I jo, tampoc. Ja te les pots endur, si vols.
Ella fa un bot, com si li acabés d’engegar una bufetada. Clava els ulls a terra uns segons, però no diu res.
—Va, marxa —dic, al final, i em giro d’esquena.
Llavors em frega l’espatlla i, tot seguit, se’n va.
La mare encara no sap que em moro. Jo no l’hi he dit, i he prohibit als altres que n’hi diguin res. No vull que s’angoixi pensant-hi. No hauria de passar, això. Altre cop, no. Una altra filla. Una altra pèrdua… De vegades em venen ganes de preguntar als qui ens acusen d’haver vingut fins aquí per prendre’ls allò que és seu: «De debò us penseu que hi sortim guanyant, nosaltres? Que el que hi hem guanyat és més del que hi hem perdut pel camí?». I tu? De debò et creus que hi has perdut més del que hi has guanyat? De debò et creus que hi has perdut més del que hi he guanyat jo?
El dia que vaig néixer vaig decebre els pares en més d’un sentit. La sisena filla d’una família sense fills mascles. Allò era l’últim que volien. Però hi va haver algú altre que els va decebre encara més, perquè, quan va néixer la Noora, sis anys més tard, es van quedar de pedra. La veritat és que no sé per què tenien aquella dèria. En altres famílies més conservadores, l’arribada d’un fill mascle implicava que de gran aquell nen podria treballar i guanyar diners, mentre que les nenes eren una despesa més. En el nostre cas, però, no era ben bé així. Quan vaig néixer jo, la Maryam ja tenia vint anys i feia de mestra; l’enviaven al camp o a la ciutat, a qualsevol lloc on fes falta. Llavors vivia sola i no només es guanyava la vida, sinó que compartia una part dels diners amb nosaltres.
Cap de les meves germanes més grans va trigar gaire a posar-se a treballar. Algunes feien de mestres, també; d’altres, d’ajudants de recerca. I totes duien diners a casa, on vivíem immerses en un capoll d’orgull i germanor. La mare rebia les clientes a casa. Els tallava els cabells i les tenyia; també depilava celles amb pinces i el borrissol de la cara amb fil. Jo no vaig trigar gaire a aprendre a fer anar el fil i llavors vaig començar a ajudar-la. Les clientes s’estiraven en un matalàs i jo m’encorbava damunt de totes aquelles cares mentre aguantava el fil ben fort amb els meus dits molsudets de nena. Aquí, a Suècia, no ho explico a ningú, això, perquè xocaria amb la manera que tenen ells d’entendre la vida. Les meves pobres germanes treballant de sol a sol i donant pràcticament tot el que guanyaven a la mare, i la Noora i jo escombrant de terra els flocs de cabells i fent anar el fil de depilar per ajudar la família! Suposo que hi haurà qui pensarà que les grans no van poder gaudir de la seva llibertat i independència econòmica i que nosaltres, les més menudes, no vam tenir una infància com cal. Però jo trobo que ens ho vam passar bomba. Qui ho diu, que no se sentien lliures, les meves germanes? I jo, una nena entre dones, somiava com seria créixer i convertir-me en una d’elles. I, mentrestant, aprenia a espavilar-me.
De joveneta tenia moltes qualitats, jo. Era intel·ligent. Ambiciosa. Treballadora. La mena d’adjectius que una es pensa que volen dir alguna cosa. O que la duran a algun lloc.
M’havien acceptat als estudis de medicina. És difícil d’explicar què significava, allò. Era un somni. El somni. La mare i les meves germanes n’estaven tan orgulloses que van plorar emocionades uns quants dies seguits després que les llistes d’admissió sortissin publicades a la premsa local.
