va dir la Claire.
Me n’havia oblidat, va dir Byron.
Hi haurà una revolució a Anglaterra, va dir Shelley, com n’hi ha hagut als Estats Units, i a França, i després tornarem a començar de veritat.
I com evitarem el que ve després de la revolució? Hem estat testimonis del problema francès en els nostres temps. Primer el Terror, on cada home esdevé un espia contra el seu veí, i després el tirà. Napoleó Bonaparte... és preferible a un rei?
La Revolució Francesa no va aportar res al poble, va dir Shelley, i per això busquen un home fort que assegura que els donarà el que no tenen. Ningú no pot ser lliure si primer no s’alimenta.
Creieu que si tothom tingués prou diners, prou feina, prou oci, prou coneixement, si ningú no estigués oprimit pels qui té al damunt, o temorós dels qui té a sota, la humanitat podria perfeccionar-se? Byron ho va preguntar amb aquell to negatiu tan típic d’ell, arrossegant les paraules, segur de la resposta, i vaig començar a agafar-li mania.
Jo ho crec!, vaig dir jo.
Jo no!, va dir Byron. La raça humana cerca la seva pròpia mort. Correm cap al que ens fa més por.
Vaig fer que no amb el cap. Ara, en aquella arca nostra, em trobava en terra ferma. Són els homes els que cerquen la mort, vaig dir. Si un sol de vosaltres portés una vida a dins durant nou mesos i veiés morir la criatura en néixer, a la infantesa, de gana o de malaltia, o, poc després, a la guerra, no buscaríeu la mort de la manera que la busqueu.
Tanmateix la mort és heroica, va dir Byron. I la vida no ho és.
He sentit dir, va interrompre Polidori, he sentit, que alguns de nosaltres no morim, sinó que vivim, vida després de la vida, a la sang d’altres. Fa poc van obrir una tomba a Albània i el cadàver, tot i ser de fa cent anys, sí, cent anys (va fer una pausa perquè ens en meravelléssim), estava perfectament conservat, amb sang fresca visible a la boca.
Per què no escrius aquesta història?, va dir Byron. Es va aixecar i va servir vi del gerro. Quan hi ha humitat va més coix. El seu rostre atractiu estava animat. Sí, tinc una idea: si hem de quedar-nos aquí com a membres de l’arca, cadascun de nosaltres podria escriure un relat sobrenatural. El teu, Polidori, podria ser sobre els morts vivents. Shelley! Tu creus en fantasmes...
El meu marit va fer que sí: N’he vist, sens dubte, però què fa més basarda? Una visita dels morts o els morts vivents?
Mary? Què en dius? (Byron em va somriure.)
Què en dic jo?
Però els cavallers se servien més vi.
Què en dic jo? (A mi mateixa em dic...) No vaig conèixer la meva mare. Va morir quan jo vaig néixer i la pèrdua va ser tan absoluta que no la vaig sentir. No era una pèrdua fora meu, com passa quan perdem algú que coneixem. En aquest cas hi ha dues persones. Una que ets tu i una que no ets tu. Però en el part no hi ha la dicotomia jo / no jo. La pèrdua era dins meu perquè jo havia estat dins d’ella. Vaig perdre alguna cosa de mi mateixa.
El pare, com que m’havia quedat sense mare, va fer tot el que va poder per cuidar-me de petita i ho va fer donant amb prodigalitat a la meva ment el que no podia donar al meu cor. No és un home fred; és un home.
La mare, amb tota la seva genialitat, era la llar del seu cor. La mare era el lloc on ell s’estava perquè les flames li escalfessin la cara. Ella no deixava mai de banda la passió i la compassió naturals d’una dona, i ell em va explicar que moltes vegades, quan estava cansat del món, els braços de la mare envoltant-lo eren millor que cap llibre escrit fins llavors. I jo ho crec tan ferventment com crec en els llibres encara no escrits, i em nego a haver de triar entre la ment i el cor.
El meu marit pensa com jo. Byron opina que la dona és nascuda de l’home —de la seva costella, de la seva argila—, i a mi em sembla insòlit que un home tan intel·ligent com ell pensi això. És estrany que aprovis la història de la creació que llegim a la Bíblia si no creus en Déu, li vaig dir. Ell somriu, arronsa les espatlles i explica: És una metàfora de les diferències entre homes i dones. Fa mitja volta, convençut que ho he entès i que aquí acaba la qüestió, però jo continuo i el faig tornar quan se’n va coixejant com un déu grec. No podríem consultar-ho al doctor Polidori, aquí present, que com a metge deu saber que des de la història de la creació cap home viu ha donat a llum una criatura vivent? Sou vosaltres, senyor, qui sou fets per nosaltres.
Els cavallers van riure amb indulgència. Em respecten fins a cert punt, però ja hem arribat a aquest punt.
Parlem del principi que dona vida, diu Byron, a poc a poc i amb paciència, com si parlés amb una nena. No la terra, no el llit, no el recipient, sinó la guspira de la vida. La guspira de la vida és mascle.
D’acord!, va dir Polidori, i evidentment, si dos homes es posen d’acord, això ha de ser prou perquè una dona ho deixi córrer.
Tanmateix, m’agradaria tenir un gat.
Vermicelli, va dir Shelley més tard, al llit amb mi. Els homes han donat vida a un tros de vermicelli. Estàs gelosa?
Jo li acariciava els braços llargs i prims, i tenia les cames sobre les seves, llargues i primes. Es referia al doctor Darwin, que sembla que havia trobat alguna prova de moviment voluntari en un tros de vermicelli.
Ara em prens el pèl, vaig dir jo... tu, un bípede bifurcat que mostra determinats senyals de moviment involuntari a la intersecció del tronc i la bifurcació.
Què és?, va dir suaument, besant-me els cabells. Li reconec la veu quan comença a torbar-se així.
La teva verga, vaig dir jo, agafant-l’hi amb la mà mentre cobrava vida.
Això és més sòlid que el galvanisme, va dir ell. I hauria preferit que no ho digués, perquè em va distreure i em vaig posar a pensar en Galvani i els seus elèctrodes i granotes saltadores.
Per què has parat?, va preguntar el meu marit.
Com es deia? El nebot de Galvani. El llibre que tens a casa.
Shelley va sospirar. Tanmateix, és el més pacient dels homes: Un relat dels darrers avenços en galvanisme amb una sèrie d’experiments curiosos i interessants duts a terme davant dels Comissionats de l’Institut Nacional Francès, i repetits posteriorment a les sales anatòmiques de Londres. Al qual s’afegeix un apèndix que conté els experiments duts a terme en el cos d’un malfactor executat a Newgate... 1803.
Sí, aquest, vaig dir jo, recuperant el vigor encara que el meu ardor havia ascendit cap al cervell.
Amb un moviment delicat, Shelley em va fer rodolar d’esquena i va obrir-se pas dins meu; un plaer que no vaig declinar.
Tenim aquí tota la vida humana per fer el que ens plagui amb els nostres cossos i el nostre amor, va dir. Què ens importen les granotes i els vermicelli? Què ens importen les ganyotes, els cadàvers que es mouen i els corrents elèctrics?
Oi que en el llibre deien que va obrir els ulls? Aquell criminal?
El meu marit va tancar els ulls. Es va posar tens i va disparar dins meu el seu desvari per trobar-se amb el meu, i vaig girar el
