I va ser quan feia quatre anys que vivia a Londres que vaig rebre la pitjor trucada de telèfon de la meva vida:
—Hola, soc la Lydia. Hauries de tornar urgentment a casa… És pel teu pare… El teu pare… s’ha mort aquesta matinada. Em sap molt de greu.
—Com? Però què em dius ara! No! No pot ser! Sisplau… No, no, digue’m que no és veritat! No pot ser! No pot ser!!!
2
L’ENTERRAMENT
Després de penjar em vaig quedar feta pols. No em podia creure el que acabava de sentir. Vaig sortir del meu pis corrents, sense agafar res. Me’n vaig anar directament a l’aeroport per comprar el primer bitllet d’avió que sortís cap a casa. Volia arribar tan aviat com pogués per estar al costat del meu pare, per poder-lo veure i saber el que havia passat, i sobretot per acomiadar-me d’ell. Per més voltes que hi donés em costava molt imaginar-me que ja no el tornaria a veure més. El meu pare, el meu bessó… Sentia com si m’haguessin arrancat la meitat de mi mateixa. I, a més a més, em va caure a sobre un sentiment immens de culpa per haver marxat lluny d’ell, per haver-me perdut tantes coses al seu costat.
L’última vegada que ens havíem vist havia sigut dos mesos enrere. Havia tornat a casa per passar-hi un cap de setmana. Volia veure el meu pare i la meva àvia, la qual feia temps que estava molt malalta. Els anava a visitar cada dos o tres mesos, combinant-m’ho com podia amb la feina i els estudis.
Durant la trucada, la Lydia em va explicar que el meu pare havia tingut un accident amb el seu descapotable. Em va explicar que el cotxe li havia patinat en un revolt molt perillós i que llavors havia perdut el control del vehicle. De resultes d’això, havia caigut per un barranc escarpat de més de cent metres d’alçada, i havia mort a l’acte a conseqüència dels cops que havia rebut. «Segurament, si no hagués anat amb aquell cotxe descapotat encara seria viu», em va dir, «però ja saps que era el preferit del teu pare. Sempre que podia agafava el descapotable; deia que li encantava la sensació de llibertat i de que li toques l’aire a la cara.» Mentre la Lydia m’explicava com havia anat l’accident jo no sabia el que em deia, sentia les seves paraules com si les digués a una altra persona. Estava paralitzada i l’únic que pensava és com podia ser que el meu pare fos mort. Ell, tan bon conductor, tan prudent. No ho podia entendre. Després, a l’avió, vaig repassar mil vegades el que recordava de la conversa, sense poder entendre res.
Quan vaig arribar, vaig agafar un taxi al mateix aeroport i vaig anar directament al tanatori on la Lydia m’havia dit que tenien en vetlla el meu pare després d’haver-li fet l’autòpsia.
Ningú sap el que em va costar entrar al tanatori. Vaig baixar del taxi em vaig quedar al costat de la porta una bona estona plorant desconsoladament. Finalment, vaig respirar ben fort i vaig entrar. A dins hi havia diferents sales de vetlla; a cada porta hi posava el nom del difunt. Vaig anar buscant la sala on hi hagués el nom del meu pare; irracionalment pensava en la possibilitat que no el trobaria, que no hi hagués cap rètol amb el seu nom. Però el vaig trobar: a la sala 3 hi havia el maleït cartellet amb el nom del meu pare. Només de veure el paper amb el seu nom enganxat a la porta ja em va agafar una esgarrifança:
Francesc Olvers 1972-2026
La porta estava entreoberta, la vaig empènyer suaument i, només d’entrar, entremig de molta gent vaig veure la meva àvia. La pobra feia més de dos anys que patia Alzheimer i l’erosió de la malaltia era cada vegada més evident. Personalment, tot i que els metges em van dir que no hi tenia res a veure, jo sempre vaig tenir molt clar que aquella malaltia l’hi havien provocada les situacions difícils per les quals va haver de passar al llarg de la seva vida: la mort del seu marit, haver hagut de marxar del costat del seu fill i la seva neta per culpa de la Lydia; tot això de ben segur que va fer que el seu cervell se’n ressentís i acabés amb un terrible Alzheimer. És cert que l’àvia, quan va entrar en aquella residència, ja no estava del tot bé, però mai més va tornar a ser la mateixa. Jo l’anava a visitar sempre que podia, i cada vegada la veia pitjor. Feia molt de temps que ja ni em reconeixia, i quan no era al llit passava el temps asseguda en una cadira de rodes. La treien a passejar a estones pel pati de la residència sense que ella sabés ni qui era ni on era ni què feia.
