vegada que ens havíem de veure tu i jo no em vaig presentar, oi?
Beu un glop i passeja la mirada pel local. Li segueixo els ulls. La noia que seu al tamboret del costat de la Ruth toqueteja el mòbil i es mossega el pírcing que li perfora el llavi. Un home assegut a la taula del costat dels lavabos es dedica a resoldre mots encreuats d’una d’aquestes revistes de mitja quartilla que venen als quioscos. El tinc vist. Molt prim i de cabells greixosos. Així mata les hores cada dia? Què coneixem de la gent? Què coneixem dels amics? Allò que mostrem, sovint, és una ínfima part de tot el que som o del que ens pensem ser. Quantes vegades ens equivoquem en els judicis?
—Encara fumes? —li pregunto, obviant la seva pregunta.
—No. Tu sí?
Faig que no amb el cap. Ella m’enfoca amb aquests ulls negres als quals no pots entrar. No tinc escapatòria.
—Vols saber què hi va escriure, l’Abril, a la meva carta?
Reculo en el temps. L’Abril i jo a la seva habitació. Ja no es pot aixecar del llit però encara té el cap clar. Em diu, saps, he escrit una carta per a la Ruth. L’Abril és tot ulls. El seu cos s’ha malmès però la força de la seva mirada blava com un cel pentinat per la tramuntana sembla haver recollit tot l’alè que encara li queda. M’assenyala un full sobre l’escriptori i em fa un cop de cap perquè el llegeixi. Li suplico que no l’enviï. Però l’Abril em demana si el puc posar en un sobre i enviar. No em puc aixecar del llit, em diu. Obre els braços i assenyala l’evidència. I mira cap a la finestra. Li segueixo la mirada i veig l’olivera de la soca retorçada al pati dels veïns. Una gavina passa rabent i xiscla. I així és com em converteixo en el braç executor de la dissort de la Ruth. Però què li pots discutir a una amiga que està a punt de morir i té una convicció tan ferma? Podria haver enganyat l’Abril i no enviar la carta. Però ho vaig fer. Sí, ho vaig fer. I l’Abril es va morir al cap de dues setmanes.
La Ruth d’ara em fa la pregunta i jo li vull dir que no cal, però abans no pugui respondre, em recita el que li va escriure l’Abril. Sento que, per a ella, aquest retrobament té tot el sentit del món només per això. El cambrer ens deixa la segona ronda. L’escuma de la meva cervesa es desborda.
—L’amic segur es coneix en les situacions insegures... La tia em va citar aquell poeta romà, Enni. Després em diu: No t’he sentit a prop aquests últims anys. Recorda aquesta frase i viu en conseqüència.
La Ruth es posa la mà al front i tanca els ulls.
—Me la sé de memòria, la puta carta. Imagina’t.
M’imagino les seves parpelles com una pantalla on es projecten les lletres cargolades de l’Abril. Gargots amuntegats en frases que es trepitgen les unes amb les altres. Muntanyes russes de lletres.
Abans no continuï, m’afanyo. Li relato l’escena de l’habitació de l’Abril.
—Ho has sabut! Ho has sabut durant tots aquests anys...
Enfonso els ulls dins la cervesa.
—Ho sento, Ruth.
Els ulls de la Ruth ara són dues atzabeges negres.
—És igual, Laura, tu no tens la culpa de res. No ho pots saber. Bé, vull dir que em sembla que no ho saps.
—El què?
—És igual, Laura, tu no tens la culpa de res —repeteix—. L’Abril ens feia fer el que volia, oi? Què sabia ella de com em sentia jo? I és que, a més, vols dir que té sentit, ara mateix, qui va enviar la carta?
Faig una llambregada a la taverna. Necessito deixar de mirar la cara de la Ruth. La noia del pírcing s’ha esfumat. L’home dels cabells greixosos persisteix amb la sopa de lletres. La Ruth i jo. I l’Abril. El bar Los Gatos a Eivissa. La noia dels llavis de sang. Records que es fan catedrals.
La cervesa de la Ruth es manté intacta. Opaca.
—I el que et va dir a tu? —em pregunta—. Com t’ha anat? Escrius? I els poemes que et va deixar, què?
No sé per on començar. Començo per la part menys polèmica i li dic que sí, que escric, que intento escriure una novel·la però que em bloquejo i m’encallo sovint. Però que escriuria encara que l’Abril no m’ho hagués dit, suposo. Com es podia decidir escriure o no? Que escriure era una necessitat, encara que de vegades costés trobar les paraules. M’embalo i m’embolico. El seu mòbil m’interromp. La Ruth el mira fixament. Es decideix. Hola. Sí, sí. Vindré una mica tard. Estic amb una amiga. Fes-li tu el sopar a la nena. Sense acomiadar-se, deixa lliscar el mòbil dins la bossa. La Ruth té una filla, penso.
—I els poemes? Què? Els has publicat? —insisteix.
Jo ja sabia que l’hi acabaria explicant. Obvio el somni de l’incendi. Obvio que tinc ganes de fer una foguera i veure com les flames es cruspeixen els poemes de l’Abril.
—Estic a punt a renunciar-hi. Tot aquest temps que els arrossego i... els deixo. A part... Això de publicar... I ha passat molt de temps... I jo encara estic en el mateix punt.
—Què vols dir que els deixes?
—Que no puc més. Necessito respirar.
La Ruth calla.
—Hosti, és que ella no és aquí, saps? —continuo—. No li puc consultar res. És estrany i és esgotador i... Quina editorial voldrà uns poemes prehistòrics que...
—No cal que et justifiquis, Laura. No pots i ja està.
I tu què, penso. Vas fugir i no et vam tornar a veure mai més. Sí, sí, la carta. Però em vas deixar sola. De sobte, sembla tenir molta pressa. Agafa el mòbil i defuig mirar-me. Ens hem acomiadat amb la promesa que aviat tornarem a quedar i ens donem els números de telèfon.
Laura, mira endavant, em dic. Acaba la novel·la de la Lola. Escriu! Escriu ara que has començat les vacances! Cura’t amb les paraules. Les teves paraules. Escriu amb determinació, escriu amb tossuderia, fes d’escriure el centre de la teva vida. I tanca aquest dol.
5
La carta de l’Abril em va desconcertar. Ara veig, amb la perspectiva que donen els anys passats, que mentre llegia la carta allà dins el cotxe, amb la Clara, encara no havia entès que no veuria l’Abril mai més.
La Clara conduïa. Jo no apartava la vista del sobre blanc que havia deixat damunt les cuixes. L’eixugaparabrises dibuixava un arc perfecte. La pluja persistia com un lament i a l’asfalt s’hi reflectien els llums dels cotxes i dels semàfors. Se sentia l’estrèpit dels clàxons i el soroll d’una sirena d’ambulància. La gent caminava de pressa. Cúpules de paraigües negres, de ratlles, grocs i verds. Pensava què els diria a la llibreria. Pensava què li diria a la Ruth. Primer era la Ruth. Sabia, per com m’havia contestat al telèfon, que ella, també, ja havia rebut la carta. Tenia la veu ofegada i una punta de plor a la gola. Ens hem de veure, m’havia dit.
Vaig agafar el drap de la guantera i el vaig passar pel tros de vidre del conductor. La Clara em va dir gràcies. Dos clotets se li enfondien a les galtes. Me la mirava i, després d’encara no cinc mesos, no em creia que allò m’estigués passant a mi. Estimar d’aquella manera. No t’enamoris, m’havia
