Un cor massa gran. Eider Rodriguez
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу Un cor massa gran - Eider Rodriguez страница 6
Van arribar a casa d’en Ramon a la tarda, després d’haver anat a comprar a Leroy Merlin l’«indispensable» per al gos. La Ixabel havia repetit aquella paraula a l’Iñaki cada cop que ell havia agafat un coixí o un pot de xampú. En Ramon continuava a la butaca, amb l’Oso als peus, mirant un programa en què els concursants duien el nom en un cartellet al pit; a ella li va semblar que tenia més mal aspecte que al matí. Potser era per la barba, que sempre havia tingut molt atapeïda; va pensar que la pròxima vegada li diria d’afaitar-lo, però de seguida va brandar el cap per foragitar el pensament.
A la tauleta, al costat de la butaca, els blísters de les pastilles, un got d’aigua i una forquilla.
Va pensar que preguntar-li com es trobava seria de mal gust, i per això va dir-li directament que havien tornat per recollir el gos.
—Avui?
—Aquest matí t’he dit que passaria.
—Però no m’has dit que seria avui mateix; m’has dit que passaries, però no quan.
—Sí que t’ho he dit; potser no m’has entès, però t’ho he dit.
A en Ramon, les paraules de la Ixabel se li van entravessar.
—L’Iñaki se n’encarregarà, crec que això també t’ho he dit.
Els dos homes van fer una encaixada.
—Té alguna mania o alguna cosa que li agradi especialment? Per menjar o per dormir? —va preguntar l’Iñaki—. Ho dic per estovar-lo una mica els primers dies, fins que s’acostumi a nosaltres.
—Dona-li la cartilla, Ixabel, allà, al calaix del costat de la nevera; aquest no, el petit.
En Ramon va fer un gest amb la mà i l’Oso va aixecar-se. Li va donar uns copets al cap, i el gos va posar les potes del davant al braç de la butaca, esperant més carícies.
—Sempre dorm als meus peus. I el pernil dolç. Però del bo, no un qualsevol. Ha de ser acabat de tallar, i veuràs com es posa, l’hauràs d’apartar perquè no et tiri a terra. I el filet. N’hi agafo de tant en tant, és del morro fi, com l’amo. —Li va dir alguna cosa a cau d’orella i el gos va respondre grinyolant—. I la platja. Vosaltres allà teniu una bona platja, molt bona. Em sents, Oso?
Per a la Ixabel, no era fàcil sentir pietat per en Ramon, i quan aquest sentiment l’atrapava, el convertia en patetisme per dominar-lo millor. Va lligar la corretja a l’Oso i l’hi va donar a l’Iñaki.
—Emporteu-vos les ampolles que hi ha a la vitrina de la cuina: n’hi ha unes quantes de bones, i jo ja no les podré aprofitar. I marxeu ja. Per favor.
Dos dies després, l’olor s’havia tornat agra. Quan va passar per la sala d’estar, va veure alguns macarrons i molles de pa al voltant del sofà, la pica era plena fins dalt de tàpers i tasses i hi havia pèls al petit bassal que quedava al costat del recipient de l’aigua del gos. En Ramon va cridar el seu nom des del llit, «Isabelle!», que va sonar «Izabellll», i va sobresaltar-la. Hauria de tenir en compte més coses de les que havia previst si volia trobar aquella casa com la primera vegada i també per protegir-se ella mateixa.
—Qui hi ha?
—El llop! —va respondre, i de seguida se’n va penedir, perquè no el volia fer riure.
—Volia saber si eres tu.
A cada paraula que pronunciava, el volum de la veu anava baixant.
La Ixabel va deixar el menjar a la nevera. Va fregar els plats a mà i va engegar la cafetera. Va netejar el marbre i va treure els esquitxos de tomàquet del microones. Va buscar l’escombra obrint i tancant els armaris amb més violència de la necessària. Va escombrar a correcuita, va plegar la manta, va estovar el coixí de la butaca. Va pensar que caldria una aspiradora per recollir la brutícia de la catifa i va imaginar-se amb disgust la Madalen encarregant-se’n, tan deixada com era amb les feines de la casa.
—No hi ha una aspiradora, en aquesta casa?
No volia veure-li la cara, no volia ser al seu costat, no volia parlar amb ell.
—Vine! —va cridar en Ramon entre estossecs.
No volia tocar-lo, no volia sentir-lo, no volia ensumar-lo.
—On és l’aspiradora?
No volia netejar, no volia ajudar, no volia alimentar.
—Aquí, a l’armari.
El va trobar al llit, de bocaterrosa, fent força amb els punys contra el matalàs per aixecar-se. La Ixabel va obrir les cortines i la finestra. Duia un altre pijama, la versió en blau de l’anterior. Duia barba de borratxo: a certes edats, cal dutxar-se cada dia, va pensar, afaitar-se cada dia.
—Isabela, bela, bela —va dir sense girar-se—. És a l’armari de la roba.
Tenia la roba endreçada segons la llargada i el tipus, formant una fletxa que apuntava cap a la porta de l’habitació, començant pels abrics i acabant pels cinturons. Era roba elegant, de bon gust, que ja no es tornaria a posar; es va imaginar en Ramon mirant el preu de les jaquetes i deixant anar l’etiqueta en veure acostar-se la dependenta.
Va sortir de l’habitació amb l’aspiradora i al cap de deu minuts va tornar amb dues tasses de cafè.
No volia pensar en ell, no volia imaginar el seu passat, no volia prendre cafè amb ell.
—Compte, que crema.
Els sorollosos xarrups la van fer esgarrifar.
No volia sentir-lo, no volia odiar-lo, no volia estimar-lo.
Li va posar les sabatilles. Tenia els peus a punt de rebentar.
—Me n’he d’anar, t’he deixat el menjar a la nevera. Demà passat vindrà la Madalen, o sigui que fins la setmana que ve. Et deixo el meu número, per si necessites qualsevol cosa.
—Com està el gos?
—No t’enganyaré: s’ha passat les nits plorant. La veritat és que no he dormit gaire, no hem dormit gaire, esperem que els veïns no es queixin. L’Iñaki l’ha tret a passejar abans d’anar a la feina. A mi no m’agraden els gossos.
—De què treballes?
Li costava de creure que en tots aquells anys ell no l’hi hagués preguntat a ningú, però el trobava ben capaç; més capaç d’allò, de fet, que no de fer servir la pregunta com a excusa per encetar una conversa.
—En una empresa de logística i transport d’Irun.
No es volia deixar estimar, no es volia deixar odiar.
—Hi ha un parell de pijames al lavabo, si vols —li va dir en Ramon.
—Si vull?
—Tant se val. Ja m’espavilaré.