Cap a finals de l’estiu, les meves germanes van organitzar una festa per celebrar-ho i van convidar-hi els veïns. A la mare no li va agradar gaire la idea, perquè trobava que valia més no fanfarronejar davant dels altres de les bones notícies. Una de les coses que sempre ha fet més por a la mare és el mal d’ull: no volia de cap de les maneres que algú ens mirés carregat d’enveja i ens portés malastrugança. Tot i així, ens va ajudar amb els preparatius, i ja teniu vuit dones en una cuina enmig del baf. La mare i les set filles! Quan hi penso, em sembla un conte de fades. I, segurament, ho era; vivíem immerses en un conte de fades.
La Maryam anava fregint albergínies i traient dels fogons cassoles de carn, una rere l’altra, amb el front lluent de suor. La Mahvash, la Gita, la Shoohreh i la Shabnam seien a terra, amb les seves faldilles curtíssimes i les cabelleres enrossides; quatre dones independents i treballadores que semblaven nines. Els cabells els hi tallava jo i després els hi assecava amb l’assecador de mà, a l’estil de la Farrah Fawcett. Perquè aquell era el món pel qual ens delíem: el món d’Els àngels de Charlie i d’El padrí. Ens volíem fortes i fràgils alhora, salvadores i salvades, en un món que no és pas cap dels mons reals, doncs. Totes quatre seien a terra amb les cames estirades i anaven netejant verdures; la mare feia estona que es mirava amb cara d’empipada els fèmurs llargs i mig descoberts, i al final va agafar una manta i els la va posar al damunt. No volia que se’ns veiés la pell. No volia que ens exhibíssim. Que provoquéssim.
Després hi havia la Noora, la nostra menuda, que n’acabava de fer dotze. Corria amunt i avall, amb les trenes que li anaven en totes les direccions, i no parava de xerrar.
—No entenc per què no podem convidar l’agha Hossein i els nois!
—No pot ser perquè no pot ser, Noora —recordo que va contestar la mare.
—Però per què no? Els coneixem de tota la vida! Vols dir que no s’enfadaran, si no els convidem?
—Encara que els convidéssim no vindrien, Noora.
—I com ho sabeu, que no vindran? Que els ho heu preguntat?
—No vindran per no passar vergonya.
Quan s’adonava que la mare ja no podia més, la Maryam hi intervenia. Aquell havia estat sempre el seu paper: calmar les aigües, protegir les altres, i, en definitiva, donar-nos un cop de mà.
—Vergonya? Vergonya de què?
—L’altre dia va venir en Mustafa i va demanar a la Nahid si es volia casar amb ell, però ella li va dir que no. Que no te’n recordes? Per als homes, aquesta mena de coses són una mica difícils, saps?
—Si li va demanar per casar-s’hi, vol dir que a en Mustafa li agrada la Nahid. Segur que voldrà venir a la festa que li fem, doncs.
—No, Noora. Em sap greu, però la cosa no va ben bé així.
Ara em tocava a mi dir-hi la meva. I mai no he tingut el tacte de la Maryam, jo:
—Que no va ben bé així? És clar que no va així! En Mustafa és un home i l’únic que tenen els homes és el seu orgull. Et penses que li deu fer gaire gràcia, que la noia que li ha donat carbassa vagi a la universitat i que arribi a ser algú? Que es tregui el títol de metgessa? Però si dels sis homes que hi ha a casa seva no n’hi ha cap que hagi passat per la universitat! Cap! Ni els joves ni els grans! No es pot dir que siguin burros, però la meitat ni tan sols ha acabat el batxillerat, i ja et dic jo que no tenen cap ganes de celebrar això meu. Segur que ara mateix ens deuen estar criticant i dient que som unes bruixes i unes meuques!
—Nahid, sisplau!
Aleshores vaig abaixar el cap i em vaig mossegar la llengua. La Maryam no tenia per costum fer-me callar d’aquella manera.
—Bruixes i meuques! Bruixes i meuques! —es va posar a cantussar la Noora entre rialles, mentre seguia saltant amunt i avall per la cuina.
La Mahvash i la Gita es van sumar a aquella mena de cantussol improvisat. Aleshores la Noora se’ls va acostar, va agafar la manta amb què la mare els havia tapat les cames i, després d’obrir i tancar les pestanyes amb coqueteria
