potser és una vergonya, ser sèrbia?
Nosaltres tornàvem de l’escola pel seu carrer, rient per sota el nas cada cop que ella cridava se lis en comptes de se’ls. Però també ens sabia greu pel Luks, de qui després es va saber que era un exemplar molt rar de rastrejador tricolor, malgrat que ningú l’havia vist mai seguint un rastre. El senyor Mićo, que vivia amb dues filles mudes en una casa sense façana, va dir que, per ser exactes, el Luks era un rastrejador tricolor iugoslau, a la qual cosa la senyora Ristović va respondre que s’hi podien fotre fulles, ell i Iugoslàvia.
—Què vols dir, que aquella xusma l’han mort perquè és iugoslau? —va preguntar ella, mirant de reüll i torçant el somriure com si, de sobte, a ella i només a ella, li hagués estat revelada l’autèntica Veritat, ignorada per tots nosaltres, vulgars mortals sense gos mort, ni creus al pati.
—Au va, no diguis bajanades —va dir el senyor Mićo, mentre amb les mans retirava la neu del seu Lada.
—Bajanades, jo? Què t’empatolles? Que és una coincidència? Aquella xusma ens enverinaran mentre dormim. Primer els rastrejadors serbis, i després els serbis. Fixa’t què et dic —deia la senyora Ristović, que, per sobre de la barana, clavava la mirada en nosaltres, sobretot en tu i en les teves vambes noves amb cordons de dos colors, com si els haguessis fet servir per escanyar el pobre gos. I el senyor Mićo ens va llançar una mirada còmplice i va tornar a casa fregant-se les mans glaçades.
Tanmateix, després del Luks van caure altres gossos: el pequinès de la senyora Talić, el buldog d’aquell jardí descurat proper a l’escola, el llebrer lleig del meu veí. En menys de set dies no quedaven gossos al barri, els van canviar per tombes petites i matusseres i pels miols tristos de gats sense amo. Fins i tot el senyor Mićo va deixar de fer-hi broma. Capficat dins del seu estimat Lada, ens saludava sense piular si es creuava amb nosaltres quan tornàvem d’escola.
Anàvem per darrere de la fàbrica de sucs abandonada, trescant entre la neu acumulada a les voreres. Va ser aquell hivern cru del teu onzè aniversari. A tu t’havia vingut la regla i tenies un nom nou, i jo, encara que soc vuit mesos més gran, res.
—Fa mal? —et vaig preguntar amb cautela.
Vas arronsar les espatlles, com si fos una cosa que no se’ns podia explicar a nosaltres, les noies seques. Tu eres diferent. Hi havia en el teu capteniment una saviesa intocable, que donava per descomptat que eres la guia i que jo et seguia, com si pertanyéssim a subespècies diferents de primats. La sang et va donar el poder de prendre totes les decisions: on anàvem, què fèiem i com ens comportàvem. Vaig intentar recordar-te que era jo la més gran i que, per tant, hauria de ser la responsable de totes dues, però per a tu la sang estava per sobre del temps. I quan et vaig dir que el teu nom nou no comptava, perquè era fals, ni tan sols vas parpellejar.
—Tu tampoc vas néixer amb el teu —vas dir—. Te’l van posar després.
Fins ahir havies estat la Lejla, sense sang i neta, com jo. I ara es ficava enmig de la nostra amistat aquella maleïda Lela, que tenia la regla i cap intenció d’explicar-m’ho. Jo l’odiava. La teva mare va treure de la porta de casa, amb un ganivet de cuina, la lletra g del vostre cognom i hi va enganxar una r. Era de coure, brillava nova de trinca al bell mig del teu cognom, humiliant les altres lletres. De cop et vas convertir en la Lela Berić,3 com si això es pogués fer sense demanar-ho a ningú. Jo vaig intentar convèncer els meus pares perquè em diguessin Janet. Així a l’escola seria més popular, com la Jackson en aquell videoclip en què apareix per una porta de vidre i al seu voltant tothom emmudeix. T’hauries mort de l’enveja. La mare, mentrestant, em va dir que em deixés de bajanades, que Janet sona igual que dženet, que és el paradís musulmà, que si pretenia que em trenquessin els ossos, que no hi tocava o què?
—Digues. Fa gaire mal? —vaig insistir-hi.
—Doncs, és com... com si tinguessis un globus fent pressió a l’estómac.
—I en surt gaire... d’aquesta sang?
—No.
—Quanta?
—No ho sé, com un got.
—Un got de suc o un got de rakija?
—Que pesada que ets, Sara! No ho sé. Vols veure-ho?
Vaig negar amb el cap tan ràpid com vaig poder. El dia abans, quan en Mitar s’havia tallat el dit i s’havia posat a plorar a la classe de mates, li vas dir que era patètic, que tu sagnaves deu cops més i que no ploraves. Et van expulsar de classe. Un altre cop. Per això sabia que eres capaç de treure’t les malles i les calcetes allà mateix, darrere la fàbrica de sucs, i mostrar-me la sang. Vaig canviar de tema de seguida.
—Què t’ha dit l’Armin? —et vaig preguntar.
—No res.
—I li has dit que a mi encara no m’ha vingut?
—Mare meva, per què l’hi havia de dir? Què coi li importen, les meves amigues?
—Bé, només preguntava... Però no l’hi diguis.
—Per què ho hauria de fer?
—Per res. Només que no l’hi diguis. Em sents?
—Molt bé, Sara... No pensava fer-ho.
Tu no ho hauries entès. Era el teu germà. Però jo em moria de ganes de parlar d’ell. Del que havia passat sota el cirerer de casa vostra el dia que havia mort el gos caçador del senyor Radman. Hi havia anat per recuperar el meu quadern de religió, que m’havies agafat per copiar les pregàries, perquè havies faltat a algunes classes. Per art de màgia havies aconseguit estalviar-te la classe de religió, a la qual els altres havíem d’anar dos cops per setmana. I llavors, una nit, de manera secreta i injusta, et van donar un nom nou i el professor de religió va dir que et podies tornar a unir a nosaltres, després de posar-te al dia amb la matèria. Jo no volia que tornessis de cap manera, a religió. Era l’única assignatura que feia sense tu, una cosa autèntica només meva. Però ara tot això s’acabaria. Mitja hora copiant les meves pregàries i ja estava. Vindries a classe i en sabries tant com jo. De fet, tu en sabries molt més, perquè a mi se m’escaparien alguns detalls, alguns significats ocults, per als quals tu tenies uns sensors naturals.
—Què vol dir sant ventre? —em vas preguntar durant l’hora de dinar, mirant la pregària al meu quadern.
—Com vols que ho sàpiga?
—No ho ha explicat el de religió?
—No —vaig respondre—. T’ho aprens de memòria, i ja està.
—I això... —va passar alguns fulls i va llegir— totes les coses visibles i invisibles. Què és invisible? L’aire? Els òrgans?
—Si vols anar a classe de religió, has de deixar de fer preguntes estúpides —vaig dir, i vas posar els ulls en blanc—. I sisplau, torna’m el quadern abans del cap de setmana.
Aquesta última petició va ser, per descomptat, ignorada. El quadern no em calia, me’l podries haver tornat a l’escola. Però em preocupava que, si inverties massa temps llegint les pregàries, vindries a religió sent la que més en sabia. Per això
