l’altra. Un arbre esquifit i desesperat. L’havia plantat jo, mig de broma, fent-ho tot a l’inrevés. Més endavant, en Michael va veure a Youtube que el que s’havia de fer era foradar el pinyol amb un escuradents i posar-lo en un got d’aigua. Jo l’havia tret de l’alvocat, l’havia netejat i l’havia ficat ben endins de la terra com una mongeta màgica. Per a mi, allò era més aviat com un enterrament, el d’aquella llavor grossa enfonsada al test. Però aviat es va fer evident que, en realitat, aquella tomba era un bressol astut. En Michael el regava, el girava perquè li toqués el sol, li treia els paràsits de les fulles. L’alvocater zombi. Em vaig asseure al sofà i el vaig observar com si el veiés per primer cop. La Lejla hauria esclafit a riure cruelment si hagués vist el meu alvocater, m’hauria recordat que jo era d’aquell tipus de persones que fan morir les plantes, no de les que les fan viure.
Podia veure-la allà, al parquet d’en Michael, contemplant amb condescendència la meva etapa dublinesa. No hauria dit res; amb els ulls m’hauria tret Europa del damunt com si fos una jupa de cuir de nou-rica patètica i, sense cap mena de pudor, hauria fet evidents les meves cicatrius balcàniques.
Quan va parar de teclejar, en Michael es va girar i va mirar per la finestra que hi havia darrere meu. Dues setmanes abans, a l’edifici del costat s’hi havia traslladat un nudista. Des del nostre dormitori podíem veure el seu menjador. Era un home de mitjana edat, sense res de particular, que tenia unes paelles de puntets vermelles i una cartera negra sobre la cadira. Un d’aquells paios amb una cura desmesurada per la barba, a fi de mantenir la dignitat després d’haver perdut els cabells. De la paret penjava un calendari del noranta i tants. Menjava un cop al dia, directament de la paella. Escoltava Xostakóvitx. A en Michael el posava nerviós, tant per la música com per l’entrecuix més aviat gros que el saludava cada matí.
—És a casa? —vaig preguntar.
—No, gràcies a Déu.
I va continuar mirant per la finestra. Tenia restes de patates fregides a la barba. Si aquell hagués estat un altre Michael, el d’abans de la trucada de la Lejla, en Michael que plora mentre un estrany li mata el gos, en Michael que es menja el pastís red velvet amb les mans, en Michael que em demana un cargol més gros per a la pota de la taula del menjador... potser li hauria espolsat les restes de la barba. Amb tanta naturalitat que ni se n’hauria adonat. Però ja no tenia sentit. Seria com tocar una estàtua en un museu. Així que senzillament em vaig asseure en aquell sofà, el nostre sofà, que de sobte havia esdevingut el seu sofà, i que ben aviat seria només un sofà qualsevol, i em vaig mirar aquell déu gran de cabells vermells i la taca de cafè dels seus texans. Sabrà trobar el producte per eliminar les taques rebels? Els seus peus, d’altra banda enormes, em semblaven diminuts en comparació amb el mar de parquet gastat que els envoltava. Qui li compraria unes plantofes noves? Ell no hi pensaria mai. Caminaria sempre descalç sobre aquell parquet de mala qualitat. Li vaig mirar els peus com si fossin uns nens que abandonava.
—He d’anar a casa —vaig dir finalment. Home. Feia sis anys que vivíem junts, no ho havia d’haver dit, això. Home era el nostre pis, els nostres llibres, el nostre llit amb coixins ergonòmics, la nostra dutxa espatllada, els aneguets a les rajoletes del bany, les esquerdes del parquet. Fins i tot aquell paio despullat a la nostra finestra. Home no és Bòsnia. Bòsnia és una altra cosa. Una àncora rovellada en un mar pixat. Et poses regularment la vacuna del tètanus, encara que hagin passat molts anys.
—Per què has d’anar a casa? —Home.