Tot i així, la Lydia s’havia ocupat de fer-la anar a buscar i de posar-la al mig de la sala de vetlla perquè tothom la veiés. Vaig anar de dret cap a ella i la vaig abraçar molt fort mentre li feia un munt de petons. Ella, com sempre, em mirava i em somreia amb una mena de mirada buida però a la vegada molt tendra i bonica. De vegades, quan et mirava, fins i tot semblava que et coneixia. Però no, de la meva àvia Anna només en quedava el cos esquelètic. El cap ja feia molt de temps que havia marxat.
La Lydia se’m va acostar de seguida, mentre apartava aïradament a tothom que tenia al davant fins a arribar a mi i abraçar-me… d’una manera tan freda, falsa i distant, que no va deixar a cap dels presents indiferent.
Me la vaig mirar de cap a peus. Només a ella se li podia haver acudit presentar-se al tanatori d’aquella manera. Quina poca vergonya que tenia! Anava vestida de tal manera que em van entrar fins i tot ganes de vomitar. Anava tota de negre, amb un vestit extremadament cenyit i molt més curt del normal pel lloc on era. I, com sempre, amb les seves sabates de taló, uns talons més llargs que la seva malicia.
Em va fer bullir la sang i li vaig dir tot alçant la veu:
—Lydia, tu creus que calia portar aquí la meva àvia? Potser m’ho hauries hagut de consultar abans, no trobes? La pobra aquí no hi fa res, i ho saps de sobres. Només aconseguiràs que la pobra es trasbalsi per res.
—Ai, maca, si ho he fet per tu… Pensava que estaries contenta de veure-la. És la mare del teu pare… —va contestar ella tota ofesa i a la defensiva.
En aquell moment no hi havia gaire gent a dins la sala, i dels que hi havia crec que no coneixia ningú. Fos com fos, jo em sentia desorientada i m’era igual tot. Tenia el cap com un bombo, no havia pogut dormir ni un sol minut des que havia rebut la notícia que m’havia donat la Lydia, unes dotze hores abans, i començava a notar el cansament. A l’avió, mentre volava cap a casa, havia intentat tancar els ulls, però m’havia sigut del tot impossible: el meu cervell no parava de martiritzar-me, no em deixava ni un minut de treva, i no havia pogut descansar gens. Tenia el cap molt espès, i a dins al taxi que em portava al tanatori m’havia pres una pastilla per intentar alleugerir el malestar. I ara, a dins de la sala de vetlla, fins i tot em costava distingir qui era qui. Hi havia alguna cara que em sonava però jo no estava per ningú tot i que vaig veure que totes les mirades de tots els presents anaven dirigides cap a mi.
A un racó de la sala, assegut, hi vaig veure un home que em mirava. Al primer moment, no el vaig conèixer. Després, em va estranyar no haver-lo conegut de seguida. I vaig pensar que realment havia de tenir el cap molt poc clar per no haver conegut el Xavi, l’amic inseparable del meu pare. Em mirava amb prudència, esperant l’ocasió per acostar-se a mi. Com que va veure que jo no li deia res (ni a ell ni a ningú) finalment es va aixecar i va venir cap a mi.
Tenia una cara que semblava un poema. Se’l veia literalment enfonsat. El Xavi sempre havia sigut un home que destacava, sempre anava vestit d’una manera impecable, li encantava la roba i sempre anava a l’última. Aquell dia, en canvi, anava vestit com si portés la mateixa roba des de feia dies, mig arrugada i no gaire neta. Baixet i una mica grassonet com era, sempre de bon humor, tenia una cara de bona persona que feia que et caigués bé des del moment de coneixe’l.
Feia molt de temps que no el veia, ja que quan jo tornava a casa no solia coincidir amb ell. I quan el vaig veure a dins aquella sala semblava que li haguessin caigut de cop vint anys al damunt, anava mal afaitat, li havien
