que la Lydia ho havia fet anar a comprar tot i ho havia donat a la funerària perquè el vestissin; no s’havia dignat ni a posar-li cap peça de roba que fos seva de veritat.
Havia parat de plorar. No em sortia ni una llàgrima. Només tremolava. No podia parar de tremolar tota jo, amb una barreja de ràbia, de por… d’impotència… No m’hauria imaginat mai haver de veure el meu pobre pare així, el meu bessó…
Me’l vaig estar mirant molta estona. Li vaig acariciar la cara i els cabells, havia perdut per complet la noció del temps. Volia estar amb ell tanta estona com pogués, encara que estigués d’aquella manera.
Va arribar un moment, després de no parar de mirar-me’l, que vaig començar a veure’l tal com era abans. Va ser com si el meu cervell hagués esborrat els cops i les esgarrinxades que tenia i ja només veiés l’antiga imatge del meu pare mentre dormia plàcidament. Fins i tot em va semblar que ell somreia mentre li acaronava els cabells. Tot ho veia com a dins d’un malson. Com necessitava el meu pare! Ara me’n començava a adonar.
Aleshores, sense pensar gaire el que feia, vaig agafar un dels gerros plens de flors que hi havia al voltant de la caixa, el vaig buidar, el vaig posar del revés, m’hi vaig enfilar i, fent un salt, vaig entrar dins el taüt. La caixa s’aguantava damunt d’una estructura de ferro amb rodes, que es va moure bruscament quan m’hi vaig posar a sobre i, durant uns segons es va balancejar de tal manera, que fins i tot vaig pensar que acabaria caient a terra el taüt amb el meu pare i jo a dins. Per sort, devia estar ben agafat i l’estructura era forta, perquè es va tornar a quedar quiet al cap de pocs segons. Així que vaig acabar a dins el taüt fortament abraçada al cos sense vida del meu pare… La veritat és, que com que jo soc una noia més aviat menuda, en el taüt hi cabíem perfectament tots dos.
Llavors vaig tancar els ulls. Tot era silenci. Quina pau, quina barreja tan estranya de sensacions que sentia! En aquell moment hauria volgut que el temps es parés i que aquella abraçada amb el meu pare durés per sempre més. Em sentia tan bé, tan relaxada! I de cop: pam, pam, pam! Uns cops molts forts em van fer tornar a la realitat de sobte. Des de fora picaven a la porta com si la volguessin tirar a terra, i a la vegada se sentien crits d’unes quantes persones. Deien el meu nom.
—Laura? Laura? LAURA!
—Estàs bé?
—Obre la porta, sisplau.
Entre les veus vaig reconèixer la del Xavi, que va dir amb molta claredat que, si no obria la porta de seguida, la forçaria.
Vaig suposar que algú es devia haver adonat que feia molta estona que jo era a dins i, quan havien intentat entrar, havien vist que la porta estava travada, i ràpidament tothom s’havia posat nerviós pensant que em podia haver passat alguna cosa.
Em vaig incorporar del meu estat gairebé catatònic, i vaig cridar ben fort per aturar-los:
—Ara surto! Un moment, sisplau. Estic bé. L’únic que vull és estar a soles amb el meu pare una estona.
Llavors em vaig incorporar i vaig sortir del taüt com vaig poder. Vaig haver de fer tot d’equilibris per no caure a terra ni fer caure el taüt. Vaig sentir la veu del Xavi:
—D’acord, però afanya’t, que els de la funerària han avisat que ara vindran a emportar-se el teu pare a la capella per començar la cerimònia de l’enterrament…
Llavors em vaig desmuntar i em vaig posar a plorar com no ho havia fet mai. Venien a emportar-se el meu pare per sempre més! Vaig agafar una foto que sempre duia a dins de la meva cartera de tots dos i l’hi vaig posar a dins la butxaca de la jaqueta, dient-li que allà on fos jo sempre seria amb ell. Després també vaig agafar la seva «joia» preferida, el seu mòbil, el seu invent, l’aparell que sempre deia que era com el seu segon fill, la màquina que el va fer multimilionari i que va fer canviar les nostres vides per sempre.
