Vaig tornar a entrar i vaig anar directament a l’habitació de l’Amets. Res de res: damunt del llit, fet de manera impecable i il·luminat pel sol, un gran ós de peluix de color blau.
L’habitació del costat era la de l’Arantza i en Bixente. No hi havia entrat mai, i vaig sentir curiositat. Vaig trucar a la porta, dos, tres cops. Silenci. Vaig obrir, i la foscor se’m va entravessar a la gola: les finestres i els finestrons estaven tancats i l’ambient no era el de la resta de la casa, feia olor de resclosit i d’humitat. Vaig sentir un lleuger desengany. Però hi havia alguna cosa més. Allà hi havia algú. Al llit. Em vaig sobresaltar. Respirava. Regularment. M’hi vaig acostar. Vaig veure el vell despullat damunt el llit desfet. La seva pell il·luminava la foscor. Era la primera vegada que veia de tan a prop un cos d’aquella edat nu: ample de pit, la panxa inflada i la pell sense pèl, un cos que hauria pogut semblar de dona si no hagués estat pel penis. Suau, net, brillant.
Vaig agafar-li gust a l’olor, em passava sovint. La respiració el bressolava suaument, i mentre l’observava vaig sentir coses molt especials. En aquell moment, no vaig tenir cap necessitat de comprendre el que estava veient, es tractava només de mirar, de continuar mirant. Aleshores, vaig adonar-me que estava trepitjant unes peces de roba que hi havia a terra i que alguna cosa se m’havia quedat enganxada a la sandàlia, i, quan em vaig ajupir, vaig tocar uns sostenidors de randa, barrejats amb uns calçotets senzills de cotó i una camisa de tergal.
Em va agafar pressa per sortir d’allà. Sense voler, vaig donar una puntada de peu a uns pantalons i la sivella del cinturó va fer soroll. La respiració es va aturar un instant i va canviar de ritme, però l’home no es va despertar. Vaig tancar la porta suaument. L’Amets estava parlant amb els dibuixos de la televisió. Va ser aleshores que vaig sentir el xerric de les canonades. Tot el soroll de la casa va canviar de cop i volta, aquell xerric va marcar un abans i un després. Abans, encara que jo no m’hi hagués fixat, hi havia un soroll de dutxa; després, ja no hi havia el soroll de dutxa. Un soroll que només vaig sentir quan vaig deixar de sentir-lo.
Encara havia de travessar el passadís, el parquet es queixava a cada passa. La porta del lavabo continuava tancada i, quan vaig passar per davant, vaig sentir soroll de pots que algú deixava damunt un prestatge de vidre. L’Arantza sempre anava molt arreglada. Podia sortir en qualsevol moment. Quan vaig passar pel saló, l’Amets em va fer algunes gràcies, picava la taula de vidre amb unes maraques i em convidava a la seva festa. Li vaig llançar un petó i finalment vaig poder tancar la porta de casa sense fer soroll. Vaig travessar el jardí i vaig córrer cap a casa meva. Em vaig estirar al llit tremolant. No em podia treure aquell cos del damunt.
Em va trucar l’endemà:
—Acabo de veure les teves trucades d’ahir: amb l’ensurt, em vaig deixar el mòbil a la botiga i no l’he recuperat fins avui.
Treballava en una botiga de roba, una roba que no em compraria mai. Feia la mateixa veu de sempre, alegre i clara.
—Com està el teu sogre? —No vaig tenir altre remei que preguntar.
—L’avi? Està com un toro. Aquesta tarda passaré per casa vostra amb els esqueixos, si et va bé.
Va portar la conversa com si tot plegat fos una cosa més que superada. Allò em va servir d’excusa per endreçar la casa, i m’hi vaig estar un parell d’hores, però en el moment que vaig sentir que obria la reixa vaig pensar en tots els racons que havien quedat sense netejar. L’Arantza es va presentar tota vestida de blanc, amb l’Amets a coll i un munt d’esqueixos en una bossa de paper. Com que feia calor, vaig oferir-li alguna cosa per beure, pensant en cervesa.
