sento a mi mateixa dient-ho en veu alta. Ja he dit que no sé callar, jo. Tot seguit me’n penedeixo. Veig el dolor que li inflama el pit i li abonyega els músculs del coll.
Mira de trobar un sentit al que li passa. I tant que sí! Mira de tancar el cercle, de lligar caps, per donar sentit a tot aquest caos. Em passa pel cap demanar-li perdó, però al final no ho faig i li dic:
—D’altra banda, suposant que sigui així, què passa, quan un ja n’ha enterrat dos? Com va, la cosa, quan un ja ha enterrat pare i mare al territori al qual vol pertànyer? Que li donen alguna medalla, potser? La «Medalla al Suec de Soca-rel», per exemple?
Llavors ella s’aixeca i va cap a la cuina. Obre l’aixeta. Potser fa veure que omple un got d’aigua. Hi hauria d’anar i treure-hi el cap, però no ho faig, sinó que alço una mica el comandament a distància i canvio de canal. Triga una estona a tornar i, quan ho fa, no diu res. Al cap d’un moment, però, em diu:
—Me’n vaig cap a casa.
Jo m’empipo altre cop i me la miro amb aire sorrut.
—Però si acabes d’arribar!
—Fa quatre hores que soc aquí, mare, i he de marxar.
Jo no vull que se’n vagi.
—Per fer-me visites de metge com aquesta no cal que tornis —em sento dir.
Ella remena el cap i poc després toca el dos. No he aconseguit que es quedi. De fet, ja fa temps que no me’n surto. Sempre acaba tocant el dos.
Pot ser que la vida se t’acabi abans, si vius massa intensament? La gent acostuma a dir-me que ric massa fort. I si, amb cada rialla, amb cada esclafit de riure massa sorollós, se m’han esmunyit dies de vida de dins? I si cadascun de nosaltres disposa d’un nombre limitat d’alenades que s’acaben abans d’hora si ens dediquem a riure massa fort, a discutir amb massa vehemència, o a ballar fins que no podem més? O a cridar consignes mentre correm com esperitats davant de militars i altres membres de les forces de l’ordre? I si, d’alenada en alenada, arriba la ranera de la mort i tot s’acaba? Només ho pregunto.
Començo el tractament. Tres mesos, he trigat a poder-ho fer. Coi de Pasqua.
—En aquests tres mesos, el càncer deu haver corregut, oi?
Em miro fixament l’especialista, la Christina. La meva mirada diu: «Si em moro, la culpa la tindreu tu i la llista d’espera dels pebrots».
Al principi, ella no diu res. Rumia el que li acabo de preguntar. La Christina és oncòloga i ginecòloga. Tinc un càncer d’ovari. L’incendi ha començat als meus òrgans femenins, doncs; els meus òrgans de mare. Per a mi això implica una certa ironia, i el primer cop que ens vam veure l’hi vaig dir així mateix: que trobava irònic fins a quin punt se’ns arriba a castigar pel fet de ser dones. Aquella vegada em va mirar igual que em mira ara, una mica pensativa i en silenci.
—Soc conscient que l’espera es fa difícil —diu, al final—. Però fem tot el que podem.
—I no podíeu haver fet tot el que podíeu fa tres mesos? Així potser encara hauria tingut alguna possibilitat de sortir-me’n.
Es mira els papers que té davant.
—Ara t’ingressarem. Només seran uns dies.
Aleshores calla.
L’Aram li fa un munt de preguntes. Preguntes que a mi mai no se m’hauria acudit fer. Es nota que ha llegit. Estiro una mica el braç i busco la seva mà. Sempre ha llegit molt, ella.
—Que ets metgessa? —li pregunta llavors la Christina.
—No —contesta ella—. Però la Nahid és la meva mare.
Se li fa un nus a la gola i la doctora es descentra una mica i m’adono que perd el fil. Pel que diuen, dedueixo que sí, que el càncer ha seguit avançant i que em vigilaran de prop, per si els tumors fan que alguna de les meves funcions vitals em deixi a l’estacada. Continuen parlant de mi i del coi de funcions vitals com si estiguéssim a punt de signar un acord de divorci, i aleshores deixo d’escoltar-me-les. Val més que sigui l’Aram qui parli per mi.
Quan acaben, sortim del despatx esquifit cap a l’habitació. Ja m’han assignat un llit i jo m’hi assec al cantell. Em miro el barnús de l’administració local i els llençols d’un blanc que tira a gris. La manta és d’un blau ni massa clar ni massa fosc. L’Aram encara em té la mà agafada.
—Tot anirà bé, mare —em diu.
Després se’n va a comprar suc de fruita i alguna revista i jo l’espero allà sense moure ni un pèl.
Torna de seguida, amb la respiració mig tallada. Deixa les dues bosses que du a la mà a terra i després se m’acosta a correcuita i m’abraça. Fort. Deixo els braços ben relaxats al costat del cos i la deixo fer. Mentre ella m’abraça, jo descanso. Ens estem així una bona estona. Em gronxa a poc a poc; li sento el cor que em batega a la galta i llavors penso que l’he fet jo, aquell cor. Que durant un temps va bategar dins meu, que ara batega a tocar de mi i que d’aquí a no gaire haurà de bategar sense mi. Que aviat el meu cor callarà i que aleshores el batec del cor de l’Aram serà una mica el meu, perquè en algun racó d’aquell batec hi seré també jo. Voldria que aquest pensament em reconfortés una mica, però no ho fa. Vull que el meu cor segueixi bategant per si sol, i no haver-me de convertir en una ombra que habiti el cos i la memòria d’algú altre.
Llavors aixeco una mica els braços i me la trec de sobre, amb força. Ella trontolla i gairebé perd l’equilibri. Sembla una criatureta espantada, una cria d’ocell que han fet fora del niu de cop i volta. Em mira als ulls però no hi veu res, perquè estic buida i no hi ha res a veure-hi. Llavors es gira i busca atabalada les bosses que ha deixat a terra. Després se’m torna a acostar amb els sucs i les revistes, plenes de fotografies mig furtives d’aquelles que solen fer els paparazzi. Sap que no tinc esma de llegir. I una bosseta de Werther’s Original, també; l’obre i en posa els caramels en una tassa de plàstic. Em porten records de la infantesa, una infantesa tan llunyana en el temps i l’espai… Tot seguit m’allarga un conillet de peluix blanc amb les orelles molt suaus.
—He pensat… Potser no el vols, però.
Jo l’agafo, me’l poso a la falda i li faig quatre carícies. Mentrestant, ella omple un gerro amb aigua d’una pica més aviat petita. Hi posa flors, un ramet de flors que no trigarà a pansir-se. Són de les que solen tenir a les botiguetes dels hospitals. Em venen ganes de dir-ho en veu alta, que el coi de flors no duraran gens, igual que jo. Però em continc. Si més no, aconsegueixo contenir-me una estoneta. Quan deixa estar les flors, l’Aram s’asseu a la cadira que hi ha al costat del llit.
—En fi! Ara me n’he d’anar —diu al cap de poc—. M’esperen a la feina.
Em torna a agafar la mà; la deixo relaxada entre els dits d’ella.
—Quan tornes?
—Demà, mare. Però et trucaré al vespre.
Demà, tu! Miro el rellotge. Falten tres minuts per a dos quarts de dotze. Llavors compto les hores que em passaré tota sola, desperta, en aquesta habitació d’hospital. Li voldria demanar que es quedés, però com? Ja m’ha dit que marxa, i, encara
