necessitava! I com l’havia trobat a faltar!
El Marc havia sigut la meva parella durant tres anys. Ens coneixíem des de ben petits; havíem anat a la mateixa classe durant tota la primària, i jo sempre n’havia estat enamorada. Tot va canviar durant la festa de final de curs de l’institut. Aquella nit ell finalment em va demanar per sortir; en aquell moment tots dos teníem quinze anys, i jo desitjava que m’ho demanés des de feia molt de temps; era sense cap dubte el més guapo de la classe i totes les nenes li anaven al darrere, però ell només tenia ulls per a mi. Era molt alt i fort, amb uns cabells molt negres i amb els ulls d’un color blau clar molt penetrants, la nostra relació sempre va ser molt especial, tots dos ens enteníem i estimàvem molt, amb ell sempre m’havia sentit protegida a part de bojament enamorada, i ara en el moment més dolent de la meva vida, en el moment que més el necessitava el tornava a retrobar.
Mentre va durar la nostra relació va ser totalment perfecta i idíl·lica. O, per ser més exactes, ho hauria pogut ser. Malauradament, va arribar un punt que no ens va quedar més remei que posar-hi fi. Ens vam haver d’acabar deixant per culpa del nostre entorn i de les circumstàncies per les quals passàvem tots dos. Per més que tots dos ens estiméssim amb bogeria, la nostra relació no podia continuar; no depenia de nosaltres.
Per la meva part, tota la culpa va ser de la Lydia i l’infern que ella em feia passar a casa, que va aconseguir que jo hagués de fugir ben lluny de tots. Si no ho hagués fet, hauria tingut tots els números per acabar malalta. Per la part del Marc, també tenia una situació familiar complicada: els seus pares s’havien divorciat de molt males maneres i tenien un munt de conflictes i denúncies pel mig, i això va provocar que, com jo, ell hagués de fugir lluny de tot el seu entorn, i de la mateixa manera que vaig fer jo ell, al complir els divuit anys, també va prendre la decisió de marxar. Les nostres situacions tot i les diferències eren bastant semblants, i evidentment al principi vam plantejar-nos fugir tots dos junts. Ho vam intentar planejar tot per estar junts i afrontar els greus problemes que teníem en aquell moment tots dos. Hi vam donar moltes voltes… però no va poder ser. Era impossible marxar junts i fer el camí que tots dos teníem pensat fer. Vam decidir que érem molt joves i teníem un munt de projectes per separat. En cas que marxéssim junts, un dels dos s’havia de sacrificar deixant els seus somnis i objectius sense complir, perquè el que volíem fer tots dos no ho podíem fer en el mateix lloc. Va ser una de les decisions més difícils que vam haver de prendre tant ell com jo. Vam haver de triar entre el que ens deia el cor i el que ens deia el cap. I, finalment, després de passar-ho molt malament, vam triar el que ens deia el cap, pactant tots dos en tot moment que costés el que ens costés a cadascú ens comprometíem a refer les nostres vides sense l’altre, i que només tornaríem a estar junts si el destí ho volia. Ningú es pot imaginar els tips de plorar que em vaig fer en aquells moments. Va ser duríssim. I tot per culpa de la bruixa de la Lydia!
El Marc es va matricular a la millor acadèmia de policia del país. En aquella acadèmia s’hi apuntaven els que tenien més bones notes i aptituds. Hi va estar internat dos anys. Només anava a casa tres cops a l’any. Va decidir tancar-se allà, lluny dels seus pares i dels seus problemes. El Marc en aquella acadèmia hi va acabar els estudis i es va convertir en policia. Ell ja de ben petit sempre deia que ho seria: era el seu somni. Sempre deia que així podria ajudar la gent i actuar contra les injustícies. Amb només vint anys ja tenia el títol de sotsinspector, amb les millors notes i aptituds de tota l’acadèmia.
Vam sortir junts tres anys, dels quinze als divuit, tres anys molt intensos i bonics, en què l’amor verdader no va parar de fluir en cap moment, però érem massa joves i sobretot teníem massa problemes tots dos. El vaig trobar a faltar —i molt!—, sobretot el principi d’arribar a Londres.