—Que tens aigua amb gas? —em va preguntar amb el to de qui demana un gran favor, tot i que hauria de saber que nosaltres no en preníem—. Li faran un escàner, per si de cas, però no sembla que hi hagi cap motiu d’alarma. A més, si en algun moment es troba malament, la germana d’en Bixente, que és soltera, viu al costat.
—Ahir va fer molta calor, potser només va ser això.
—Sí, jo també ho crec. Sigui com sigui, no li direm res a en Bixente fins que torni de Nantes, té la sensació que abusem del seu pare, ja saps com és, i no el volem amoïnar per res. I això que ell ve encantat a cuidar l’Amets! Des que se li va morir la dona, que només viu per l’hort i pel seu net.
Em va demanar aigua de l’aixeta amb gel. Jo no em podia treure del cap ni la lluentor del penis ni la randa dels sostenidors. Al final, em vaig atrevir a prendre una cervesa: en vaig posar la meitat en un got i l’altra meitat la vaig deixar a la nevera, per cuinar, vaig dir-li.
L’Amets estava assegut damunt la taula i quan el mirava tancava els ulls, aixecava els braços i reia. Em va costar contestar-li amb el mateix entusiasme. L’Arantza va baixar el nen de la taula mentre em parlava dels esqueixos, i el nen va sortir de la cuina gatejant.
—Tens un tornavís llarg? —em va preguntar l’Arantza.
Vaig anar cap al cobert on l’Igor guardava les eines: estava molt desendreçat i no volia que ella el veiés. L’Arantza em va venir al darrere donant-me instruccions:
—Són d’hortènsia, que és una planta molt forta que creix molt bé aquí. Has de posar els esqueixos en aigua fins que els plantis; aleshores, talles les fulles per la meitat, fiques el tornavís a la terra, tan fondo com puguis, i després hi poses un esqueix, deixant una distància d’uns trenta centímetres entre un i l’altre. —Mentre parlava, tenia el costum d’anar cargolant amb el dit petit la cadena d’or que duia al coll—. És molt fàcil, de debò. Ja veuràs com, d’aquí un parell d’anys, haureu de travessar un passadís d’hortènsies abans d’entrar a casa.
Em va agradar imaginar-me aquell futur.
Abans que en fos del tot conscient, ja m’estava afanyant per posar els esqueixos dins un gerro d’aigua. Jo vaig fer veure que en buscava un, tot i que sabia que no en tenia cap. Al final, el que vaig fer va ser tallar pel mig una ampolla de plàstic i els vaig ficar allà dins. Vaig deixar l’ampolla tallada damunt la taula. L’Arantza semblava satisfeta.
—I on és l’Igor? Fa temps que no coincidim. Li van bé les coses? —em va preguntar, i va esperar la meva resposta amb atenció.
—És a la feina. Ara fa de càmera. I alguns caps de setmana, de cambrer al bar d’un amic. Moltes hores i pocs diners, ja saps com va. Se’n va molt d’hora i torna tardíssim.
No li vaig dir que tot sovint tornava molt després de sortir de la feina.
—Bé, segurament no són les feines de la vostra vida, però val més això que res. En podeu estar contents. T’hauries de permetre algun capritx, t’ho mereixes. —Es va acostar per repetir-m’ho—: T’ho mereixes.
Jo em vaig estremir. No sé què havia vist en mi per dir-me allò.
Vaig tenir unes ganes molt fortes que l’Arantza sortís de casa: encara que parlar amb ella em tranquil·litzava i observant-la aprenia com havia de fer les coses i com me les havia d’agafar, mentre ella hi era jo ho veia tot molt més brut.
L’Amets va anar de quatre grapes fins als nostres peus. Es va agafar a les potes d’una cadira per poder-se aixecar. L’Arantza va espolsar-li la roba i li va agafar un d’aquells braços grassonets per fer que em digués adeu. Tan bon punt van haver marxat, em vaig posar a fregar el terra.
L’endemà, mentre esmorzàvem, l’Igor em va preguntar pels esqueixos que hi havia a la
