on són la vostra filla i els nets?
Llavors vaig saber que no dormiria gens. De darrere de l’autobús, una senyora va començar a declamar les espesses branques del seu arbre genealògic, explicant la ingrata geografia i les vicissituds històriques amb un senzill:
—Què hi farem! Les coses són així, hi has d’anar tant sí com no, amiga.
L’home descalç reacciona a aquestes paraules des del centre del bus, i afegeix:
—Uf, doncs mira jo: una filla amb l’home a Alemanya, l’altra a estudi a Zagreb, i el fill té una empresa a Ljubljana, fan aquells daixonses, com se diguin, finestres de PVC i persianes venecianes i el que sigui...
—La meva germana és a Austràlia... —afegeix una dona amb la veu ronca des de la foscor.
—Jo vaig enterrar ma germana l’any passat. Els ronyons —respon l’home descalç, intentant rematar la competició. Paper guanya pedra. Pedra guanya tisores. Cementiri guanya Austràlia.
La competició es va allargar fins a Korenica. Alguns es van vantar dels seus cosins enterrats, uns altres de la casa perduda. Alguns tenien fills intel·ligents, doctors i enginyers que no trobaven feina; a això, altres responien que com es podia viure amb dos-cents marcs al mes després de trenta anys d’experiència laboral. En un moment determinat, va semblar que l’òliba ululant guanyava: li havien extret, va dir, dos tumors de l’estómac, i dos anys després tota la matriu. Vivia de lloguer amb el que treia de vendre bitllets de loteria. El gendre havia deixat la filla. Escac i mat.
Jo no vaig participar en la competició. No tenia res de què vantar-me. Estic bé de salut, vinc d’Irlanda, tinc en Michael i vaig camí de Mostar, perquè tinc diners per finançar els capricis de la Lejla. Tant és que amb aquella trucada m’hagi arrencat una costella. Com podia competir amb els morts d’aquella gent, les seves ruïnes i les seves pensions miserables? La Lejla sí que hauria pogut. Hauria trobat la manera d’avergonyir-los a tots, a més de no sentir compassió ni un sol moment. Gairebé vaig desitjar tenir-la al costat.
Un cop vam anar plegades amb bus a la platja, al principi de la carrera. Quan tot encara estava bé. Es va recolzar a la finestra i em va posar les cames a la falda. Va xiuxiuejar:
—De nit sentia plorar trens invisibles —i jo la vaig mirar amb incredulitat.
—De cap manera —vaig dir, estava a punt d’adormir-me. Ella només va somriure, ben pagada de si mateixa i de la seva superioritat. El joc s’havia de respectar, on fos i quan fos.
Al cap d’unes quantes hores asseguda, em vaig treure de sobre les seves cames, em vaig aixecar a poc a poc i vaig intentar fer-me córrer la sang pels malucs paralitzats. La resta de passatgers dormien, a fora era completament fosc. Vaig passar entre els seients, sigil·losament, com una segadora d’ànimes, buscant amb la mirada si hi havia algun llibre. Alguns havien deixat les mans adormides sobre diaris oberts, uns altres aferraven bosses o ventalls. Vaig trobar el que buscava a l’altra punta de l’autobús. Treia el cap de la motxilla d’un jove ple de grans. Dormia massa plàcidament per algú que hagués estat llegint Kiš.
Vaig tornar al meu seient, vaig xiuxiuejar Mansarda, i després vaig tancar els ulls i vaig caure en un son profund.
El meu pare ens havia dit que seguéssim al mig de l’autobús, que era més segur. Per això ens vam asseure als seients del final, per menysprear-lo encara que ell no en fos conscient. Allà hi havia bastant d’espai per a les cames llargues de la Lejla. Aquell any anàvem camí de l’illa. També vaig recordar aquell dia a la platja que vaig pensar que s’havia ofegat.
Gairebé la podia veure al meu costat en aquest nou bus que em duia cap a Mostar, cap a una Lejla més vella. La podia sentir cridant alguna tràgica mentida a aquell grup penós:
—La meva mare és cega. Ens ha pujat a tots sense veure-hi.
