Anant pel passadís, va descobrir que les juntures del paper de la paret no coincidien exactament, que hi havia un decalatge d’un parell de mil·límetres, i, com si aquella distorsió li hagués infós coratge, va dir sense pensar:
—M’emportaré el gos a Hendaia. A la part del darrere de la casa tenim una mica de gespa i a l’Iñaki li agradarà portar-lo a la platja per cansar-lo. Jo no puc venir cada dia. No puc, tinc feina. La Madalen te’l pot portar quan vingui els caps de setmana.
La primera vegada que la Madalen havia dormit fora de casa tenia un any i mig, i va ser a casa dels avis. Les noies que havien estat amb la Ixabel fent d’au-pair a Cork li trucaven cada any per anar a les festes de Sant Fermí, i any rere any trobava alguna excusa per no anar-hi, perquè no li agradava gaire la gent, tot i que li agradava més que no els animals. Aquell cop, però, va dir que sí, perquè en Ramon i ella poguessin fer alguna cosa plegats. Va ser la seva última discussió, vestits de vermell i blanc: en Ramon la va acusar d’haver-se estat massa estona fent la bossa de la nena, i ella va respondre que ell s’hi havia estat massa poc, i van estar dient i replicant, cadascun argumentant per veure de qui seria la culpa si perdien l’autobús que els havia de dur a Pamplona. Però, malgrat tot, van arribar puntuals per agafar-lo, van seure l’un al costat de l’altra i es van refugiar cadascun en el seu propi silenci. Quan van arribar, ja era migdia. Tan bon punt van baixar de l’autobús, se’n van anar cadascun per la seva banda. La Ixabel se’n va anar amb les seves amigues i no va tornar a veure en Ramon fins al cap d’unes hores. Va ser en un bar allargat amb la il·luminació blava, i ell duia un barret de palla i la roba que abans era blanca tacada de vi. Intentaven avançar per aquell passadís ple de gent, ell sortia i ella entrava, i quan es van creuar van continuar endavant sense mirar-se. Es van divorciar poques setmanes després, sense haver trencat el vot de silenci.
—Aquest Iñaki teu també s’ha jubilat, o què?
—És professor i plega d’hora. Hi vols sucre, al cafè?
Sense deixar de fer la fotosíntesi, en Ramon va esbufegar.
—Sembla que no hi ha altre remei.
—No hi ha altre remei.
—Pobre Oso.
La Ixabel li va posar una cullerada de sucre, tot i que recordava que ell no se’n posava. No li explicaria que una vegada l’Iñaki havia dut a casa un gos ratoner a qui li faltava una pota i un ull, i que havia plorat amargament quan es va morir, poc temps després d’acollir-lo. No li va dir que es fregaria les mans celebrant la part bona d’endur-se l’Oso a casa.
En Ramon duia un pijama granat amb estampat de Paisley molt elegant. Es va haver d’agafar del capçal per poder treure els peus del llit, amb una demostració de força que va sorprendre la Ixabel. Ella va allargar-li la mà perquè pogués seure al llit, però ell va fer com si no hagués vist el gest. Tenia el cos de vell, els turmells inflats, amb la pell transparent, però conservava aquells ulls flamejants. Es va beure el cafè com si no cremés i cadascuna de les pastilles li va fer tremolar la nou del coll.
—M’hauràs d’ajudar amb les sabatilles.
Eren unes sabatilles blaves amb dues tires amples de velcro i la sola gruixuda de cautxú, comprades en alguna ortopèdia.
—No creus que les hauríem de tallar? —li assenyalava les ungles dels peus, que semblaven d’estruç.
—Ara no.
—T’he portat llenties i bledes arrebossades, en tens per dos dies, ho he deixat a la nevera; per sopar, escalivada i amanida de pasta; per postres, formatge. Perquè t’ho mengis en l’ordre que vulguis, és clar.
—Ho has preparat tot tu?
—L’escalivada, l’Iñaki: regal de la casa. La resta, jo.
—Eres bona a la cuina...
—Tot és qüestió de gustos.
Li va semblar veure l’ombra d’un somriure a la cara d’en Ramon. Quan va aconseguir plantar els peus a terra i posar-se dret, va començar a panteixar. La Ixabel el va agafar pel colze i l’Oso, que observava l’escena des de la porta, va grunyir. En Ramon va agitar el braç perquè el deixés anar. Va recórrer el camí fins a la sala d’estar com si anés amb esquís i, un cop allà, va seure a la butaca abatible que hi havia davant del televisor i es va posar a la falda una manta escocesa. El gos es va estirar als seus peus amb la llengua a fora. Així, al costat d’en Ramon, també ell semblava moribund.
—Pren tu també una mica de cafè.
—No, ja me’n vaig. He d’anar a la feina.
Ella no li va preguntar què faria. No volia sentir la resposta.
—Vols que després et porti una revista o alguna cosa? Algun llibre? Abans t’agradava llegir.
—No em ve de gust. —Es va doblegar per agafar el comandament, que s’havia ficat entre el coixí i el braç de la butaca—. També hi ha infusions. Són de la Madalen. Jo no en prenc, però aquesta nena...
Abans que ella digués que no, ell va engegar el televisor i se’l va quedar mirant, absort, anticipant el final de la visita. Abans de tancar la porta, la Ixabel va sentir que l’Oso grinyolava.
A la feina, la Ixabel es va esforçar per treure’s del damunt els rastres d’aquella onada d’intimitat sense sortir-se’n i, mentre preparava les nòmines, com aquell que va a dinar a casa dels sogres després d’haver estat amb l’amant, va inspeccionar-se la roba i les mans a la recerca d’alguna olor prohibida.
Quan va arribar a casa, va agrair que l’Iñaki no hi fos. Es va ficar directament al lavabo i, per primera vegada en molt de temps, es va asseure a la banyera. Li agradava notar el raig d’aigua calenta, asseguda damunt del terra de la banyera buida. Va sentir l’Iñaki que arribava. Va preguntar a crits com havia anat i ella va explicar-li allò del gos.
—De quina raça és?
—Oligofrènic! I gros.
Era a l’altra banda de la porta i no se sentien l’un a l’altre. Es va posar dreta, per provar.
—Com de gros? Un santbernat? Un gran danès? O de l’estil d’un gos d’aigua?
—No ho sé!
—És pelut? Si està en forma, me’l podré endur a córrer. Quan acabis, l’anirem a buscar. És una bona idea, de debò. Li haurem de posar una caseta, no?
—Com?
Mentre es fregava el braç amb el guant exfoliant, la ment se li omplia de paraules com «tros de nena», «marica», «maricona», «mariconàs». Sentia el desig d’un cos que la sotmetés contra les rajoles de la paret, que li proporcionés una mica de dolor, el punt just que necessitava, no pas més.
—Que dic que li haurem de posar una caseta!
—Molt bé! —«dat pel cul», «inútil», «burro».
També va sentir el desig de rebre un bon cop al cap, algú que aparegués de cop amb la cara tapada i li clavés un cop amb un bat, per despertar-se una setmana més tard a l’hospital envoltada de gent
