la vaig parir en un refugi antiaeri. Però els seus amics, que han nascut tots a Suècia, segur que no.
Torno a pensar en la doctora, la del centre d’assistència primària. Em recordo de com plorava. Ves a saber per què carai plorava tant!
A la mare la van casar quan tenia nou anys. Costa de dir. Tant, que em fa vergonya i tot. Si alguna vegada ho dic en veu alta, és com si condemnés els fets. Per això no en parlo mai. Ella tenia nou anys. El pare, vint-i-set. En aquell temps no era gens estrany. Però em penso que això li era ben igual, a ella. En altres paraules: no crec que el fet que una cosa així passés més o menys sovint influís gaire en els sentiments d’una nena, una nena a qui havien obligat a marxar de casa seva per tenir relacions sexuals amb un home dret i fet a qui amb prou feines coneixia.
El que va fer el meu pare no em fa enfadar, perquè va fer el que solia fer tothom i para de comptar. Però, quan penso en aquella neneta, se’m desperta el mateix instint maternal que se’m despertaria si tingués davant la meva filla, o potser el que se’m remou és més intens i tot. Cada vegada que penso en ella, se m’acut que tant de bo la pogués salvar, perquè així potser em salvaria a mi mateixa. A mi i a la meva filla, també.
Quan va tenir la Maryam, la mare tenia dotze anys. Penso en elles i em sagna el cor. Una nena amb una criatura acabada de néixer als braços. Un nadó amb un puntal de només dotze anyets.
No sé pas què hi passava, llavors, dintre seu, però m’imagino que es va tancar en ella mateixa. Ben mirat, potser era l’únic que podia fer algú en la seva situació. Una nena amb una criatura acabada de néixer als braços. Què se n’havia de fer, d’ella i de tots nosaltres?
Es va quedar sola aviat. Quan el pare va morir, la mare tenia trenta-set anys i havia donat a llum set fills. A la pràctica, que el pare faltés no es va notar gaire; havia estat malalt molt de temps, i, per a ella, potser era com una criatura més d’aquelles de qui s’havia de cuidar. Però la veritat és que no ho sé. No en parla mai, d’ell; en general, no en parla, la mare, dels homes. A les fotografies dels casaments sempre surt amb l’esquena ben dreta, orgullosa, al costat de la núvia, però mai no somriu. La mare veu tot el que té a veure amb els homes i el matrimoni com un mal necessari. En fi! Necessari, potser no; però inevitable, sí.
La mare. La que va haver de patir tant durant la revolució. La gent es pensa que, atès que els qui van a la guerra i, per tant, arrisquen la vida o la perden són els fills, els nois, una mare de set filles hauria hagut d’estar relativament tranquil·la. Però el cas és que, o bé vam anar a petar a una dècada que no tocava, o nosaltres no ho vam saber fer prou bé, perquè totes vam sortir als carrers a lluitar i, a les nits, la mare no aclucava l’ull. Ens esperava desperta, entre plors, i amb els punys serrats.
Unes setmanes. Sis mesos. Uns anys. Quina diferència hi ha? No n’estic segura. La diferència rau en el fet que tens més o menys temps, és clar. Però… És gaire important, això? Arribats a aquest punt, què coi en fas, del temps afegit? A part d’estar malalt, sentir-te sol i esperar que arribi la mort, què en fas, del temps, si no t’ha de servir per construir-te un demà? La veritat és que no ho sé, i aleshores penso que potser és per això. Que és per això que m’està passant precisament a mi. Que és per això que tinc càncer. Perquè no sé què fer-ne, ni del temps ni de la vida.
Hi penso i no ho suporto, així que m’aixeco i agafo el telèfon.
I marco el número. L’únic número al qual sé que puc trucar ara mateix.
—Sí?
Aleshores la veig, com si la tingués davant. Veig com es deixa caure al puf del costat del telèfon i com respira fondo abans d’agafar l’auricular. S’espera males notícies i es prepara per entomar-les, en defensa pròpia.
—Salam, mare.
M’empasso la saliva, i també tot el que tinc a dins i que lluita per sortir de mi, com l’aigua d’una presa a punt de rebentar.
—Nahid! Ets tu? Que va tot bé?
—Sí, sí, molt bé. És només que… us trobo a faltar.
—Ai, sí, filla! Però així és la vida, Nahid. Així és la vida.
Durant un instant cap de les dues no diem res. Després, però, ella em posa al dia, com acostuma a fer. Em parla dels veïns, del preu dels tomàquets, del reuma… I jo me l’escolto. La conversa és idèntica a la que vam tenir la setmana passada. Idèntica a totes les que solem tenir. Res del que ha passat avui hi influeix gaire, tret del fet que, mentre me l’escolto, jo m’encasto un coixí a la part baixa de la cara perquè ella no senti res si se m’escapa algun sanglot.
—Encara ets aquí, Nahid?
M’adono que si parlo em tremolarà la veu, i aleshores penjo. Ella es pensarà que s’ha tallat, tal com ens ha passat tants i tants cops al llarg dels anys. Quan li torni a trucar, segur que ni se’n recordarà, d’això d’avui.
Quan he alçat l’auricular altre cop, començava a fer-se fosc. No sé ben bé què ho ha fet, que després de trucar a la mare decidís trucar-li a ella. No ho sé, però he trucat a la Zahra, i m’ha anat d’allò més bé. M’ha anat bé saber que m’escoltava i que estava trista. Que plorava amb mi. Que em trobarà a faltar. La seva reacció m’ha reconfortat, i també saber que no passa res, si un reacciona com hem reaccionat nosaltres. Després de sentir un moment com plorava, he mirat de consolar-la.
—Va, tranquil·la. Al capdavall, he tingut una bona vida.
Després hem guardat silenci. Cap de les dues estàvem gaire segures que el que jo acabava de dir fos veritat, però hem callat. Ens hem dedicat a escoltar els nostres silencis, i amb això n’hem tingut prou.
—Ja l’hi has dit, a l’Aram? —m’ha preguntat després ella.
Jo he fet que no amb el cap.
—Nahid?
–Ai, perdona’m. No, no. Encara no en sap res. Només ho saps tu.
Aleshores m’adono que la Zahra fa que sí amb el cap pel fru-fru que m’arriba de l’altre costat de la línia.
—Vols que l’hi digui jo?
En sentir-la, deixo anar un sospir d’alleujament.
—Creus que podries?
—No ho sé. Ja ho veurem.
Llavors em pregunto què és el que puc esperar dels altres o exigir-los ara mateix. Tot, em penso. Si m’han de fer cap favor, ara és el moment. I no em poden dir que no.
—Si ho fas, t’estaré molt agraïda. Prova-ho, sisplau.
Sento que torna a plorar. M’ha de fer aquest favor. D’una manera o d’una altra, me l’ha de fer.
—Ara vinc —em diu, abans de penjar.
Llavors m’estiro de panxa enlaire al sofà i tanco els ulls. Setmanes. Sis mesos. Anys. Ara, però, val més que tanqui els ulls.
*
No només ve ella, sinó que es presenten totes. Les amigues. Jo encara jec al sofà
