de cosir de la mare. Tenia la ràdio a tot volum allà mateix, i, mentre cosia, m’anava gronxant al ritme de la música. Les emocions i sensacions de la celebració d’uns dies abans no només encara no m’havien abandonat, sinó que les conservava totes intactes. No faltaven gaires dies perquè comencessin les classes a la universitat, un lloc del qual esperava molt. Em moria de ganes de veure de primera mà què era capaç de fer un grup nombrós de gent dinàmica i amb capacitats com el que se suposava que em trobaria allà. Mentrestant, innocent de mi, em preocupava sobretot de la llargada de les meves faldilles. M’havia entestat a escurçar-me-les totes. Aviat seria una dona lliure, i, per tant, valia més que les meves cames fossin igual de lliures que jo.
Tot d’una, la Noora va aparèixer amb una corredissa i es va agenollar al meu costat. Els ulls li brillaven darrere les ulleres de cul de got, i duia un gran ram de flors als braços.
—És ell! Ha tornat! T’ha vingut a veure a tu, Nahid!
Li vaig fer un gest amb la mà perquè abaixés el volum de la ràdio.
—Ell, Noora? Qui vols dir?
—Au, va, Nahid! Saps perfectament de qui parlo! Però si penses en ell tot el dia! Parlo d’en Masood, és clar! És aquí! S’ha enamorat de tu, Nahid, n’estic convençuda! Que bé! Aviat començaràs a estudiar medicina i tens un noi ben enamorat! No està gens malament, eh?
La vaig envoltar amb els braços entre rialles i li vaig fer un petó al front.
—T’estimo, petitona meva! Ho saps, oi? I em penso que qui té a tothom enamorat ets tu, i no jo.
Ella se’m va espolsar del damunt de seguida. Era un tabalot!
—Au, va, que t’espera a fora, Nahid! No ha volgut entrar per no molestar. Ah!, i el ram és per a mi, saps? Me les ha regalat perquè us heu conegut gràcies a mi.
Llavors va enfonsar la carona en el ram i va inspirar amb força.
—Ai, mare! Fan olor d’amor!
Tot seguit em vaig aixecar de terra i vaig sortir a fora.
Vaig arribar a la facultat, el dia que em tocava formalitzar la matrícula, amb els cabells sense recollir, ben treballats amb l’assecador. Duia una brusa de seda amb una llaçada al pit que era de la Gita. En alguna banda en tinc una foto, d’aquell matí; hi sortim la mare i jo, l’una al costat de l’altra davant del portal de casa. Jo, a punt per marxar, un cap més alta que la mare i amb la mirada enjogassada, gairebé infantil; ella, amb un somriure d’orella a orella per a l’ocasió. No somriu gaire sovint, la mare. La foto ens la devia fer la Noora.
Aquell dia, com tots els dies d’aquella època, jo em sentia orgullosa. Orgullosa i feliç. M’hauria d’haver acontentat amb tot el que ja tenia, però no ho vaig fer. Volia anar més lluny, jo.
Ja aquell primer dia vaig veure que no tothom anava amb tothom. Els estudiants formaven grups i rotllanes i la majoria parlaven fluixet, però també hi havia qui tenia les seves consignes ben clares. Les seves paraules no passaven desapercebudes, si fa no fa com les primeres crispetes que un sent esclafir a l’olla: ara en rebenta una, ara una altra… Els esclafits ni eren gaires ni massa forts, però prou evidents perquè els sentís tothom, i cadascun suggeria que n’hi hauria més. Jo caminava amb les meves carpetes abraçades contra el pit, enmig del reguitzell de clacs dels meus talons alts contra el mosaic de terra. Però no em sentia tan lliure com em pensava que em sentiria un cop allà; les noies dels diferents grups anaven vestides pràcticament igual que els nois, amb texans acampanats i camises informals; gens de maquillatge, i els cabells, recollits en trenes. A elles sí que se les veia lliures, amb els seus moviments i gestos desinhibits. Brillaven, probablement perquè la grandesa d’allò que desitjaven les feia brillar.
