seria possible establir una relació honesta, honesta en sentit filosòfic.
El lavabo també feia pudor. Al cossi de la roba bruta hi havia pijames i calçotets. Els va agafar fent pinça amb els dits i els va ficar en una bossa d’escombraries. També hi va ficar la tovallola de mans i la de bany.
—Me n’he d’anar. Tornaré la setmana que ve. Faig tard.
A la Ixabel li va semblar que ell caminava més àgil, amb més facilitat, i, sense voler, se’n va alegrar. Quan va arribar a la sala d’estar, es va agafar al respatller de la butaca. Dret, feia més bona cara. Es va arreglar els cabells amb les mans.
—Dilluns al matí he d’anar a l’hospital —va dir en Ramon.
—Hi pots anar amb taxi? —Ell va agafar la bitlletera i en va treure vint euros que va deixar damunt el moble del televisor—. Una revisió?
—Sí. Agafa els diners, no soc tan miserable, agafa’ls o m’enfado.
La Ixabel va agafar el bitllet, va comprovar que la casa estava més o menys endreçada i va tornar ràpidament al cotxe. Va fer un nus a la bossa d’escombraries i la va tirar al seient del darrere. Va sentir amor, va sentir amor per la Madalen, per l’Iñaki i per la família que formaven tots tres, i va fer tot el camí fins a la feina amb la finestreta oberta, sense pressa, gaudint de l’alegria que li produïa, després de vint anys sent puntual, arribar vint minuts tard per segona vegada en una setmana.
La Madalen era l’única que podia rescatar-lo d’aquell desori i, amb aquesta esperança, es va quedar esperant la discussió que es produiria aquell mateix cap de setmana sense que fes falta que la provoqués ningú.
I va ser així. Durant la disputa, l’Iñaki es va dedicar a aspirar els pèls que l’Oso havia deixat al sofà i a la catifa de la sala d’estar.
—Si no hi vas tu, l’hi demanaré a l’Iñaki, tingue-ho clar.
—L’Iñaki ni l’esmentis. No tens vergonya.
—Ets un fracàs. Un fracàs total. No només com a mare, com a persona també ets un fracàs total.
—Compte amb el que dius, que te’n penediràs. Vas d’adulta responsable i no ets res més que una nena capritxosa. Què en saps tu de la vida? No en saps res, fora del que llegeixes als llibres.
—Estic disposada a deixar la carrera. Si no m’ajudes, la deixaré. Serà un cop al mes, dos com a molt! De debò que no ets capaç de fer alguna cosa per algú un cop al mes?
La Ixabel es va treure una sabatilla i la va tirar contra la paret. La Madalen va agafar les claus del cotxe de l’Iñaki, que estava aparcat davant la casa, va seure al lloc del conductor i va tancar la porta.
La Ixabel es va preguntar si quan s’enfada la gent menteix o diu veritats que d’una altra manera no diria. De totes maneres, no esperava res més d’ella mateixa, se sentia molt per damunt de les seves expectatives morals, i entomaria amb esportivitat el que la filla li havia dit, i encara més, ho conservaria amb molta cura per poder refregar-s’ho a si mateixa en moments de feblesa i recordar-se qui era realment.
—Per què no el vols acompanyar a l’hospital? —va preguntar l’Iñaki, mentre esgranava una magrana amb el dit petit estirat, un gest que exasperava la Ixabel.
—Ho fas expressament.
—Què?
—Parlo del dit, però també de l’altre tema. Qui és aquest? Qui és aquest individu? Digue-m’ho!
—El pare de la teva filla.
—I et penses que per això estic en deute amb ell, amb aquell home amb qui no tinc cap relació des de fa vint anys i amb qui voleu, sí, voleu, encadenar-me perquè vaig intercanviar amb ell alguns fluids? I sí, parlo de tu, perquè et penses que ets millor que jo i que, si fossis al meu lloc, dilluns ho deixaries tot per anar a empènyer pels passadissos de l’hospital la cadira de rodes d’una dona moribunda i calba i que fa pudor d’all amb qui en una època passada vas intercanviar fluids...
