la meva mirada va topar amb la de la Maryam i les dues vam esclafir a riure. Algú va posar un vinil, i les que encara seien a terra es van aixecar i vam començar a ballar plegades amb fulles d’enciam i ganivets a les mans. Mentre sonava la veu de la Hayedeh, una de les estrelles del pop més famoses al nostre país, nosaltres vam seguir cantant allò de «Bruixes i meuques».
Em vaig recordar d’aquell moment anys després, quan ja feia molt de temps que tant nosaltres com la Hayedeh havíem marxat. Va ser el dia que vam conèixer la notícia de la seva mort. En Masood ni tan sols va alçar la vista del diari que fullejava, però li va dedicar unes paraules. Quatre, exactament:
—Una meuca menys, tu!
Quan penso en el vespre que vam fer aquella festa, el sentiment de pèrdua que em rosega es fa encara més intens. Tot era tan perfecte! La mare i les meves germanes havien cuinat durant dies, i l’oncle, germà de la mare, havia penjat tot de llums al pati; també havia convidat uns amics músics: una dona amb una veu d’allò més dolça, un home ja gran amb un tombak i el seu fill, que tocava el sitar. Veïns i parents no paraven d’entrar pel portal de casa, entre comentaris a mitja veu, visques i auguris de prosperitat. Fins i tot va treure el cap l’agha Hossein; es va aturar al portal amb el barret a l’altura del pit, i quan va veure que sortia a rebre’l es va escurar el coll i em va dir:
—Felicitats, noia!
Després em va allargar un paquetet. Un regal.
Jo m’hi vaig acostar i li vaig fer un petó a la galta. Veure’l aparèixer em va semblar la confirmació de la nova vida que m’esperava, una vida plena de bondats, en què, a diferència del que jo m’havia imaginat, res no aniria malament. Al cap d’un moment va fer mitja volta i va marxar sense dir res. Però tant era; vaig enganxar els ulls a la seva esquena i el vaig seguir amb la mirada fins que va desaparèixer darrere el portal de casa seva. Després vaig tornar amb les meves germanes, corrent i fent saltirons com una criatura petita.
Els músics cantaven i tocaven tot el que els demanàvem, i nosaltres sortíem a ballar, ara unes, ara les altres. Quan s’acabava la cançó, esperàvem la següent amb ulls expectants. No paràvem de ballar. Tant, que dubto que cap de nosaltres mengés res. Ballàvem i cantàvem. Aquell vespre no hi havia ni ombres ni matisos; a l’aire hi havia alegria i prou, alegria perquè la mare, una mare que havia pujat set nenes pràcticament sola, aviat tindria una de les seves filles a la facultat de medicina. Ella, la mare, mirava de passar desapercebuda i no deixar-se veure gaire, però al final la Noora va anar a la cuina a buscar-la i la va fer sortir a fora; aleshores nosaltres la vam agafar pels braços, la vam estirar fins al pati i vam fer rotllana. En veure’ns, la mare va esclafir a riure, es va tirar a l’espatlla el drap de cuina que encara duia en una mà i es va posar a ballar i a cantar al mig de la rotllana. Quan la cançó es va haver acabat, se’m va acostar i em va agafar la cara amb les mans aspres, anguloses i una mica espatllades a causa de tots aquells anys de feina a la perruqueria. Tot seguit em va fer un petó al front, un petó llarg i sonor; la Noora va fer un xiulet admirat i jo vaig haver de tancar els ulls perquè no em veiessin les llàgrimes que se m’hi havien començat a acumular. Al cap d’un moment, la mare va tornar a entrar a casa i ja no en va sortir en tot el vespre. Però a mi tant me feia, perquè sabia que li havia donat una cosa que era important per a ella.
No feia gaire que el coneixíem, però aquell vespre ell també hi era. Acabava d’arribar a la ciutat per començar-hi els estudis i els Soltani l’havien convidat a venir amb ells a la festa; els havia semblat que seria una bona ocasió perquè conegués altres universitaris. Al començament amb prou feines m’hi vaig fixar, però sí que m’havia adonat que la Noora li donava conversa i que ell reia de les bromes que feia i que escoltava amb atenció les ocurrències i històries que la Noora sempre explicava a tothom amb un entusiasme efervescent. No va ser fins força més tard, quan vaig anar a asseure’m a les escaletes de l’entrada de casa i em vaig treure les sabates de plataforma per fregar-me una mica els peus dolorits, que ell i la Noora se’m van acostar.
