Però allò aviat canviaria. Canviaria perquè, poc després, vaig deixar de pensar en mi com una cara i prou i em vaig començar a veure com un manat d’idees i pensaments, uns pensaments i unes idees que em farien sentir força més segura i protegida que tot el maquillatge del món.
Havíem quedat per anar cap a les muntanyes a trobar-nos amb altra gent, la gent que eren amb ell al bar el dia que m’havia matriculat. Ens reuníem sovint, però havíem de mirar d’esquivar la policia i els soldats, i les muntanyes ens engolien i ens amagaven de tots ells, orgulloses.
Vam sortir de la ciutat amb el seu cotxe, però un cop als afores el vam aparcar a una distància prudent del peu de la muntanya. Des d’allà vam continuar a peu. Aquelles caminades milloraven la nostra resistència física i ens preparaven per a una altra mena de resistència. Era màgic, una màgia que ens omplia mentre el sol tot just començava a brillar, baix, a l’horitzó. Era un dia clar, i l’aire encara era fresc. L’adrenalina ens recorria el cos, i els peus pràcticament ens anaven sols. Sols i endavant. Recordo el frec dels nostres peus a terra. En marxa. Lluitant pas a pas.
Quan ens vam haver acostat prou al lloc on ens havíem de trobar, en Masood va proferir aquells dos sons. El primer indicava que érem nosaltres; el segon, que no ens havia seguit ningú. Al cap d’un moment va arribar la resposta: un altre senyal acústic, que ens assegurava que no hi havia roba estesa.
En Saber, en Rozbeh, l’Ali i la Soraya ja ens esperaven. Llavors encara fèiem servir els nostres noms de debò i tampoc no vivíem soterrats, en la clandestinitat, com vam haver de fer després. Ens vam saludar amb calidesa, amb petons a les galtes i veus nítides. L’Ali va servir te per a tothom i en Saber, el cap de grup, va encetar la reunió. Parlava inclinat lleument endavant, amb un peu sobre una roca immensa i les mans recolzades en una cuixa. Veure’l feia posar la pell de gallina; s’havia arromangat les mànigues de la camisa i duia una armilla prima i unes sabates sofertes, ideals per caminar. I, darrere seu, els cims, daurats, lluents i poderosos sota la claror del sol del matí. Sovint penso que tots nosaltres ens vèiem com una part més d’aquelles muntanyes; ens crèiem igual de poderosos. Igual de ferms. Immortals. Homes i dones de pedra.
Quan vam haver acabat de parlar de política, en Rozbeh va agafar el sitar i es va posar a tocar. Des d’allà on érem vèiem altres grups; n’érem centenars, i la música ens arribava de totes bandes. Melodies d’harmònica. Cants. En Masood xiulava al compàs, i la Soraya cantava: «Ara que l’hivern s’ha acabat, la primavera aixeca el cap». Jo m’hi vaig afegir al segon vers: «La nit s’ha esmunyit, i les flors roges del sol s’han tornat a obrir».
Ens vam quedar allà asseguts una bona estona. Un garbuix de botes i de boines. I de trenes. Cares sense maquillar.
«Al pit hi duem boscos i astres…»
Va ser allà on va començar tot.
La revolució ens va caure al damunt com una pluja d’estels. De fet, no sabria dir quan ens vam adonar que el que teníem entre mans era una revolució. Que érem revolucionaris. El que sí que sé és que nosaltres volíem ser-ho. I tant que sí! Tot plegat havia començat com comença l’anhel d’una criatura petita. Com quan els infants somien que de grans seran astronautes, estrelles de cine, o presidents d’un país.
Quan vam conèixer en Saber, ell estava a punt d’acabar la carrera d’enginyeria. Semblava un lleó. Bell. Immens. Fort. La seva força saltava a la vista quan caminaves darrere d’ell, una força que li recorria la musculatura de l’esquena a cada moviment. Per això tots n’estàvem una mica enamorats, d’en Saber, tant els nois com les noies. No se n’acostumen a conèixer gaires, de persones com ell, al llarg de la vida, i crec que jo estic contenta d’haver tingut l’oportunitat de coneixe’l, tot i que alhora penso que tant de bo que els nostres camins no s’haguessin creuat mai. I que en Masood i jo mai no ens haguéssim conegut, que mai no hagués aparegut per casa, i que jo hagués seguit passejant-me per la universitat amb les meves faldilles curtes com si res i hagués continuat amb la meva vida tal com era llavors.
També trobo que vam ser uns idiotes. Ho teníem tot. Tot el que un podia arribar a desitjar. Érem dels més afortunats del nostre país i, en certa manera, teníem més que els més rics. Teníem un futur a les mans al qual havíem de donar forma nosaltres mateixos. En Saber! Ell s’hauria d’haver conformat a convertir-se en un home ben vestit, amb una dona preciosa, una casa ben gran, unes quantes criatures, un cotxe o dos i whisky del bo. Però no! Vam anar tots darrere els principis. L’autèntica llibertat. Allò era el que volíem per a nosaltres, però, sobretot, també per als altres. Ens seduïa la bellesa de la idea mateixa, la idea de dur la justícia sobre les espatlles. D’esdevenir els soldats de la justícia.
Ens vam creure que depenia de nosaltres! Que es tractava d’alguna cosa sobre la qual hauríem pogut tenir alguna mena d’influència! Mira que n’érem, de burros! Burros i ingenus! Així i tot, va ser el millor que he fet a la vida. I de vegades encara desitjo que tota la meva vida hagués estat aquella vida i prou. És clar que, el que va venir després… M’ho hauria volgut estalviar.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
