i que ja eren les tres, va trucar a l’Iñaki per preguntar-li què havia de fer, però tenia el mòbil apagat. Al final, se’n va tornar a l’habitació, va llegir fins a caure de son i es va despertar al matí amb el gos estirat al seu costat. El va treure fins a la rotonda de la cantonada perquè fes les seves necessitats i el va tornar a casa sense allargar la passejada, com per deixar-li clar que ella no era l’Iñaki.
Va passar uns quants dies furiosa amb aquella herència d’en Ramon. Sortint de la feina, compraria tomaqueres a la cooperativa i es passaria algunes hores a l’hort. La terra la relaxava. Quan estava aparcant el cotxe davant de casa ja va sentir els lladrucs. Va portar l’Oso fins a la rotonda i va tornar per un camí més llarg, perquè caminés una mica. Aleshores, es va recordar del llimoner que havia portat de casa d’en Ramon. Havia quedat abandonat al costat del cobert i, quan s’hi havia fixat, l’havia vist ple de brots nous. El trauria del test i el plantaria.
Quan va arribar a casa, es va posar la roba que feia servir per a l’hort. Va començar plantant dues files de tomaqueres. Per trasplantar el llimoner, hauria de fer un forat de ben bé cinquanta centímetres de diàmetre i els mateixos de fondària. Tenia l’Oso enganxat a ella, amb la llengua penjant. Va començar amb l’aixada petita, però va canviar d’idea i va anar a la caseta per agafar la gran, amb el gos seguint-la. Es va posar els guants. Quan va tornar al forat, l’Oso estava gratant la terra, entre panteixos. Primer, al forat que havia començat a cavar, i després al voltant de les tomaqueres que acabava de plantar. Li va donar una empenta forta amb l’aixada i es va posar a bordar. Aleshores la Ixabel va agafar una pilota i la va tirar tan lluny com va poder, però ell l’hi retornava cada vegada i la deixava a terra al seu costat amb mirada amorosa. Li va posar la corretja i el va lligar a la barana de la terrassa. Com que continuava gemegant i lamentant-se, la Ixabel va començar a tirar-li les pedres que anava trobant a mesura que cavava.
—Estúpid! Cony d’estúpid!
Quan ja no n’hi va haver prou amb l’aixada, va tornar a la caseta a buscar la pala. I, entre suors, lladrucs i plors, va fer un forat prou gros perquè hi cabés.
Herba acabada de tallar
La meva veïna Arantza em va trucar a la feina per preguntar-me si podia passar per casa seva immediatament. El seu sogre li havia telefonat per dir-li que s’havia marejat mentre cuidava l’Amets. A pesar del que m’explicava, l’Arantza no semblava especialment amoïnada.
—Ara mateix no puc —li vaig dir—, però puc ser-hi d’aquí una hora i mitja.
—No pateixis. No hi ha pressa.
—Arribaré d’aquí una hora i mitja —vaig repetir-li—. Ara mateix, he de fer una visita guiada.
—No, no cal que vinguis. Ja m’espavilaré. No sé què més t’havia de dir... Ah, sí: en un altre moment t’he de dur uns esqueixos que t’he preparat.
Quan en Bixente estava de viatge, el sogre de l’Arantza, que vivia a Sara, era qui s’encarregava d’anar a recollir el nen a la llar d’infants i portar-lo a casa. Em vaig amoïnar, ves a saber què li podia passar. Una vegada que em demanava alguna cosa i jo no ho podia fer. Aquell cop era jo qui podia donar un cop de mà a l’Arantza i estava deixant perdre l’oportunitat. Gairebé cada tarda feia de guia al museu, per hores, i aquell dia m’havia tocat un grup de professors. L’Arantza es mostrava sorpresa cada cop que li deia que estava treballant, allò no m’agradava. Els professors m’estaven ensenyant els seus carnets perquè els apliqués el descompte quan vaig demanar a la meva companya que em canviés el torn: es tractava d’una emergència, ja m’encarregaria jo mateixa d’explicar-l’hi al director si feia falta. Vaig agafar el cotxe. Trigaria un quart d’hora a arribar a casa de l’Arantza, una hora i quart abans del que li havia dit, setanta-cinc minuts que podien condicionar tota una vida. Vaig trucar a l’Arantza per dir-li que m’havia posat en camí, però no va agafar el telèfon. Em vaig imaginar el seu sogre a terra, amb la boca oberta, les manetes de l’Amets jugant amb les seves ulleres o xipollejant al petit bassal, ja que quan passen aquestes coses és normal que es pixin a sobre.
