mesos a la clínica els van passar prou bé. No deixaven d’estar il·lusionats, perquè rebien diàriament la visita de diferents metges que els explicaven els avanços que feia el fetus i els asseguraven que de moment tot anava bé. Per a la meva mare, cada ecografia era com un petit regal, una petita victòria en la dura batalla que tenien davant seu. Cada vegada que sentien bategar el cor del fetus tots dos s’abraçaven, contents i esperançats. El dia que una ecografia els va confirmar que el que la meva mare portava a dins era una nena, ho van celebrar molt emocionats amb un bon sopar que el meu pare es va encarregar d’anar a buscar a fora de la clínica.
Tot semblava anar bé, dins de la dificultat extrema de la situació. Els diferents controls que feien a la mare confirmaven regularment que el càncer no deixava d’avançar. Els últims mesos ja no es va poder aixecar del llit i, fins i tot, va necessitar oxigen per poder respirar. Però estava disposada a tot per guanyar aquella batalla: aguantaria el que calgués fins que jo estigués ben forta per poder sortir.
Després de vuit mesos i dues setmanes de lluita diària, una matinada, la mare es va despertar de cop: tenia convulsions i li havia pujat molt la febre. Els metges van decidir que havia arribat el moment d’induir-li el part. Si no ho feien, s’arriscaven que l’estat de la meva mare em pogués acabar afectant a mi.
Encara que en aquell moment no hi va pensar ningú, aquell dia era l’aniversari del meu pare, que feia trenta anys. La meva mare en aquell moment en tenia vint-i-set.
Tot va anar molt ràpid. Feia temps que ho tenien tot a punt per quan arribés el dia. Va ser una cesària molt ben programada i, al cap de pocs minuts, jo ja era en aquest món tan estrany, cruel i convuls, que permet que al mateix temps que una persona neix una altra mori.
Podríem dir que va anar tot molt bé, perquè va ser com la meva mare volia que anés. No es va deixar res a l’atzar i tot va anar tal com ella ho havia demanat. Quan ja no podia més, la van mig anestesiar perquè pogués aguantar el dolor insuportable que patia. Tot i així, ella no volia que l’adormissin del tot: volia estar amb el cap tan clar com fos possible per assistir al meu naixement, volia passar tant temps com pogués amb mi i amb el meu pare. Sabia que cada segon que passés al meu costat no tenia preu. El pare, que va estar al seu costat en tot moment, sempre m’havia explicat que va ser un dels naixements més bonics i especials que hi havia hagut mai.
A causa de la situació gravíssima de la meva mare, hi havia un munt de metges al seu voltant i tota mena d’especialistes seguint el cas de ben a prop. Aquell dia al quiròfan tothom sabia que el que passava era un fet molt poc habitual. Es coneixien ben pocs casos a tot el món comparables a aquell que estaven presenciant, i això feia que metges d’arreu del món estiguessin pendents d’aquell cas. Entre ells, hi havia diferents opinions sobre el que passaria i, segons el meu pare, la majoria eren força negatives. En el fons, ningú era capaç de fer previsions en un cas com aquell.
De seguida que vaig néixer, el meu pare em va posar damunt del pit de la meva mare. Ella estava molt dèbil i mig adormida, però en tot moment va mantenir el cap ben clar. El pare em va explicar que la meva mare, quan em va veure, no podia parar de plorar. Em va fer molts petons i em va tenir abraçada tota l’estona. Amb un fil de veu va dir al meu pare que era la cosa més bonica que havia vist mai, que havia valgut la pena passar per tot allò només per veure aquella nena tan bonica. Li va demanar al meu pare amb llàgrimes als ulls i tot agafant-li la ma tant fort com va poder que em cuidés molt, que ens estimava i ens estimaria per sempre més.
I aquelles van ser les seves últimes paraules. De cop totes les màquines que hi havia dins el quiròfan varen començar a fer un munt de sorolls de les diferents alarmes que varen anar saltant tot senyalant que alguna cosa no anava bé, llavors ella va tancar els ulls i ja no els va tornar a obrir mai més. Els metges ja no hi van poder fer res més. Va marxar amb un tendre somriure, abraçada a mi.
