En Ramon es quedava al llit fins al migdia, escoltant la ràdio. La Ixabel l’havia d’animar perquè s’aixequés. El trajecte entre l’habitació i la sala d’estar cada dia que passava se li feia més penós. A mesura que necessitava més i més la Ixabel, s’anava tornant més i més desagraït, però ella se sentia massa superior per no poder suportar aquell menyspreu. L’acompanyava fins a la butaca, engegava el televisor i dinaven l’un al costat de l’altra. En aquells moments, de vegades rebia missatges de la Madalen preguntant pel pare i explicant coses del seu dia a dia. La Ixabel n’informava en Ramon i mirava d’establir un diàleg a tres:
—La Madalen pregunta que com t’has despertat avui, i ja li he dit que bé; diu que li continua fent mal el queixal, em sembla que li demanaré hora al dentista. Pregunta si estàs mirant Saber y ganar. Que recordis que diumenge mirareu plegats el partit.
En Ramon va continuar mirant la televisió amb la tranquil·litat que la Ixabel ja contestaria les preguntes per ell. Al llarg de totes aquelles setmanes, no se li va acudir res per dir. Res de res.
La morfina li provocava ganes de vomitar. Després de cada ranera, empal·lidia i les mans se li posaven rígides. Ella li posava la mà al front i ell l’hi agraïa. Per calmar-li la sensació de sequedat de la boca, li donava bastonets amb gust de llimona; en Ramon els xuclava durant uns moments; després els escopia i la Ixabel els recollia de terra sense manies.
La Ixabel es va acostumar a despertar-se als matins sense l’Iñaki al costat. Com que tornava de passejar el gos a l’hora d’esmorzar, van haver de començar a fer sols allò que fins aleshores havien fet plegats. Van començar a prendre menjar baix en greix i sense sal, gall dindi i conill en comptes de vedella i pollastre, i cuinaven per a tres, de manera que l’endemà li duia a en Ramon el sopar fet.
—Avui gairebé no ha menjat. Qualsevol dia obriré la porta i me’l trobaré sec. Em fa por.
La meitat del carro del supermercat anava ple de pinso per al gos. Quan anaven a passejar per la platja, era l’Oso qui els guiava, i es van acostumar a reparar els desperfectes que provocava, fos jugant amb un altre gos o fos perquè havia descobert el plaer de rosegar el farciment dels coixins. Tot i que durant el dia el deixaven fora de casa, a la nit el feien entrar i anava a arraulir-se als peus de l’Iñaki, al sofà. Poc després, va aconseguir que el deixessin dormir als peus del llit. Quan la respiració ronca de l’Oso no la deixava dormir, la Ixabel es llevava i se n’anava a l’habitació de la Madalen. Des que havien dut el gos a viure amb ells, havien deixat d’anar al cinema i havien recuperat el vell costum de sortir a caminar per la muntanya.
D’un dia per l’altre, en Ramon va començar a morir-se més i més de pressa. Primer, va perdre la gana. Després, les forces per aixecar-se del llit. La Ixabel l’obligava a dutxar-se amb l’excusa que li anava bé per a la circulació, i quan l’home sortia de la dutxa, ella l’estava esperant amb la tovallola preparada. De vegades, ella mateixa es commovia de ser capaç de fer aquelles coses; mai no s’ho hauria imaginat, però cuidant-lo a ell aprenia a estimar-se. No era més que pell i os, però el seu cos encara conservava el record de temps passats, aquella bellesa que la malaltia no havia pogut vèncer del tot, un bon membre i una tofa de pèl com a epicentre del conjunt.
Un dia, en sortir de la dutxa, el va fer seure en una banqueta i li va tallar els cabells i les ungles. Tot i que ja passava dels cinquanta, gairebé no tenia cabells blancs, però tampoc no li quedava rastre d’aquella cabellera negra i brillant que havia lluït quan era jove. En aquell moment, ja havia deixat de parlar, al llarg del dia ja no balbucejava més enllà de tres o quatre paraules, i totes per renegar. Aquell dia, però, va pronunciar una frase llarga just en el moment que la Ixabel engegava l’assecador. Quan el va apagar per sentir què deia, ja havia acabat. Li va semblar que havia pogut rescatar un «gràcies», però va reprimir la temptació de preguntar-li què havia dit, no fos cas que contestés de mala manera; així doncs, va tornar a engegar l’assecador sentint-se en pau amb aquella suposada mostra de gratitud.
