Vam ser nosaltres. Golnaz Hashemzadeh Bonde

      —A tot estirar, mig any —em diu la molt bruixa.

      M’ho diu com qui no té altre remei que informar-te d’algun desafortunat incident, desafortunat i empipador. Com quan les mestres de la guarderia m’explicaven que l’Aram s’havia donat un cop. Una llàstima. I una llauna, també. I m’ho diu sense mirar-me, amb els ulls clavats a la pantalla de l’ordinador. Com si la veritat sortís d’allà i només d’allà. O com si, en realitat, el problema el tingués el coi de pantalla. Tot d’una li comencen a regalimar les llàgrimes galtes avall i llavors abaixa la vista cap als genolls. Ara la víctima és ella, doncs. Qui necessita consol és ella.

      «Calla! Qui ets, tu, per dir-me que em moriré aviat i plorar com una bleda? Com si la meva vida, d’alguna manera, fos cosa teva!», m’agafen ganes d’engegar-li a crits.

      Però em continc, si més no, de moment, i em sorprenc a mi mateixa.

      —Vull parlar amb el teu cap —li dic, al final.

      Ella es queda ben parada. Segur que pensa que la meva reacció no és la més adequada ateses les circumstàncies i que jo també hauria de plorar.

      —Entenc que per a vostè ha de ser difícil entomar… entomar una notícia així —em diu—. Però, parli amb qui parli, no canviarà res. Les tomografies, les anàlisis… Tot és molt clar. El que té vostè és un càncer i… i està molt estès.

      Llavors fa una pausa i em mira. Busca alguna cosa en la meva expressió facial que li confirmi que he entès el que m’acaba de dir. Però no hi troba res i continua.

      —El càncer és a la fase IV. Això vol dir que no li queda gaire temps.

      —Calla! —li engego, al final—. Soc infermera, jo! He treballat vint-i-cinc anys amb malalts i sé que no m’ho pots dir, això! En realitat, no en tens ni idea, de quant de temps viuré! No ets pas Déu, tu!

      Aleshores es tira enrere i enganxa l’esquena al respatller de la cadira, crispada. Deu tenir uns trenta anys i du els cabells recollits en dues cues, com les nenes petites. A sobre l’escriptori hi té una fotografia d’una criatura de mesos. Jo me la miro i remeno el cap. No té la més petita idea del que sap o deixa de saber.

      Ens quedem les dues un moment allà assegudes i llavors ella s’aixeca, s’eixuga les llàgrimes amb la màniga del jersei i surt del despatx. Jo no em bellugo d’on soc; al cap d’uns segons, agafo la bossa i en trec el mòbil. Hauria de trucar a algú. A la meva filla, potser. «Ai, nena! Em sap greu per tu, reina, però ara em toca a mi!», li podria dir.

      Quina merda, tu! M’ho trec del cap i començo a escriure un missatge a una amiga, la Zahra. Però l’esborro abans d’acabar. I és que… què se suposa que li hauria d’escriure? «Ja ho veus! Ens hem fet un tip de lluitar però tant és, perquè ara s’acabarà tot»?

      Sento dues veus cada cop més a la vora. La doctora i la seva cap. S’aturen darrere la porta. Parlen molt fluixet. Pel que es veu, en un centre d’assistència primària com aquest no ensopeguen amb la mort gaire sovint. Miren de decidir quina de les dues entrarà a parlar amb mi. I jo me’n faig càrrec. Deuen tenir ganes de treure-s’ho de sobre i afrontar la resta de la jornada. Veure altres pacients, i no embarrancar-se i asseure’s aquí amb mi a aguantar el xàfec d’una dona que es morirà d’aquí a quatre dies. Rumio un moment. Val més que toqui el dos. Així els estalvio el tràngol. Els l’estalvio a elles, i a mi. Agafo l’abric. És vermell. I la bossa. També és vermella. Abaixo la vista i em miro les botes. Vermelles, també. Són la mena de coses trivials de les quals jo em solc preocupar. De les quals em solia preocupar. Em comencen a tremolar les mans; després, les espatlles. Em cau la bossa a terra i provo d’ofegar el plor que se m’enfila per dins. I, just llavors, s’obre la porta i treuen

Скачать книгу