Tenia preparades les respostes. Li explicaria una història ben convincent sobre l’oportunitat fantàstica de veure la mare, ordenar alguns papers, recollir alguns discos que no em vaig endur; una història sobre una amiga de l’escola i el seu germà, que, pel que sembla, és a Viena; una història sobre Viena, que és excel·lent, perfecta, perquè just en aquest moment s’hi celebra un congrés sobre el discurs i el poder, al qual, de fet, pensava que no podria anar; una història sobre els bitllets barats i que sempre he volgut visitar Mostar, i just ara és un moment ideal. Una història sobre tot i sobre res. De sobte em va semblar que s’adonaria de què estava succeint, que detectaria els forats en el meu codi maldestre, que em diria que ni parlar-ne. Gairebé esperava que passés exactament això. Hauria trucat a la Lejla i li hauria deixat clar que no podia anar-me’n així com així, que en Michael tenia raó. Com quan torno aviat de la feina i obro la porta a poc a poc, conscient de la possibilitat de trobar-me en Michael al nostre sofà amb una altra dona. Potser ni tan sols amb una dona, penso mentre giro suaument el pany, potser simplement mira una pel·li porno de fetitxisme dubtós —una tia enorme defecant sobre un home lligat, o alguna cosa així— i jo l’enxamparé de ple. Sempre existeix aquesta possibilitat, que ell aconsegueixi fer-me patir però sigui jo qui té raó, la qual cosa seria un consol. Llavors entro al pis, un any rere l’altre, i el sorprenc teclejant codis en un teclat brut ple de molles de galetes. Les possibilitats s’esvaeixen. I ara? Ell dirà alguna cosa. Mira a través de la finestra cap on viu el paio despullat. Arrufa el front. Recordaré aquest moment durant molt de temps, vaig pensar. I llavors, un dia, l’oblidaré de sobte. El moment en què encara existia la possibilitat, per mínima que fos, que en Michael em prohibís alguna cosa. En canvi, ell només va assentir amb el cap, i sense deixar de fitar a través de la finestra, va dir:
—I tant, el que calgui.
No em cal la Lejla, a mi; és ella qui em necessita. Sempre ha estat així. M’hauria agradat parlar-n’hi. I de l’Armin. I d’aquells gossos. En comptes d’això, li vaig dir:
—Necessites unes plantofes noves.
Ell va somriure i va respondre:
—Primer la cortina —i va seguir programant. L’alvocater va continuar creixent, silenciós i immòbil. M’avergonyia la seva obstinació per viure.
[Tens disset anys. Jo, un més. Cantem Gaudeamus igitur. Cantes humus en lloc de sumus. Et pessigo.
—Primer va sumus! —mormolo.
I tu encara crides més, orgullosa de la teva magnífica falta d’oïda, malgrat que el professor de música t’hagi ordenat que només obris la boca. El nostre tutor fa el mateix discurs de l’any passat i dels anys anteriors. Des que es va proclamar la pau, aquest estudiós menystingut sembla haver trobat una vocació nova; si no hagués patit les trampes de la història, qui sap on hauria arribat i quins reconeixements hauria obtingut. De manera que no li queda res més que aconsellar-nos amb modèstia —com els genis de debò—, a nosaltres, els joves confusos.
—Vosaltres sou —diu amb la seva veu vibrant de potencial frustrat— una generació davant de la qual s’estén un mar de possibilitats. —«Un mar d’asfalt», l’hauria esmenat una tu més gran. Però què podíem saber, llavors? Tu amb una cinta ampla al cap i una caçadora texana que t’anava gran, amb colorets brillants a la cara que venien de regal amb el número d’hivern de la revista Teen. Jo amb una de les meves bruses vestit esparracades, amb vambes de plataforma i perles a les orelles. No sabíem què cantàvem. La veu ens sortia dels pulmons com ratpenats innocents.
—La mort arriba en un instant, ens esquinça cruelment —cantaven a través nostre uns romans morts. Aviat serem sota terra, deien, i ningú ens salvarà. Algú ens hauria d’haver traduït aquesta pila de tòpics de taverna. O potser ha de ser així: el primer cop que cantes sobre la mort és en una llengua que no entens. Després, quan ja coneixes la natura dels versos que has declamat davant dels teus orgullosos pares, ja és massa tard per repensar-t’hi. D’altra banda, ells tampoc entenen el llatí. Ara et toca viure, viure i gaudir, sense pensar en la mort. I nosaltres dues, doncs, estem dretes i cantem sobre la mort, sobre la felicitat, mirant cap a un punt indefinit darrere dels pares i els professors, a alguna cosa llunyana
