es va fer molt amic del Xavi Fernández, l’advocat que havia contractat per al judici dels meus avis. Es van fer inseparables; s’entenien molt bé, tenien la mateixa edat, el Xavi era divorciat i sense fills, i com que era un advocat de gran prestigi, que cobrava uns honoraris altíssims, no li faltaven els diners. Tots dos compartien els mateixos gustos i aficions, començant pels esports, i especialment el futbol, que els apassionava.
Durant la meva infància el pare sempre va estar al meu costat. Ell era qui em venia a buscar a l’escola, i teníem sempre les tardes per a nosaltres dos sols. Ell sempre va fer el paper de pare i mare a la vegada, i se’n va sortir molt bé. El nostre vincle es va anar fent cada dia més estret i més fort. Passàvem un munt d’hores junts, jugant, anant als parcs, passejant amb bicicleta, patinant… Ell tenia molta paciència i li encantava estar amb mi, i la veritat no sé qui dels dos s’ho arribava a passar més bé. Ens enteníem només amb una mirada, teníem el mateix humor, els mateixos gustos; si no hagués sigut per aquella insalvable diferència de trenta anys, hauríem semblat bessons de veritat.
I així és com van anar passant aquells anys, uns anys feliços en què el meu pare va anar superant la mort de la mare.
Un dia el meu pare va conèixer a una dona, un fet que evidentment havia de passar, però que jo mai m’ho volia ni imaginar. Va ser en un sopar, on el pare va anar, com sempre que sortia de nit, acompanyat del Xavi. Era un sopar d’etiqueta al club de golf. Hi havia la gent més rica i més influent de la comarca, i entre ells va aparèixer la Lydia Dussantos, una dona d’origen brasiler espectacular. El meu pare, que després de la mort de la meva mare no s’havia fixat en cap dona, va quedar totalment encisat per la Lydia des del moment que l’hi van presentar. La Lydia no s’assemblava en res a la meva mare: eren com la nit i el dia, tant de caràcter com de personalitat. Però la diferència més evident era la física: la mare era una dona morena i no gaire alta, molt guapa, amb unes faccions perfectes i a qui no agradava cridar mai l’atenció; sempre anava vestida d’una manera molt discreta i senzilla, i tot i així sempre destacava per la seva bellesa. A la majora de les fotos que tinc d’ella tot li queda bé, portés el que portés. El meu pare sempre deia que a la meva mare no li agradava gens anar maquillada ni fer-se veure, que a ella el que més li agradava era sentir-se còmoda. La Lydia era completament diferent: era molt alta i molt rosa (tenyida), molt voluptuosa i morena de pell, amb uns grans pits (operats), i vestia d’una manera extravagant i molt vistosa, amb uns escots imponents, faldilles i vestits molt cenyits i extremadament curts; anava sempre molt maquillada i amb unes sabates de talons ben alts. Feia impressió. Per on passava, la majoria d’homes, i fins i tot moltes dones, es giraven per mirar-la.
Doncs aquesta dona tan espectacular va ser la que va enamorar fins a fer perdre el cap al meu pobre pare, que segurament no estava preparat per trobar una dona així, si és que cap home ho està…
Tot va anar molt de pressa. El meu pare va començar a sortir cada vegada més. Es va comprar roba, va començar a arreglar-se i a perfumar-se d’una manera com mai l’havia vist. L’humor li va anar canviant: tot el dia estava mig nerviós i distret… Fins que va acabar confessant que estava bojament enamorat de la Lydia. S’havien vist durant uns mesos més o menys en secret després d’aquell sopar en què es van conèixer. I, finalment, va arribar el dia que van decidir fer-ho públic, i ens van fer saber a la meva àvia i a mi el que feia molt de temps que sospitàvem.
El meu pare va organitzar un sopar a casa per fer la presentació oficial de la seva parella. I, com a plat fort, ens va confessar que s’havien casat en secret. Jo de la sorpresa vaig passar a l’estat de xoc. Feia molt de temps que veia el meu pare molt diferent. Aquella dona me l’estava canviant i ja no podia tolerar-ho més. En aquell moment la meva àvia va intentar calmar-me, va dir-me que això que passava era el més normal del món, que el meu pare tard o d’hora havia de trobar una parella i que jo havia d’estar contenta perquè ell tornés a començar una relació… Jo no ho veia gens clar. Em sentia desplaçada, tenia la impressió que em prenien el meu pare. I, a sobre, no entenia com s’havia pogut casar en secret, sense conèixer pràcticament de res aquella dona.
