Què és el que més temo? Els morts, els morts vivents o una idea més estranya... allò que no ha viscut mai?
Vaig girar-me per mirar-lo, adormit, immòbil, però viu. El cos adormit és un consol encara que imiti la mort. Si ell fos mort, com viuria jo?
Shelley també solia venir a casa nostra; així el vaig conèixer. Jo tenia setze anys. Ell en tenia vint-i-un. Un home casat.
No era un matrimoni feliç. Va escriure de la seva esposa Harriet: Em sentia com si s’haguessin unit un cos mort i un de viu en comunió repugnant i horrible.
Va ser una nit que va caminar més de seixanta quilòmetres fins a casa del seu pare... aquella nit, en un trànsit com de somni, li va semblar que havia trobat la dona destinada a ser meva.
Ens vam trobar prou d’hora.
Quan acabava les feines domèstiques que em corresponien, tenia el costum d’escapolir-me fins a la tomba de la mare al cementiri de Saint Pancras. Allà, repenjada en una làpida, em posava a llegir. Shelley va començar a trobar-s’hi amb mi en secret; la mare ens beneïa, crec, quan ens assèiem a cada costat de la tomba i parlàvem de poesia i de revolució. Els poetes són els legisladors no reconeguts de la vida, deia ell.
Jo solia preguntar-me per ella, que jeia al taüt de sota. I no hi pensava mai com en un cos putrefacte, sinó que la veia viva com en els dibuixos a llapis que la retrataven, i més viva encara en els seus escrits. Tot i així, volia estar a la vora del seu cos. El seu pobre cos ja no li servia de res. I jo sentia, i estic segura que Shelley també, que érem tots tres allà, a la tomba. Ens procurava consol, i no gràcies a Déu ni al paradís, sinó que era viva entre nosaltres.
Jo l’estimava per haver-me tornat la mare. No era un home macabre ni sentimental. El darrer lloc de repòs. Ell és el meu lloc de repòs.
Jo sabia que el pare havia assegurat el cos de la mare contra els excavadors i lladres que s’enduen els cossos per fer diners ràpids, i són prou sensats: de què serveix el cos quan no serveix de res?
A les sales de dissecció de tot Londres hi ha cossos de mares, cossos de marits, cossos de nens, com el meu, i els treuen el fetge i la melsa, els aixafen el cervell, els serren els ossos i desenrotllen els metres secrets d’intestí.
La manca de vida dels morts, va dir Polidori, no és el que ens fa por. El que ens fa por és que no estiguin morts quan els enterrem a la darrera estança. Que es despertin i ho trobin tot fosc, que s’ofeguin i morin en agonia. He vist tanta agonia al rostre d’alguns sepultats de fa poc quan arriben a la sala de dissecció!
No tens consciència?, vaig dir. No tens escrúpols?
No tens interès en el futur?, va dir ell. La llum de la ciència és més brillant en una metxa amarada de sang.
El cel de damunt meu va quedar dividit per una llum bifurcada. Durant un segon, va semblar que el cos elèctric d’un home s’il·luminava i després s’enfosquia. Trons sobre el llac, i després, un altre cop, la ziga-zaga groga de la força elèctrica. Des de la finestra vaig veure una ombra poderosa que es desplomava com un guerrer caigut. El cop de la caiguda va fer tremolar la finestra. Sí. Ho veig. Un arbre ferit per un llampec.
Llavors va tornar a tamborinejar la pluja com un milió de tamborers en miniatura.
El meu marit es va moure però no es va despertar. A la distància, la resplendor va il·luminar l’hotel, abandonat, blanc i amb finestres cegues, com el palau dels morts.
Tal número d’ombres us corona...
Devia haver tornat al llit, perquè em vaig despertar, rígida, amb els cabells deixats anar, la mà aferrada a la cortina del llit.
Havia somiat. Havia somiat?
Vaig veure el pàl·lid estudiant d’arts diabòliques agenollant-se al costat de la criatura que havia confegit. Vaig veure l’espantós fantasma d’un home estirat, que després, amb l’activació d’alguna màquina poderosa, mostra senyals de vida i s’agita amb un moviment inquiet, mig vital.
Un èxit així aterriria l’artista; fugiria de la seva obra odiosa, horroritzat. Confiaria que, quan el deixés sol, la lleugera espurna de vida que li havia transmès s’apagaria; que la criatura que havia rebut una animació tan imperfecta es convertiria en matèria morta i ell podria dormir amb el convenciment que el silenci de la tomba apagaria per sempre l’existència transitòria de l’espantós cadàver que ell havia considerat el bressol de la vida. Dorm, però es desperta; obre els ulls, observa, aquella criatura horrorosa està dreta al costat del llit, obre les cortines i el mira amb uns ulls grocs, aquosos, però especulatius.
Jo vaig obrir els meus amb terror.
Al matí vaig anunciar que se m’havia acudit un relat.
Relat: una sèrie d’esdeveniments relacionats, reals o imaginaris. Imaginaris o reals.
Imaginaris
I
Reals
La realitat es vincla amb la calor.
Miro a través d’un centelleig de calor uns edificis amb una solidesa que vibra com ones sonores.
L’avió aterra. Hi ha un rètol:
Benvinguts a Memphis, Tennessee.
He vingut per anar al Tec-X-Po global sobre robòtica.
Nom?
Ry Shelley.
Expositor? Demostrador? Comprador?
Premsa.
Sí, aquí el tinc, senyor Shelley.
És doctor Shelley. De Wellcome Trust.
És metge?
Sí. He vingut per analitzar com afectaran els robots la nostra salut física i mental.
És una bona pregunta, doctor Shelley. I no oblidem l’ànima.
No estic segur que sigui el meu camp...
Tots tenim una ànima. Gràcies a Déu. A veure, a qui ha vingut a entrevistar?
Ron Lord.
(Petita pausa mentre la base de dades busca Ron Lord.)
Sí. És aquí. Expositor de Classe A. El senyor Lord l’esperarà a la Suite de Futurs Adults. Aquí té el mapa. Jo em dic Claire. Soc el seu punt de contacte durant el dia d’avui.
La Claire era alta, negra i bonica, i anava ben vestida, amb una faldilla verd fosc i una brusa de seda verd clar. Em va agradar que fos el meu punt de contacte per aquell dia.
La Claire va escriure el meu nom en una etiqueta amb una mà àgil d’ungles pintades. A mà: un mètode d’identificació estranyament antiquat i entranyable en una exposició de tecnologia futurista.
Claire... perdoni... el meu nom...
