el capellà ens va demanar que ens poséssim drets per començar l’ofici.
Era ben clar que allò ho havia organitzat la Lydia, perquè ni jo ni el meu pare érem creients, però ja era massa tard per fer-hi res.
Quina pena tan gran que tenia a dins meu! De reüll no podia deixar de mirar al taüt, que era a molt poca distància del meu seient, vaig pensar que en aquell moment estava tan a prop però a la vegada més lluny que mai del meu pare. Tant com el necessitava! Li volia haver dit tantes coses! Si el pogués tornar a veure…! Tant de bo em pogués tornar a dir alguna cosa! «Papa, et necessito molt. No vull que marxis. Papa, sisplau, digue’m alguna cosa. Envia’m un senyal.»
«Papa, et necessito molt. No vull que marxis. Papa, sisplau, digue’m alguna cosa. Envia’m un senyal.»
No podia parar de repetir aquelles paraules dins el meu cap atabalat: «Envia’m un senyal, envia’m un senyal!»
Es va sentir la veu del capellà que va començar donant la benvinguda a tothom i, tot seguit, va demanar als presents que preguéssim pel meu pare. I, de cop i volta, quan tothom estava en un silenci absolut, va començar a sonar un mòbil a tot volum.
No parava, i tothom mirava a tothom per veure qui era el de mòbil, com podia ser que algú s’hagués oblidat de tancar el volum abans d’entrar a un enterrament?
I aquell mòbil seguia sonant!
Jo al principi no en vaig fer cas, però veient que el so no afluixava, com l’altra gent també em vaig girar buscat el responsable. Tothom, per descartar que no fos el seu i per fer-ho saber als altres, es regirava les bosses i les butxaques, mirava el mòbil i el tornava a deixar.
I el mòbil seguia sonant!
Llavors se’m va acudir mirar jo també dins del bolso i em vaig adonar, sobresaltada, que era el meu, el mòbil el que estava sonant sense parar. El que passava és que ho feia amb un to i un volum que no havia sentit mai abans i, per això, ni m’havia passat pel cap que fos el meu.
Disculpant-me com vaig poder, el vaig apagar prement ben fort la tecla d’off. La Lydia em va dirigir una mirada fulminant i vaig veure que, davant meu, el capellà feia cara de retret.
Em vaig assegurar que el telèfon estigués apagat del tot i vaig donar l’aprovació amb el cap al capellà, que estava sense dir res, esperant per poder tornar a començar el seu sermó.
—Avui som aquí per acomiadar el nostre veí, el nostre amic, el nostre marit, el nostre pare...
No feia ni un minut que havia reprès el sermó quan el mòbil va tornar a sonar a tot volum.
Vaig quedar petrificada.
Estava segura d’haver-lo apagat. Què carai passava? El vaig treure del bolso cada vegada més nerviosa… Ara tothom em mirava directament. I llavors, amb el mòbil a la mà, vaig quedar totalment paralitzada. No podia ser, no em podia creure el que hi veia. A la pantalla del mòbil hi deia que tenia tres missatges del meu pare.
@PAPA… @PAPA…
@PAPA Hola, petitona meva. M’has dit que t’enviï un senyal?
3
EL SENYAL
Qui es podia atrevir a fer-me una broma de tan mal gust? Com em podien fer això a mi en aquells moments tan durs? I si ho havia fet la Lydia? Però per què?! Per fer-me més mal encara? Era de bojos. Que jo sabés no tenia cap enemic, ningú que em pogués arribar a fer una broma tan pesada. L’única persona que em venia el cap i a qui creia capaç de fer alguna cosa així era, sense cap dubte, la Lydia. Em vaig quedar sense saber ni que fer ni que dir enmig d’aquells ulls clavats en mi de tota la gent.
Vaig alçar la vista buscant la Lydia, per si veia alguna reacció estranya i per poder esbrinar si era ella la que m’enviava aquells maleïts missatges. Però la seva mirada era més de ràbia que de cap altra cosa. I quan es va adonar que me la mirava, em va dir alçant la veu perquè tothom la sentís:
—Vols parar de fer el numeret amb el telèfon dels nassos! Ja n’hi ha prou, no? No el pots tenir tancat com tothom? On t’han educat a tu? Hauries de tenir una mica més de respecte pel teu pare.
La veritat és que no vaig saber què dir. Estava tan trasbalsada, tan espantada, tan en estat de xoc, que l’únic que em va sortir de la meva boca va ser un balbuceig trist i fluix:
—Per... perdó…
La cerimònia de l’enterrament va continuar sense cap més interrupció. Un cop passat «l’incident» del telèfon, va anar tot molt ràpid. No hi va haver ni parlaments ni res que sortís del guió. Quan tot va haver acabat, vaig pensar que m’hauria agradat sortir a dir alguna cosa a l’altar, en record del meu pare.
Tenia tantes coses a dir!
Encara que no duia res anotat, si m’hagués posat a parlar, m’haurien sortit un munt de records seus. Però ningú m’ho va proposar. I la veritat és que estava totalment petrificada i hauria sigut incapaç de pronunciar una sola paraula.
Aquells missatges m’havien deixat ben tocada. Ni tan sols era capaç de seguir el que deia el capellà. Li sentia la veu, com si fos molt lluny, sense entendre ni una paraula de les que deia. El meu cap només donava voltes a qui carai havia pogut ser el que m’havia enviat allò al mòbil i a sobre com si m’ho hagués enviat el pare…
Quan el capellà va acabar l’ofici, va convidar als presents que volguessin a donar el condol als familiars. Així que es va formar una llarga fila de persones que s’anaven acostant als bancs de la primera fila. I, a l’últim moment, n’hi havia que triaven el banc de la Lydia, d’altres triaven el meu i, fins i tot, n’hi havia que passaven ara per l’un i després per l’altre, cosa que creava un cert desordre, un bullici impropi d’una ocasió tan trista.
La gent que venia al meu davant es paraven respectuosament, i l’un em donava la mà i d’altres fins i tot em feien un petó, dient les típiques frases fetes que es diuen en aquests casos, la majoria tan fredes i distants que jo crec que seria millor no dir res. Jo estava amb el cap cot, incapaç de reconèixer a ningú: eren com ombres que passaven davant meu, dient-me coses que no entenia. Jo només aixecava el cap de tant en tant per mirar el taüt, o intentar reconèixer alguna de les veus que em parlaven, però la veritat és que van ser ben poques les persones que vaig arribar a reconèixer: alguna veïna, una tieta del meu pare, una professora que havia tingut i amb qui havíem congeniat molt, alguns antics companys de classe… que quan els vaig reconèixer els vaig intentar fer un petit somriure, però sense gens de ganes ni sentiment. Tant me feia qui passés per davant meu i el que pensessin. Jo només volia veure el taüt i que no s’hi anessin posant tots plegats al davant molestant-me. Sabia que no estaria gaire temps més a prop del taüt i volia aprofitar fins a l’últim segon.
Fins que, de cop, una veu molt familiar em va fer sobresaltar i em va fer incorporar:
—Ho... hola Laura.
Vaig aixecar el cap i em vaig trobar amb la mirada penetrant d’uns ulls inconfusibles, els més bonics que havia vist a la meva vida. Davant meu tenia el Marc, l’amor de la meva vida, el noi de qui em vaig enamorar perdudament des que vaig començar a anar a l’escola.
No vaig ser capaç de respondre-li. En aquell moment no em sortien les paraules. Ell amb la seva mirada ja