El dia que el pare me la va presentar ja en vaig tenir prou. I crec que no vaig ser l’única. La meva àvia també es va adonar que aquella dona només ens portaria problemes.
No ens equivocàvem.
La Lydia va venir a viure amb nosaltres al cap de molt poc temps de la presentació oficial. Llavors jo tenia setze anys, el pare en tenia quaranta-sis i la Lydia no passava dels vint-i-nou; el pare gairebé li duplicava l’edat! Jo, plena de rebel·lia adolescent, no vaig congeniar en cap moment amb aquella dona. No teníem res en comú. Era evident que no ens suportàvem. Al principi vam intentar dissimular-ho, però va ser un fracàs absolut, i vam deixar-ho córrer.
Amb la meva àvia va passar exactament igual. Des del primer instant va quedar clar que tant la meva àvia com jo, a la Lydia, li fèiem nosa. De mica en mica es va anar apoderant de la casa; l’ambient, que fins aleshores havia sigut genial, es va anar tornant tens i irrespirable. Semblava que hagués vingut a viure amb nosaltres la típica madrastra dolenta dels contes infantils. Tan bé que vivíem i tan feliços que érem tots tres sols!
Però el cas és que el meu pare no es va adonar mai de res. Era com si visqués en un núvol. Tot el dia anava al darrere de la Lydia com un gosset: no veia ni res ni a ningú; només tenia ulls per a ella.
La primera de caure va ser la meva àvia. No ho va poder aguantar gaire temps. Aviat va decidir anar-se’n a una residència de la ciutat. Li va costar molt fer aquest pas; no li feia gaire gràcia deixar-me sola amb la Lydia, però va decidir que a la seva edat no estava disposada a aguantar aquella situació ni un dia més. El pare estava tan abduït per aquella dona, que fins i tot va trobar bé que la meva àvia marxés. Evidentment, la propera a desfilar havia de ser jo. Quedava clar que la Lydia no pararia fins que jo també abandonés aquella casa; el que volia ella era quedar-se sola amb el meu pare.
Van ser uns anys molt difícils per a mi. La comunicació amb el pare anava cada dia pitjor; tots els nostres moments a soles van anar desapareixent, i quan jo provava de parlar amb ell l’únic que em deia era que jo estava gelosa de la Lydia, que tant la meva àvia com jo li havíem agafat mania i que la pobra Lydia (a sobre!) per culpa de tot això ho passava molt malament. Em demanava que tingués més paciència amb ella. Jo no sé si li va fer algun tipus d’encanteri o què, però cada dia es veia més clar que aquell home ja no era el meu pare.
Vaig passar per un infern diari havent de conviure en aquelles condicions amb aquella dona rondant per allà tot el dia, en aquella casa on ja no em sentia feliç. Se’m feia una muntanya haver de viure amb ells dos. M’estava tant com podia a fora de casa, anava moltes estones a la residència a fer companyia a la meva àvia, o sortia amb el meu nòvio…
I és que va ser per aquella època que vaig començar a sortir amb el noi més guapo i ben plantat de l’institut, el Marc, de qui em vaig enamorar bojament. Un amor molt intens i molt sincer que no va durar...
Aleshores va ser quan, amb disset anys, vaig decidir que volia marxar ben lluny d’aquella casa i de tot plegat. El meu pare no en va voler sentir parlar, i vaig haver d’esperar els tres mesos que em faltaven per arribar a la majoria d’edat, que se’m van fer eterns. El pare no semblava que tingués cap problema amb el fet que jo marxés; l’única condició que hi posava era l’edat! Tan poc l’importava que un cop jo complís els divuit anys me n’anés on jo volgués? Era una cosa que vaig trobar incomprensible. I, a sobre, durant el temps que em faltava per marxar, vaig haver d’aguantar el continu somriure maliciós amb aires de victòria d’aquella maleïda dona, que per fi havia aconseguit el que volia.
No vaig esperar ni un dia més. L’endemà mateix de fer els divuit anys, després d’una trista festa d’aniversari conjunta per a mi i per al meu pare que ens va organitzar