L’Iñaki va fer el gest de tancar-se la boca amb una cremallera i va sortir de la cuina caminant enrere.
—I no fiquis el gos a casa, no sé quants cops t’ho he de dir.
L’Iñaki va sortir amb l’Oso i va anar a picar a la finestreta del cotxe amb la clau. La Ixabel va mirar per la finestra, orgullosa perquè, en certa manera, havia sigut la causa d’aquella relació. La Madalen va abaixar la finestreta i l’Iñaki es va inclinar per parlar amb ella. L’Oso va ficar el morro entre tots dos, buscant carícies. De dins, en sortia una dolça melodia de hip-hop, perquè a l’Iñaki li agradava dur al cotxe música de la Madalen i també li agradava escoltar-ne, cosa que la Ixabel trobava tendra o impostada segons el dia, i com també segons el dia trobava adorable o repugnant sentir-li cantussejar les cançons. Fos com fos, el moviment rítmic de les cames nues de la seva filla li va semblar un bon senyal, i també que ell continués amb el braç a dins del cotxe. Va esperar arrencant males herbes del jardí que vingués l’un o l’altra, però no ho va fer cap dels dos. Quan va veure el pijama d’en Ramon entre la roba estesa, li va agafar el riure.
Quan l’Iñaki es va ficar al llit fent olor de cervesa, la Ixabel va deduir que havia acompanyat la Madalen i el gos a casa d’en Ramon, i va pensar que era ben capaç d’haver-se quedat preparant el sopar per a en Ramon mentre pare i filla eren al parc amb el gos, però també va pensar que era capaç de limitar-se a fer de xofer i desaparèixer fins que la Madalen li truqués per passar-la a recollir. De vegades, ell desapareixia, i la Ixabel sentia plaer únicament de la possibilitat que ell, de tant en tant, tingués un trosset de vida que no fos tan transparent. Quan es va ficar al llit, ella se li va acostar i va fer-li l’amor contra en Ramon i, potser també d’una manera incerta, a favor de l’Iñaki mateix.
Es passava les tardes de diumenge preparant menjar per a uns quants dies, provant plats que no havia cuinat mai: seitons en vinagre, hamburgueses de mill, marmitako, amanides de cigrons... En feia tant per a en Ramon com perquè la Madalen pogués endur-se tàpers a Bordeus. Mentre ella cuinava, l’Iñaki posava una mica de música i la comentava, amb l’esperança intacta, després de tants anys, que la Ixabel s’hi aficionés.
Dimarts, quan va obrir la porta, no la va rebre la salutació d’en Ramon. Va deixar el menjar a la nevera, va fregar els plats i va endreçar la sala d’estar, mentre esperava que li arribés algun senyal de vida des de l’habitació. Va recórrer el passadís amb la roba d’en Ramon neta i planxada als braços com si fos un pastís de noces. La porta del lavabo estava oberta, les tovalles eren a terra i les sabatilles de velcro, alineades davant la pica. Al contrari de l’última vegada, la porta de l’habitació estava tancada; quan va obrir, va veure que no hi havia ningú. Va obrir les finestres i va poder veure tots els defectes de l’habitació com es veuen els grans a la pell a plena llum del dia: les cremades de cigarreta a la tauleta de nit, les esquerdes del sostre, l’endoll lleugerament desencaixat de la paret, els llençols esgrogueïts. Va trucar a l’hospital, desconcertada. A la telefonista, li va dir que l’home a qui cuidava patia una miocardiopatia hipertròfica i que ella havia anat a dur-li el menjar perquè-ell-no-es-podia-valdre-i-que-com-que-no-havia-trobat-a-casa-aquell-home-que-ves-per-on-resultava-que-era-el-pare-de-la-seva-filla-i-mira-com-són-les-coses-que-s’havia-passat-vint-anys-sense-parlar-amb-ell-i-tot-i-això-ara-li-preparava-el-menú-del-dia-de-dilluns-a-divendres-i-trucava-a-l’hospital-precisament-per-saber-què-calia-fer-ara-amb-el-servei-de-càtering. La dona va derivar la trucada i després de mantenir