—Nahid! Nahid! Mira, et presento en Masood! Aviat començarà els estudis d’enginyer agrònom. El seu pare té una granja. De què era, la vostra granja? Ai, sí! De cucs de seda! Després en filen els capolls i en fan catifes i… És una feina important, aquesta! L’orgull de l’Iran! I tant que sí!
En sentir-la, en Masood va esclafir a riure. La seva era una rialla càlida i vivaç, i no pas una d’aquelles estudiades que comencen i s’acaben a dins de la boca. La d’en Masood era una de rialla de debò, de les que pugen per l’estómac com un torrent.
—Dona! Per al meu pare, sí que ho és, d’important, però d’aquí a dir que és l’orgull de l’Iran… No sé si n’hi queda gaire, d’orgull, al nostre país.
Van ser ni més ni menys que aquelles paraules d’en Masood les que em van fer alçar la vista. Quan les nostres mirades es van trobar, em va semblar percebre una barreja d’afabilitat i tossuderia en la seva.
—Vaja! I jo que em pensava que l’orgull d’aquest país érem nosaltres, les noies maques!
Vaig fer aquell comentari com si per a mi coquetejar fos la cosa més natural del món, però la veritat és que aquell era el primer cop a la vida que em comportava d’aquella manera. L’únic que esperava és que la Noora no comencés a fer-me la guitza i m’aixafés la guitarra.
Ell va tornar a riure de bona gana i es va asseure al meu costat.
—Les noies maques no sou pas el nostre orgull. Sou el nostre cor.
En sentir-li dir allò, la Noora va deixar anar un xiulet.
—Ves amb compte, que és tot un Don Joan! —va dir, abans de marxar fent saltirons cap a una altra banda.
Llavors ens vam quedar sols, i em penso que, abans d’aquell vespre, jo ni tan sols em podia imaginar que tingués tantes coses a dir. Tantes idees donant-me voltes dins el cap esperant poder-ne sortir.
Vam parlar molt, en Masood i jo. Quan la música va cessar i els llums del pati es van apagar, vam seguir parlant, i també quan amics i veïns se’ns van acostar per fer-me petons a les galtes i felicitar-me un últim cop abans de marxar cap a casa seva. Aquella primera nit ens vam quedar allà asseguts a les escaletes de l’entrada i vam parlar fins que es va fer de dia. De tant en tant, la Maryam donava un cop d’ull a fora a través de les cortines; ens vigilava.
Jo mai no havia sentit idees tan radicals com les d’en Masood. Deia que calia enderrocar les velles estructures, perquè ens empresonaven en un destí determinat que no triàvem nosaltres. Parlava del poble, i del dret de la gent a menjar cada dia. Parlava de la justícia com si fos una festa que ens tocava organitzar a nosaltres per després convidar-hi tothom. Quan el sol per fi va sortir per damunt dels nostres caps, en Masood s’havia recolzat d’esquena amb els braços als graons i descansava una mica amb els ulls tancats; els cabells clars li dibuixaven rínxols que li queien sobre el front i que brillaven com l’or sota la claror de l’alba. Mentre me’l mirava, em vaig adonar que no estava gens cansada. Recordo perfectament aquella sensació: no havia aclucat l’ull en tota la nit, tenia els peus inflats i dolorits de tant ballar i la gola seca de tant cantar i de tant xerrar, i, en canvi, no estava gens cansada, sinó que més aviat hauria seguit, àvida de gresca.
Penso que potser la vida és precisament això. L’avidesa. El fet de voler-ne sempre més. Llavors rumio per veure si em ve al cap alguna cosa per la qual podria valer la pena passar la nit desperta, però no se m’acut res. Res. Tot seguit em pregunto on ha anat a parar l’avidesa d’abans. Potser és que ja n’he tingut prou, de tot plegat. Potser és per això, que el càncer m’ha triat