Ella era perfectament capaç de dir una bajanada semblant només per guanyar aquella competició absurda. Per esdevenir la reina sense corona de l’autobús Zagreb-Mostar. Jo només seia i mirava els arbres negres per la finestra. De tant en tant alguna caseta estripava la fosca il·luminant les cortines. Quan era a Dublín, sentia que podia córrer fins al final de la ciutat, però que alguna cinta invisible m’estiraria i em tornaria sempre amb en Michael, com si fos una fona, tant se valia on anés. Ara ja havia passat mitjanit, érem en algun lloc entre Korenica i Udbina, i la cinta s’havia estirat tant que havia deixat d’anar bé, s’havia donat. Aviat es trencaria, no arribaria a Bòsnia.
I quan la pluja ens va començar a caure a sobre vaig pensar, presumptuosament, que era per mi, per en Michael i la Lejla, per les rodes que havien de relliscar i posar fi a aquesta història. Ens van fer baixar de l’autobús i posar-nos en fila davant d’una caseta blanca on seia una policia grassa amb els llavis taronja. Ara podia veure les cares de les òlibes i les oques que durant hores havien cridat en la fosca de l’autobús. Tenien els rostres garratibats, com si d’aquesta manera la pluja els xopés menys, amb arrugues profundes com llits de riu per a maquillatge desfet, amb els punys ficats ben endins d’unes butxaques amples. Un home es va posar una bossa de plàstic al cap. Un altre va intentar encendre una cigarreta, sense èxit. Quan vam tornar a l’autobús s’havien acabat les converses. La humiliació amb pluja inclosa les havia silenciat. Només es podia sentir un sospir aquí o allà, com d’animal ferit que finalment ha trobat un refugi. El conductor va posar la ràdio, reemissió de les notícies del vespre. El primer ministre d’algun govern, d’una banda o l’altra del riu, parlava de la creació de nous llocs de treball.
—Almenys això ens eixugaria —va cridar l’home descalç, i alguns passatgers mullats van riure per sota el nas. Llavors l’ambient es va tornar a esllanguir, i el ventre de l’autobús va esdevenir estèril, quasi inhumà, com aquelles sabates molles sota el seient florit.
Els dic a tota aquesta gent trista que he deixat el meu déu brut amb els peus nus sobre el parquet malmès d’un apartament sense cortines? Els dic que tornaré amb ell? I tant que hi tornaré, d’on ho treuen que no ho faré? Els dic que de vegades m’imagino que li arrenco la pell a la Lejla? Ella està estirada al seu sofà, que torna a ser de color beix, jo al damunt d’ella, li arrenco la pell de la cara en va. Sempre en té una altra de nova, a sota. I ella amb prou feines em mira, sense cridar. Com si els seus ulls, lleugerament sorpresos, clarament enriolats per la meva agressió, em diguessin:
—I què et pensaves, que tu i jo estàvem fetes del mateix material?
[La mort és primer gradual, i després sobtada. Els gossos, al principi, es morien d’un en un. Els seus cossos sense vida, encara calents un matí d’hivern, se seguien l’un a l’altre sense remei i tal com s’esperava, com el dimecres segueix el dimarts sense equivocar-se. Els trobàvem d’hora, abans del primer telenotícies, estirats de costat. Una llengua immòbil queia de les seves mandíbules innocents juntament amb tota una vida miserable i inhumana. Però vida al capdavall.
Va començar amb el gos de la senyora Ristović.
—Un rastrejador serbi tricolor! —cridava per sobre la barana. Apuntava amb el dit a la creu torta, clavada en un monticle de terra davant de casa, i xisclava—: Un rastrejador serbi tricolor! De la raça més rara! Només a uns porcs envejosos se lis pot acudir això!
Llavors les creus germinaven i creixien com males herbes: als patis, als retrovisors, al voltant del coll gras del professor de química, o tatuades, com als músculs del pare d’en Mitar, que un cop va venir a una reunió de pares i tots se l’escoltaven com si fos el president, només