Va morir el dia que el van tornar a hospitalitzar. La Ixabel havia demanat una ambulància i van fer el trajecte agafats de la mà. La Madalen va arribar de Bordeus a temps d’acomiadar-se. Vint anys després, tornaven a estar junts, però un d’ells era ja cadàver. La Madalen, tot plorant, li va ficar les mans pel coll de la bata fins al melic i es va quedar així, estirada damunt seu, mentre la Ixabel li acariciava els cabells.
—Pare —deia la Madalen—. Pare —va anar repetint un cop i un altre, conscient que era una paraula a punt de caducar i que l’assaboria per últim cop.
Les infermeres van fer desaparèixer discretament tota l’enginyeria que havien desplegat per salvar la vida d’aquell home. Quan va quedar despullat de metalls, tubs i agulles, la Ixabel el va mirar per últim cop: semblava un dels del bàndol dels bons, mort a la guerra massa jove. Li va pentinar el serrell i li va plegar bé el llençol a l’altura del pit.
L’Iñaki les esperava al passadís. Mentre abraçava la Madalen, la doctora se’ls va acostar:
—Ha lluitat fins al final —va dir—. Però no hi havia res a fer. Heu estat amb ell fins al seu últim alè, i a més ho heu fet tot molt bé. No es pot demanar res més.
Van llançar les cendres al mar un matí plujós de tardor. Eren ells tres, l’Oso i algun antic company de feina d’en Ramon. Un d’ells li va donar les gràcies perquè en el pitjor moment de la seva vida, quan tot estava perdut, quan tots ho donaven tot per perdut, en Ramon hi havia sigut. Un altre va lloar la seva murrieria i la seva generositat; «Has sigut un bon home», va dir al final. La Madalen va llegir un text on li donava les gràcies: «Perquè, sense adonar-te, has sigut el millor pare i el més valent», i perquè «sense proposar-t’ho, em vas ensenyar les coses més importants».
Quan anaven cap al cotxe, la Ixabel va tenir ganes de demanar-li explicacions, però, en comptes d’això, la va agafar pel braç i van fer el camí entre matolls de gatosa i bruc. La Madalen amb el cap cot i la Ixabel meravellada per aquell esclat de la natura.
Aquella nit, l’Iñaki va estar-se fins molt tard parlant amb la Madalen a la seva habitació.
—Està bé? —va preguntar-li després la Ixabel.
—Tan bé com pot estar i fins i tot una mica millor —li va dir l’Iñaki tranquil·litzant-la.
Després, la vida quotidiana va tornar com un tanc, amb els seus horaris, obligacions, estacions de l’any i factures. La Ixabel va tornar a la feina, i el primer que va haver de fer va ser signar la liquidació de la noia que l’havia substituït. La Madalen va anar amb una companya de classe a Port-au-Prince a col·laborar amb una ONG i per recórrer després Haití i la República Dominicana. L’Iñaki va continuar passejant el gos, i va ser ell qui no va voler abandonar el costum d’anar a la muntanya els caps de setmana, i fins i tot van fer nit en algun alberg. Quan la Ixabel li deia d’anar a passar la tarda «a la civilització», a Donostia, «a buscar opi», ell li contestava que per satisfer la seva set de cinema ja en tenia prou amb les pel·lícules que veien a casa. Per Setmana Santa, mentre l’Iñaki contemplava el paisatge a la vora del pantà de Bachimaña i ella es mirava les botes que ell li havia regalat per Nadal, va descobrir, de cop i volta, que tornava a ser la mateixa de sempre. Hi ha viatges que et canvien i viatges que aconsegueixen tot el contrari, va pensar.
Pel maig, l’Iñaki va marxar una setmana de viatge de final de curs a Salou amb els seus alumnes. A la Ixabel no li agradava passar les nits tota sola en aquella casa, on començava a sentir sorolls d’animals que no reconeixia, i es quedava fins ben tard al sofà davant del televisor sense poder agafar el son. L’Oso es va entestar a estirar-se-li a sobre els peus, i la seva respiració la va despertar