Era la primera maqueta que el meu pare va crear. Me l’havia regalat quan vaig fer els divuit anys; llavors m’havia dit que, amb els anys, aquella maqueta tindria un valor incalculable perquè era el primer de tots els milions de telèfons com aquell que amb el temps s’acabarien fabricant a tot el món.
Vaig decidir que aquella maqueta havia de marxar amb ell. Aquell preuat primer telèfon intel·ligent només podia estar amb el seu inventor, o sigui, amb el meu pare. L’hi vaig col·locar al costat de la meva foto dins de la butxaca.
Llavors, sense parar de plorar en cap moment, li vaig fer l’últim petó i vaig tancar la tapa del taüt.
Abans de sortir, vaig agafar la foto que havia posat la Lydia i la vaig trencar en dos. Vaig separar el meu pare de la Lydia i hi vaig deixar només la imatge del meu pare, la d’ella la vaig trencar en un munt de trossets. Ella no hi pintava res, allà, i m’importava ben poc el que em pogués dir al respecte. S’havia acabat fer el paper de bona nena! Fins llavors havia callat per respecte cap al meu pare, i perquè ell m’ho demanava. Ara el meu pare ja no hi era i, per tant, aquella dona i jo ja mai més tindríem res en comú, i li diria tot el que calgués.
Quan vaig sortir, tothom em mirava amb un tens silenci. Ningú va gosar dir-me res. La Lydia se’m va acostar i va intentar abraçar-me, però jo la vaig refusar d’una manera ben brusca. No la volia tenir a prop meu mai més, i molt menys que em toqués. El Xavi s’ho mirava de ben a prop, però en aquell moment tampoc va gosar acostar-se a mi, veient en l’estat que em trobava.
Ens van fer passar a una sala contigua, que era on hi havia la capella, que havien construït en el mateix tanatori per poder fer les cerimònies dels enterraments allà mateix. Era una capella molt gran, i només entrar-hi vaig poder veure que estava plena a vessar de gent. Al fons hi havia un capellà dret davant l’altar, esperant que acabés d’entrar tothom per començar la cerimònia. Es veu que feia estona que havia d’haver començat; però, per culpa del «meu imprevist» els havia fet començar una mica més tard. Vaig haver de passar per un passadís entre els bancs plens de gent. Vaig avançar molt a poc a poc i amb el cap cot. No volia mirar a ningú, encara que sabia que tots em miraven a mi. Tenia la cara feta un poema de tant plorar. I ni tan sols m’havia molestat a maquillar-me de nou. Tant me feia tot.
Un cop vaig arribar davant de l’altar, em vaig posar en un dels dos bancs de la primera fila. A la mateixa fila, a l’altra banda del passadís, hi havia, ben asseguda —i crec que fent veure que plorava, perquè portava les ulleres de sol posades—, la Lydia. Ja m’havia assegut quan em vaig fixar que al meu costat hi havia un home que no coneixia de res (més tard vaig saber que era l’alcalde de la ciutat), i al seu costat hi havia la que devia ser la seva dona, i just al costat d’ella hi vaig veure la Rosita, la nostra Rosita. Estava amb el cap baix, plorant sense parar. Estic segura que ella sí que ho feia amb sentiment. Ella ens tenia com si fóssim de la seva pròpia família. I el meu pare sempre l’havia tractat molt bé.
Quan la Rosita va veure que la mirava, em va dedicar un bonic somriure. Sense pensar-m’ho gens, vaig demanar a l’home que tenia al meu costat —per a mi, encara no era l’alcalde sinó un desconegut qualsevol— si li feia res deixar el seu lloc a aquella senyora que tenia més enllà. L’alcalde primer es va mostrar una mica confós; com a alcalde volia ser sempre al lloc més visible que pogués trobar. Però jo vaig insistir dient-li que la dona era família meva i que la necessitava al meu costat, i amb això va cedir, i la Rosita es va posar al meu costat. Sense dir-me res em va abraçar molt fort i les dues vam començar a plorar desconsoladament.
En un moment que em vaig eixugar les llàgrimes, vaig poder veure com Lydia ens clavava la seva mirava de bruixa a través dels vidres negres de les ulleres.
Llavors
