona que havien perdut l’olor de maduixa. Hi havia alguna cosa estranya a la teva cara, alguna cosa que no havia vist mai, i recordo què vaig pensar en aquell moment, maldestra i petita amb només una vamba. Vaig pensar que aquella nit, sota aquell mitja merda, tu havies descobert alguna cosa que jo m’havia perdut. Vaig pensar, amb por, que sempre t’aniria al darrere per mirar de créixer d’alguna manera, per assolir alguna saviesa intangible, mentre que tu sempre desapareixeries en la llunyania. Vaig pensar que tu ja no hi eres, que algú t’havia inflat amb heli mentre jo no mirava, i que te m’havies escapat de la mà com un globus cap al cel obert.]
3
El cel sobre Zagreb és clar. Encara trigarem uns minuts a aterrar. Per la finestra de l’avió veig un corrent d’aigua, no sé com es diu. També veig carrers anònims i casetes esparses com joguines oblidades. Els vehicles circulen lents i
