casa més petita i acollidora una mica més avall.
Era tanta la notorietat dels estadants que en un hotel de l’altra banda del llac van muntar un telescopi perquè els clients poguessin observar les excentricitats d’aquells suposats satanistes i sexualistes que compartien les dones.
És veritat que Polidori estava enamorat de Mary Shelley, però ella refusava dormir amb ell. Byron potser hauria dormit amb Percy Shelley si Shelley hi hagués accedit, però no hi ha cap prova que fos així. Claire Clairmont hauria dormit amb qualsevol: en aquesta ocasió només dormia amb Byron. Els estadants de les dues cases passaven tot el temps plegats... i llavors es va posar a ploure.
El meu marit adora Byron. Cada dia surten al llac a fer un volt amb barca per parlar de poesia i llibertat, mentre jo evito la Claire, amb qui no es pot parlar de res. He d’evitar Polidori, que és com un gos malalt d’amor.
Però llavors arriba la pluja i els xàfecs d’aquells dies no els permeten sortir a treballar al llac.
Val a dir que el temps tampoc no permet que ens mirin des de la riba de l’altra banda. A la ciutat vaig sentir dir que un client havia albirat mitja dotzena d’enagos que Byron havia estès a la terrassa perquè s’eixuguessin. En realitat, el que havia vist eren llençols. Byron és poeta, però li agrada anar net.
I ara estem confinats per carcellers innombrables, cadascun d’ells format per una gota d’aigua. Polidori ha portat una noia del poble perquè l’entretingui, i nosaltres fem el que podem en els nostres llits humits, però, a més a més del cos, s’ha d’exercitar la ment.
A la nit sèiem tots al voltant del foc que fumejava i parlàvem de tot el que era sobrenatural.
A Shelley el fascinen les nits amb llum de lluna i la visió sobtada de les ruïnes. Creu que cada edifici conté una empremta del passat, com una memòria, o uns records, que poden ser alliberats en el moment adequat. Però quin és el moment adequat? L’hi vaig demanar, i ell es va preguntar si el temps en si depèn dels que coincideixen en el temps. Si el temps ens fa servir com a canals per al passat... sí, deu ser això, va dir, igual que algunes persones poden parlar amb els morts.
Polidori no hi està d’acord. Els morts ja no hi són. Si tenim ànimes, no tornen. El cadàver a la taula d’autòpsies no té esperança de resurrecció, ni en aquest món ni en el que ve.
Byron és ateu i no creu en la vida després de la mort. Ens turmenta la idea de nosaltres mateixos, diu, i això és prou per a qualsevol home.
La Claire no va dir res perquè no té res a dir.
El criat ens va portar vi. És alleujador tenir un líquid que no sigui aigua.
Som com els ofegats, va dir Shelley.
Vam beure el vi. Les ombres projecten un món a les parets.
Aquesta és la nostra arca, vaig dir, poblada per nosaltres, surant, esperant que les aigües es calmin.
De què us imagineu que parlaven, a l’arca, va dir Byron, allà tancats amb aquella fortor calenta d’animal? Creien que tota la terra jeia sota una capa d’aigua, com el fetus a l’úter?
Polidori va interrompre amb excitació (és molt propi d’ell interrompre amb excitació). A l’escola de medicina tenia una filera de fetus en diversos estadis de gestació, tots avortaments; els dits dels peus i de les mans enroscats contra l’inevitable, els ulls clucs contra la llum que no veurien mai.
La llum es veu —vaig dir jo—; la pell de la mare tibant sobre el nen que creix deixa entrar llum. Es giren amb joia cap al sol.
Shelley em va somriure. Quan estava prenyada d’en William, Shelley s’agenollava quan jo seia a l’espona del llit i m’agafava el ventre amb les mans com si fos un llibre rar que no havia llegit.
Això és el món en petit, deia. I aquell matí, oh, ho recordo, sèiem plegats al sol i vaig sentir que el nadó donava puntades de peu de joia.
Però Polidori és metge, no mare. Veu les coses de manera diferent.
El que anava a dir, va dir, una mica ressentit per la interrupció (com els sol passar als que interrompen), el que anava a dir era que, tant si tenim ànima com si no, el primer moment de consciència és un misteri. On és la consciència, a l’úter?
Els nens són conscients abans que les nenes, va dir Byron. Jo li vaig preguntar què li feia pensar això. Va contestar: El principi masculí és més diligent i més actiu que el principi femení. Això ho observem a la vida.
Observem que els homes subjuguen les dones, vaig dir. Jo tinc una filla, va dir Byron. És dòcil i passiva.
L’Ada només té sis mesos! I pràcticament no l’has vist des que va néixer! Quina criatura, mascle o femella, fa res més que dormir i xuclar, quan neix? Això no té res a veure amb el sexe; és la biologia!
Ah, va dir Byron, jo em pensava que seria un nen gloriós. Si haig d’engendrar nenes, només confio que es casin bé.
No hi ha res més a la vida que el matrimoni?, vaig preguntar jo.
Per a una dona?, va dir Byron. Res més. Per a un home, l’amor és una cosa a part de la seva vida. Per a una dona, és tota la seva existència.
La meva mare, Mary Wollstonecraft, no hi estaria d’acord, vaig dir jo.
Però va intentar matar-se per amor, va dir Byron.
Gilbert Imlay. Un encant d’home. Un oportunista. Un mercenari. Un home d’esperit volàtil i comportament previsible (per què és així tan sovint?). La mare va saltar d’un pont a Londres i les faldilles van fer de paracaigudes del cos que queia. No va morir. No, no va morir.
Això va ser més tard. Quan em va donar a llum.
Shelley va adonar-se que el comentari m’havia ferit i molestat. Quan vaig llegir el llibre de la teva mare, va dir Shelley mirant a Byron, no a mi, em va convèncer.
Vaig estimar-lo per això —llavors i ara—, m’ho va dir per primer cop quan jo era una joveneta de setze anys i filla orgullosa de Mary Wollstonecraft i William Godwin.
Mary Wollstonecraft: Vindicació dels drets de la dona, 1792.
L’obra de la teva mare, va dir Shelley a la seva manera tímida i segura, l’obra de la teva mare és notable.
Tant de bo jo pogués fer alguna cosa per ser digna del seu record, vaig dir.
Per què desitgem deixar algun senyal darrere nostre?, va dir Byron. És només vanitat?
No, vaig dir, és esperança. Esperança que un dia hi hagi una societat humana que sigui justa.
Això no passarà mai, va dir Polidori. Si no és que eliminem tots els éssers humans i comencem de nou.
Eliminar tots els éssers humans, va dir Byron; sí, per què no? I així tornem a la nostra arca que flota. Déu va tenir la idea encertada. Tornar a començar.
Tanmateix en va salvar vuit, va dir Shelley, perquè el món ha de ser poblat.
Nosaltres