Amb el Marc vam quedar que ens escriuríem per no perdre el contacte, però ja no com a parella sinó com a amics. I ens vam escriure moltíssim. I la veritat és que em va anar molt bé, em va ajudar tenir algú per anar-li explicant el meu dia a dia i un munt de coses banals, però el que realment m’encantava era quan obria la bústia i hi veia una carta amb el seu nom! Ho deixava tot i anava a un lloc ben tranquil per llegir-me-la i rellegir-me-la un munt de cops. Era com tornar a tenir-lo, ni que fos per una estona. També ens enviàvem molts missatges per telèfon, i algunes vegades, al principi, fins i tot ens vam trucar. Però no era fàcil per a cap dels dos. Sentir-nos la veu ens feia mal, i moltes vegades acabàvem plorant. Ens trobàvem a faltar molt. Estàvem lluny de tothom.
El temps i la distància ho van anar refredant tot. Havíem començat un camí nou. I a poc a poc les cartes i els missatges es van anar espaiant, vam deixar de trucar-nos i va arribar el dia que només ens escrivíem els típics missatges per felicitar-nos els aniversaris o les festes, d’una manera freda i convencional, aprofitant per preguntar-nos l’un a l’altre com li anava tot plegat. Fins que, en un d’aquests missatges, el Marc em va dir que havia començat a sortir amb una noia. Em va deixar glaçada, tot i que m’ho hauria pogut imaginar. La notícia em va afectar molt. Des de llavors no li vaig tornar a dir res més ni ell a mi tampoc. Un dia, en un atac de plors i d’angoixa, vaig acabar eliminant el seu número de telèfon de la meva agenda; ja no el volia a la meva vida, havia de començar el meu camí sola de veritat i deixar de pensar constantment en ell. I així va ser com vam perdre del tot el contacte, fins al dia que el vaig tornar a veure després de gairebé quatre anys a la capella del tanatori per enterrar al meu pare.
La gent va anar sortint i només es van quedar els més propers, tal com ho va demanar el capellà. Devíem ser unes deu o dotze persones, com a màxim, els que ens vam quedar i que llavors havíem de passar al crematori.
El Marc no es va moure del meu costat en cap moment i, quan el capellà va demanar que només es quedessin els més propers, ell va fer el gest de marxar, però jo li vaig agafar la mà molt fort i amb la mirada li vaig dir que es quedés amb mi, i ell no va dubtar ni un moment a fer-ho.
Llavors ens van fer passar a una sala contigua on hi havia el crematori. A dins hi havia una vidriera amb unes grans cortines. Enmig d’aquesta sala es podia veure el taüt negre del meu pare, ja sense flors ni ornaments.
Dos treballadors de la funerària van tancar la porta, i ens van deixar uns segons als pocs que quedàvem per acomiadar-nos del pare. No em vaig assabentar fins aquell moment que havien d’incinerar el meu pare; jo estava convençuda que l’enterrarien al costat de la meva mare, però la Lydia ho havia organitzat tot a la seva manera sense ni tant sols molestar-se en preguntar-me el meu parer. A mi en aquell moment no em sortia ni una llàgrima, estava en estat de xoc mirant el taüt i amb deu mil pensaments creuats dins el meu atabalat i cansat cap.
La que, en canvi, va aprofitar aquell moment per fer un gran drama amb uns plors i uns crits que se sentien per tot arreu, va ser la Lydia:
—No! Sisplau! Ja no el veuré mai més!!! Que injusta que és la vida! El vull tornar a abraçar, no vull que se l’emportin!!!
I unes quantes frases més per l’estil, que jo intentava no escoltar, tot i els crits ensordidors que ella deixava anar. Amb la Lydia hi havia una amiga seva i també el Xavi, que la tenien agafada, perquè fins i tot feia veure que estava a punt de desmaiar-se. Jo, aïllant-me de tot aquell drama fingit, em vaig apropar al vidre i vaig posar-hi les dues mans intentant sentir algun tipus de contacte, però només vaig sentir el fred del vidre i les mirades dels presents per veure quines eren les meves intencions i reaccions.
El Marc en tot moment es va quedar en un respectuós segon pla i em va fer sentir en tot moment que, si el necessitava, podria comptar amb ell. Llavors des de l’altra banda del vidre els dos treballadors de la funerària van tirar les cortines per posar el taüt dins el crematori. Les cortines eren perquè no es veiés com introduïen el taüt dins del forn mateix, una imatge que podria ser força dura.
Al cap d’uns moments els mateixos homes van tornar a obrir les cortines i, com si es tractés d’un