En Masood i jo havíem quedat que ens trobaríem al bar. El vaig veure jo primer a ell. Recolzat a la paret, gesticulava amb aire vivaç amb un cigarret a la comissura dels llavis. Estava envoltat d’altres persones, un dels grups que jo acabava de descobrir. De sobte em vaig adonar que estava morta de vergonya. M’avergonyia d’haver-me presentat allà ensenyant les cames, d’haver invertit totes aquelles hores a vestir-me i arreglar-me per sortir a buscar la llibertat. Què carai en sabia, jo, de la llibertat? Vaig decidir fer mitja volta i marxar, però aleshores ell em va veure. Deia alguna cosa, però, quan les nostres mirades es van trobar, es va aturar a mitja frase. El que vaig sentir llavors no sé com explicar-ho, però, quan penso en aquell moment, em faig creus de com n’era, d’ingènua. El cas és que, en veure’m, en Masood es va il·luminar tot ell, com si tot d’una la vida l’hagués omplert fins a dalt de tot. La cara li resplendia de felicitat i admiració i, mentre ell m’observava, jo sentia com la inseguretat que m’havia assaltat un moment abans s’anava esvaint amb cada segon que passava. Tant era com anés vestida o si vacil·lava, perquè llavors vaig sentir com mai que en Masood ja sabia qui era jo i què volia, i que ell m’ajudaria a aconseguir-ho. Vaig tenir la impressió que em volia forta i lliure. Que em volia així més del que m’hi volia jo i tot.
Una tarda càlida de poques setmanes després, jo m’havia quedat estudiant a la biblioteca fins tard. Quan s’acabaven les classes solia tornar a casa de seguida per ajudar la mare, però, durant aquells primers dies de vida universitària, alguna cosa havia canviat, com si tot d’una m’hagués adonat que la meva vàlua residia sobretot en el fet que jo era jo i no tant en el que pogués fer amb els altres. Era una idea que mai no m’havia passat pel cap abans, però també és veritat que no vaig trigar gens a oblidar-me’n.
En comptes d’agafar l’autobús, vaig tornar passejant, i, mentre anava deixant enrere els carrers de la ciutat, observava les parelles joves amb cara d’enamorats amb qui anava ensopegant. Em vaig fixar en una que seia en un banc d’un parc i que es parlaven a cau d’orella, i en una altra que cridaven com bojos, immersos en una picabaralla, davant d’una paradeta de gelats. Allò no ho volia pas per a mi, jo; mai no ho havia volgut. No volia ser la dona de ningú i haver-me de passar la vida cuidant els altres. No volia acabar com la meva mare. I tant que no! Allò era l’últim que volia! Així i tot, no em treia del cap l’amor. No em treia del cap en Masood. Volia estar amb ell, però no volia ser «seva». Però la cosa no va així. Mai no ha anat així.
Quan per fi vaig ser davant del portal, em vaig trobar tots els llums apagats. Vaig pensar que, segurament, la mare i la Noora ja dormien, però, quan vaig haver travessat el pati no gaire gran i vaig haver obert la porta de casa, vaig sentir un cantussol que procedia de la cuina. Mentre penjava la jaqueta i deixava els llibres al rebedor, em vaig dir que devia ser la ràdio, però la veu m’era familiar, així que vaig afinar l’orella i vaig seguir escoltant. Llavors vaig sentir una remor d’aigua corrent, també. Em vaig acostar a la cuina de puntetes i la primera a qui hi vaig veure va ser la mare. Seia al lloc de sempre amb els ulls tancats i un got de te a les mans, i es gronxava suaument endavant i endarrere, al ritme de la melodia, com si es bressolés a ella mateixa. Llavors vaig entrar cap dins i, quan els meus ulls van topar amb l’esquena d’en Masood, vaig fer un bot de la sorpresa. Era dret davant de l’aigüera i fregava amb moviments suaus els plats del sopar, tot cantant, i amb les mànigues de la camisa arromangades.
No s’havien adonat que acabava d’entrar i els vaig veure tan tranquils que no vaig voler destorbar-los, així que vaig fer mitja volta i vaig marxar. Tot seguit me’n vaig anar al dormitori i em vaig ficar al llit; durant una estona, vaig contemplar la Noora, que dormia profundament al llit del costat. Mentre me la mirava, vaig seguir sentint el cantussol suau provinent de la cuina, i recordo que els ulls se’m van omplir de llàgrimes. Tenir en Masood a casa amb nosaltres em proporcionava un sentiment de seguretat que fins llavors no coneixia.
Un divendres al matí, a
