amb la lluita… Ara no faig altra cosa que plorar, plorar i plorar. Ella, la doctora amb qui he parlat fa un moment, també plora. La pobra es pensa que en té motius.
L’altra, la més gran, em demana disculpes. Després em diu que, en efecte, no tenen la més petita idea de quant de temps em queda. Que poden ser setmanes, o anys.
—Però es morirà de càncer —afegeix—. Val més que no s’ho guardi per a vostè i que en parli obertament amb els parents més propers. Amb els fills, sobretot.
«Digue-l’hi tu, si vols, a la meva filla», penso. Però no dic res, i ella segueix:
—Sé que és difícil. Explicar la veritat als fills, vull dir. Però es mereixen que ho faci. Així es podran preparar.
Me la miro, sorpresa, i m’adono que ella no entén què és el que em sorprèn.
—En Masood, el… el seu pare, s’ha mort no fa gaire. És tot molt recent. I no cal que em digueu de vostè. Jo no ho faig.
La doctora fa que sí amb el cap.
—Es va morir de sobte —continuo—. No trobes que val més així, per a l’Aram? La meva filla es diu Aram. Que un dia es trobi que m’he mort i ja està? I tant. Val més que s’hi trobi de cop que no que hagi de conviure abans d’hora amb el que encara no ha passat.
—No ho sé, això —em diu, com si jo m’esperés una resposta concloent—. Però el cas és que la necessitaràs al teu costat. No serà fàcil, saps?
M’allarga un prospecte. Un d’aquells que parlen de com afrontar i acceptar la mort o alguna cosa per l’estil. Però jo faig que no amb el cap.
—No em penso morir! Lluitaré! Vull començar el tractament de seguida!
Aleshores ella vacil·la.
—És clar. Ara mateix et derivarem. Però hi ha llista d’espera, i aviat serà Pasqua. Em sap greu, Nahid, però potser passarà un temps abans no puguis començar el tractament.
—Però això meu és urgent! —li dic, tirant-me una mica endavant—. Si no fem alguna cosa aviat, llavors segur que em moriré!
Ella remena el cap.
—No t’ho pensis, que és tan urgent. Sovint, en el cas dels càncers, començar el tractament una o dues setmanes abans o després és indiferent.
—Ah, no? No és urgent? I, si no és urgent, què és, doncs?
—El càncer es considera més aviat una malaltia crònica.
Ara me la miro amb les celles ben arquejades.
—Crònica? Però si m’acabeu de dir que no viuré gaire! Això no hi ha qui ho entengui!
—Em sap greu.
Es recolza d’esquena al marc de la porta. En comptes d’entrar al despatx per parlar amb mi, al final s’han quedat allà palplantades, a uns quants metres de distància. Com si el càncer i la mort es poguessin encomanar.
—Em sap greu —torna a dir.
M’aixeco de la cadira i li etzibo:
—No cal que te’n sàpiga, dona. Encara no m’he mort.
Trec el pintallavis de la bossa i em poso a pintar-me els llavis en una mena de demostració de força. En acabat, m’aixeco de la cadira i vaig cap a la porta. Els passo pel costat i em criden perquè m’aturi. Però jo continuo endavant. Camino de pressa, per resistir l’impuls de fer mitja volta i llançar-me als seus braços per pidolar una mica de consol. Alguna promesa reconfortant. Consol, en definitiva.
Quan arribo a casa m’adono que se m’ha escorregut el rímel i que en duc la cara plena, i també que, a part de pintar-me els llavis, també m’he pintat la pell del voltant. Que faig por, vaja. Que, en realitat, la bruixa soc jo. Un espantall. Un ésser humà dissecat. Mort. Algú que no sap gaire com és, estar viva de debò.
Em queden sis mesos de vida. O potser unes setmanes i para de comptar. O anys. M’assec al sofà sense rentar-me la cara i em quedo allà, amb les mans sobre els genolls, mentre em pregunto què se suposa que he de fer, ara. Què se suposa que ha de fer, una, quan li diuen que es morirà aviat?
Les cistelles, plenes de paperassa fins dalt, són a terra, sobre la catifa. Fa mesos que són allà. Anys, potser. Sempre em dic que, si les tinc ben a la vista, me n’acabaré ocupant i tancaré temes. Potser és això, el que he de fer ara. Ocupar-me dels papers. Mirar de posar-hi ordre. Factures de l’any de la picor de la companyia telefònica. Extractes bancaris. Declaracions. D’altra banda, ara no trobo que tingui cap sentit, haver-los acumulat, i que potser hauria de llençar-ho tot. Tot llençat.
Ja ho farà l’Aram, però. Després. Quan s’hagi acabat tot.
Agafo el bloc i el bolígraf de sobre la taula i em poso a escriure. Aleshores em ve al cap que tot el que he escrit és en aquelles cistelles. Potser hauria d’agafar-ho tot i llençar-ho jo mateixa. Què en pensaria, ella, si ho arribés a llegir? Si ho fes, s’adonaria de com n’he estat, de sola. Sola, i emprenyada. Hauria de voler protegir-la de tot això, però no ho vull. Res! Que ho llegeixi, doncs! Que sàpiga quant de dolor arrossego! Sé que no està gens bé, això, que el meu instint maternal m’hauria de fer voler una altra cosa. Però no és així, i val més que no hi doni més voltes.
El bolígraf llisca sobre el paper. Vull saber què deixaré quan marxi. Quan em vaig divorciar d’en Masood, s’ho va quedar tot ell i vaig haver de començar de zero. D’ençà de llavors, però, m’he dedicat a acumular. A acumular i a construir. Una seguretat. Un demà. I ara resulta que de demà no n’hi haurà. La veritat és que fa riure. Res de «demà», doncs. Mare meva! Si la gent hi pensés un moment! Dediques un munt de temps a fer plans per al futur, però en qualsevol moment et pots trobar que no n’hi ha cap, de futur. Però qui s’ho podia arribar a imaginar?
Però… I si ho hagués sabut? Hauria viscut d’una altra manera? Hauria pencat com ho he fet, o m’ho hauria pres amb més calma? Hauria tirat de veta fins a acabar endeutada fins al coll? La veritat és que no n’estic segura. Potser sí, ves a saber. Ben mirat… Per què no? Què m’ho hauria pogut impedir?
Mentre rumio, vaig apuntant. El pis. Les joies que tinc a la caixa de seguretat del banc. Aquell coi d’accions de la Telia que algú ens va entabanar perquè compréssim. Els diners del compte corrent i els que guardo a l’armari per si de cas. Ho apunto tot i faig números. Són molts diners. Una fortuna.
Durant un instant em passa pel cap que són massa diners per a algú com jo. Però no és veritat. En aquest país hi ha un munt de gent que no té res, gent que viu amb una mà al davant i una altra al darrere i que no se’n surt. S’ho prenen tot amb massa calma, o els fa mandra pencar de valent. És gent que no té el que tinc jo i que, quan els toqui morir-se, no deixaran res.
Així i tot, són molts diners. I no només per a mi, sinó que també són massa diners per a l’Aram. És clar que, si ella no ho veu així, ja se’ls pot confitar. Coi de nens de la guerra! Hauria d’estar agraïda. I ho estarà. N’estic convençuda. Li calen més a ella que a mi, aquests diners. Al capdavall, ella té molts més números per viure que no pas jo. Per viure i per viure la vida. I no només pel fet
