rars elements,
que tal número d’ombres us corona?
Sonet cinquanta-quatre, va dir Shelley.
Sonet cinquanta-tres, vaig dir jo.
Estava esgotat. Jèiem plegats mirant per la finestra el desplaçament dels núvols que acceleraven la lluna.
I sou presents en tot el que és gentil.
El cos de l’amant gravat al món. El món gravat al cos de l’amant.
A l’altre costat de la paret, el so de Lord Byron llancejant Claire Clairmont.
Quina nit de lluna i estels. La pluja ens havia impedit aquests espectacles i ara ens semblaven més meravellosos. La llum queia sobre la cara de Shelley. Que pàl·lid que està!
Li vaig dir: Creus en fantasmes? De debò?
Sí, va dir, perquè com pot ser que el cos sigui l’amo de l’esperit? El nostre coratge, el nostre heroisme, sí, fins i tot els nostres odis, tot el que fem que dona forma al món... és el cos o l’esperit? És l’esperit.
Vaig pensar-hi i vaig contestar: Si un ésser humà aconseguís mai reanimar un cos, per mitjà del galvanisme o d’algun altre mètode encara per descobrir, l’esperit tornaria?
No ho crec, va dir Shelley. El cos s’esgota i s’ensorra. Però el cos no és la veritat del que som. L’esperit no tornarà a una casa en ruïnes.
Com t’estimaria, estimat, si no tinguessis cos?
És el meu cos el que estimes?
I com puc dir-li que me’l quedo mirant quan dorm, quan té la ment tranquil·la i els llavis silenciosos, i que el beso pel cos que estimo?
No puc dividir-te, vaig dir.
Em va envoltar amb els seus llargs braços i em va bressolar sobre el nostre llit humit. Va dir: M’agradaria, si pogués, quan el cos se m’esgoti, projectar la meva ment en una roca, un corrent o un núvol. La meva ment és immortal... tinc la sensació que ho és.
Els teus poemes, vaig dir. Ells són immortals.
Potser, va dir ell. Però alguna cosa més. Com puc morir? És impossible. Tanmateix, he de morir.
Que tendre que és als meus braços! Que lluny que és de la mort!
Ja has pensat en el teu relat?, va dir.
No em surt res quan m’hi conviden i no tinc el poder de la imaginació, vaig contestar.
Els morts o els morts vivents?, va dir ell. Un fantasma o un vampir: què triaries?
Què és el que et faria més basarda?
Hi va rumiar un moment, repenjat sobre el colze per mirar-me, amb la cara tan a prop meu que podia respirar el seu alè. Va dir: Un fantasma, per més que tingui un aspecte espantós i cadavèric, per més que el que expressi sigui terrible, m’infondria respecte però no m’aterriria, perquè en altres temps ha estat viu, com jo, i ha passat a ser esperit, com faré jo, i la seva substància material ja no existeix. En canvi, un vampir és una criatura bruta, una criatura que alimenta el seu cos descompost amb els cossos vius d’altres. La seva carn és més freda que la mort, i no té pietat, només apetit.
Els morts vivents, doncs, vaig dir, i mentre jo jeia pensant amb els ulls ben oberts, es va adormir.
El nostre primer fill va morir en néixer. Fred i petit, el vaig bressolar. Poc després vaig somiar que no era mort, que li fregàvem el cos amb conyac, el posàvem a la vora del foc i tornava a la vida.
Era el seu cos petit el que volia tocar. Li hauria donat la meva sang perquè recuperés la vida; havia estat sang de la meva sang, un vampir alimentat al seu amagatall durant nou mesos de foscor. Els morts. Els morts vivents. Oh, estic avesada a la mort i la detesto.
Em vaig llevar, massa inquieta per dormir, i, després de tapar el meu marit, vaig posar-me un xal a les espatlles i em vaig quedar a la finestra, mirant cap a les ombres fosques dels turons i el llac resplendent.
Potser l’endemà faria bo.
El pare em va enviar a viure un temps a Dundee amb un cosí, confiant que la seva companyia esmenaria la meva solitud. Però jo tinc alguna cosa de faroner i no em fa por la solitud ni la natura en el seu estat salvatge.
Durant aquells dies vaig descobrir que els moments més feliços eren quan estava a l’aire lliure i sola, inventant històries de tota mena i com més lluny millor de les meves circumstàncies reals. Vaig convertir-me jo mateixa en escala i trapa cap a altres mons. Jo era la meva pròpia disfressa. En tenia prou de veure en la distància una figura en el seu viatge particular perquè se m’encengués la imaginació cap a una tragèdia o un miracle.
No m’avorria mai si no és que estava en companyia d’altres.
I a casa, el meu pare, que no s’entretenia a pensar què era adequat o no per a una noia jove sense mare, em permetia quedar-me asseguda, callada i sense ser vista, quan rebia els seus amics i parlaven de política, de justícia i també d’altres coses, deixava que em quedés en silenci en un racó, desapercebuda, sense que em veiessin les visites.
El poeta Coleridge era un visitant habitual de casa nostra. Una tarda va llegir en veu alta el poema que acabava d’escriure: «Poema del vell mariner». Comença —que bé que el recordo:
Era un vell mariner.
Quan tres donzells passaven,
l’un d’ells va deturar.
«Per què m’atures, digues,
barba grisa i ull clar?»
Vaig arraulir-me rere el sofà, nena com era, per escoltar embadalida la història que el vell explicava al convidat a noces i poder-me imaginar aquell viatge espantós per mar.
El vell mariner ha rebut una maledicció per haver matat l’au amiga, l’albatros, que seguia el vaixell en temps millors.
En una escena francament terrible, el vaixell, amb les veles estripades i les cobertes abonyegades, està tripulat pels seus propis mariners morts, reanimats amb una força temible, desfermats i desmembrats, mentre el vaixell avança cap a la terra de gel i de neu.
Ha transgredit la vida, vaig pensar, llavors i ara. Però què és la vida? El cos mort? La ment destruïda? La ruïna de la naturalesa? La mort és natural. La putrefacció, inevitable. No hi ha nova vida sense mort. No hi pot haver mort si no hi ha vida.
Els morts. Els morts vivents.
Ara la lluna estava tapada pels núvols. Els núvols de pluja tornaven ràpidament al cel clar.
Si un cadàver tornés a la vida, seria viu?
Si s’obrissin les portes de l’ossari i els morts ens despertéssim... llavors...
Tinc uns pensaments febrils. A penes