Jo no havia creuat mai ni una sola paraula amb el sogre, era un home de l’interior, i a cap dels dos no se’ns havia acudit res per dir-nos, tot i que ell passava moltes vegades amb el net per davant de casa i jo sempre deia coses a l’Amets. El sogre semblava una d’aquelles persones que esperen que es facin les presentacions oficials abans de parlar, i jo soc algú que no té problemes per adaptar-me a aquesta mena de normes. És un home robust amb els cabells molt blancs i molt forts, que li fan remolins, i l’he vist moltes vegades baixar de la seva furgoneta per entrar a casa d’en Bixente i l’Arantza carregat amb caixes de fruita i de verdura de l’hort. Un estiu, l’Arantza ens va regalar una bossa de cireres i una altra de nous, que encara deuen córrer per casa, perquè no tenim paciència per anar trencant coses tan petites. Però intercanviar paraules, això mai, tot i que té aspecte de ser un home agradable. En Bixente per força deu haver sortit a la mare, perquè és calb i més aviat gros.
Vaig trepitjar l’accelerador, però els panells de la carretera avisaven d’un embús, un tap fet de cossos de gent que anava a la platja i de pals de para-sol. La platja ens iguala a tots, és la manera d’arribar-hi el que ens diferencia, acostumava a dir l’Igor abans de posar-se a renegar.
Vaig tornar a trucar a l’Arantza, però tampoc no va contestar. Em vaig enrecordar dels esqueixos i em vaig preguntar de què serien. Tot i que no tenia gaire importància, havia començat a inquietar-me. Des que érem veïnes, me n’havia donat més de cinquanta, però no havia aconseguit que cap ni un tirés endavant. Una vegada, em va donar un esqueix de dineret i em va dir que és una de les plantes d’interior més resistents. L’Igor i jo dúiem una temporada sense feina, i em va insinuar que potser ens portaria sort, com una mena d’amulet. Quan reia, deixava anar una mena de xisclets molt graciosos. Però aquell cop no sé de què va riure, si de la vergonya que li feia aquella bestiesa de l’amulet o que la bestiesa fos pensar que, amb amulet o sense, no era gaire probable que cap dels dos trobés feina. El fet és que, comparant-me amb ella, em sentia ben poca cosa.
Tres quilòmetres de retencions. L’Amets assegut damunt el coll de l’avi, ofegant-li l’últim alè. Em suaven les mans.
Vaig arribar a casa l’Arantza una hora després que em truqués, amb la petita esperança de poder fer-me càrrec encara de la situació. Vaig trucar a la porta, però no va obrir ningú. Hi vaig entrar. La casa de l’Arantza i en Bixente sempre estava endreçada i feia bona olor. Entrar a casa seva era ben diferent d’entrar a casa nostra. A casa nostra, de vegades semblava que hi haguessin entrat a robar. A la seva, en canvi, tot era mesurat, fins i tot l’ordre. Aquell dia, també estava endreçada, tot i que la televisió estava més forta que de costum, amb uns dibuixos animats en francès. Hola!, vaig cridar quan vaig començar a enfilar el passadís amb pas prudent. Bona tarda!
Vaig trobar el petit Amets a la sala d’estar, clavant cops al televisor amb un triangle de música. On és l’avi?, vaig preguntar-li, i ell va aclucar els ulls tot ensenyant-me aquelles genives humides amb una sola dent. On és l’avi? I el nen va riure fent petarrellejos molt graciosos amb la boca i picant el televisor amb entusiasme. Em vaig angoixar d’imaginar el que podia trobar darrere d’alguna porta tancada. Vaig recórrer mentalment la casa i vaig arribar a la conclusió que havia de ser a la cuina: la gent, quan es troba malament, va a beure aigua. Damunt la taula, al costat de la batedora ficada dins una gerra de vidre, les peles de poma i de pera donaven una mica d’alegria a la pulcra cuina. Aleshores vaig recordar que al jardí, al darrere d’un arbre el nom del qual l’Arantza em repeteix cada vegada i jo cada vegada oblido, hi havia un banc que havien comprat en algun mercat ambulant i havien restaurat i m’hi vaig acostar, mentre visualitzava interiorment les possibles escenes: potser havia caigut del banc i el trobaria