Tant a dins com a fora del quiròfan, la majoria de gent que seguia la intervenció van acabar plorant i abraçant-se amb una barreja de pena i d’emoció que feia d’aquell moment una escena realment màgica.
Tinc un munt de fotos i vídeos de la mare. El meu pare va procurar que jo en tingués moltes imatges perquè la pogués tenir sempre present encara que ja no hi fos. No cal dir que he mirat les fotos i vídeos de la meva mare milions de vegades.
La meva mare es deia Raquel. No em van posar el seu nom, com potser hauria sigut lògic, en record d’ella. La mare va decidir que em posarien Laura, que segons ella és un nom màgic i amb molta força, i que en qualsevol idioma sona igual de bonic.
Vaig néixer amb un pes i una mida bastant més petits del que és habitual, fent que els metges haguessin de valorar seriosament si havia d’estar uns dies a dins d’una incubadora. El meu pare va demanar que, si no era del tot necessari, preferia sortir com més aviat millor d’aquell hospital. Després de tot el que havia passat, ja no podia estar-s’hi més.
Els metges, després de fer-me un munt de proves, van acabar decidint que podia anar a casa. Tot i ser molt menuda i tenir molt poc pes, era molt forta i estava perfectament bé de salut. Per tant, en principi no hi veien res que es pogués complicar; tan sols ens van fer quedar dos dies més després del naixement per estar en observació i comprovar que tot seguia bé. Així que el meu pare va poder sortir finalment d’aquell hospital, on havia entrat feia gairebé nou mesos amb la meva mare, i ara en sortia sense ella però amb mi.
El pare va ser molt fort. Tot el que va passar i com va passar podia haver fet que s’enfonsés i no aixequés mai més el cap. Però aquella experiència terrible encara el va fer més fort i lluitador. Ho va fer per la meva mare, però sobretot ho va fer per mi.
Vam sortir de l’hospital per anar directes a enterrar la meva mare. Ni el meu pare ni la meva mare eren religiosos, però els pares de la meva mare ho eren molt, havien insistit a fer-li una cerimònia religiosa i el meu pare hi va accedir. L’església estava plena a vessar; la mort de la meva mare, amb només vint-i-set anys i amb una nena acabada de néixer, havia sigut molt dura per a tothom, i tot per culpa d’una malaltia que per desgràcia encara avui dia s’emporta a massa gent. Durant tota la cerimònia hi va haver un silenci sepulcral. Segons em va explicar el pare, fins i tot jo vaig respectar aquest silenci, ja que tot i ser un nadó i haver-me d’estar molt de temps quieta dins el cotxet en cap moment se’m va sentir plorar. Va semblar que ni jo ni ningú estigués disposat a trencar aquell silenci delicat i colpidor que tothom va voler dedicar a la meva mare.
Llavors van venir uns anys difícils per a tots, però entre el meu pare i els meus avis van aconseguir que tots plegats ens en sortíssim prou bé. El meu pare es va dedicar molt a mi. Compaginava aquesta entrega amb la seva feina, que també li devia servir de vàlvula d’escapament per no pensar tot el dia en la meva mare i en la desgràcia que havien sofert. El meu pare havia sigut un estudiant excel·lent, tenia dues carreres universitàries, enginyer de telecomunicacions i físic, però ja de molt jove havia demostrat que el seu gran do era el d’inventor. Des de ben petit ja es dedicava a construir tota mena d’estris. Aquell do, barrejat amb l’afició que tenia per muntar i crear tot tipus de coses, el va portar a crear una petita empresa, en la qual majoritàriament es dedicava a millorar aparells electrònics, i aviat a inventar-ne de propis, que llavors patentava i venia a alguna altra empresa. No tots eren considerats útils, però amb els que venia va aconseguir guanyar-se la vida prou bé.
I va ser durant aquest temps en què el meu pare es passava els dies de casa a la fàbrica i de la fàbrica a casa quan se li va acudir una cosa increïble. Li va venir al cap un invent que li tornaria a canviar la vida, però aquesta vegada no només l’hi canviaria a ell, sinó que canviaria la vida al món sencer.
El meu pare va ser l’home que va inventar el primer telèfon intel·ligent.
Avui dia molta
