repetia. I em sorprenia aquella falta de reacció. A l’enterrament m’havia sentit com una actriu esperant entre cametes. No havia sentit res. Cap mena d’emoció. Com si allò no anés amb mi.
Li vaig demanar a la Clara que em deixés al centre. Que primer passaria per la llibreria i demanaria la tarda lliure. Que així podria parlar amb la Ruth tranquil·lament. I què has de fer, tu, ara? Em va preguntar la Clara. Llegir els seus poemes? Vaig sentir com el cor, tímidament, se m’accelerava. Llegiria l’Abril, és clar que sí. L’Abril et demanava coses. Em demanava coses. I jo, simplement, les feia. És clar que llegiria els seus poemes. Com pots renunciar al desig d’una persona que estimes i se’t mor?
Un proverbi xinès diu que l’ombra es mou segons els desitjos del sol. I jo aleshores no veia que l’amor arrossega la mort.
6
No vaig viure l’escena en directe, però pel que l’Abril em va explicar, devia anar més o menys així.
Primavera. Ensumàvem l’aroma de les flors i la fi del curs. Aquell dia l’Abril va arribar, com de costum, enfilada dalt del Renault gris metal·litzat del seu pare. I, com sempre, va aconseguir aparcar davant la porta d’entrada, just davant la biblioteca. L’Abril era d’aquella mena de persones que podien aparcar a primera línia de platja a ple mes d’agost i al centre de qualsevol poble un dia de mercat. Va accionar el fre de mà, va redreçar el retrovisor i s’hi va fer una última llambregada abans de baixar del cotxe. Pantalons de pinça foscos, jersei d’un marró pujat i una jaqueta de punt. La veig caminar amb determinació. La llum del sol centelleja en els seus cabells llisos i daurats. Núvols amb panxes grasses decoren el cel. Li veig els ulls àvids i el pas ferm de qui sap cap a on va. Busca alguna cosa dins la bossa. En treu un paquet de Marlboro
Ella sempre arribava abans. Des que havien començat a sortir, mig any després que l’Abril el veiés per primera vegada caminant pel passadís, carregat de llibres i amb la bandolera de pell gastada, havien agafat el costum d’esperar-se i entrar junts a l’edifici. S’abraçaven i es besaven. L’Abril s’amarava de l’olor d’espígol de l’Adam, li estirava els pèls de la barba i li buscava els llavis. L’Adam era molt alt. I et venien ganes de tirar-t’hi a sobre, que et rodegés amb els braços i et protegís de les inclemències del món. Quan et mirava et feia la sensació que a la terra només existies tu. Era amable i de veu suau. Inspirava confiança. Per això, anys després, quan ens vam escriure aquelles cartes, jo tenia la sensació que els meus sentiments quedaven ben protegits.
Però aquell dia l’Abril no es va llençar als seus braços. Dos gestos absents de l’Adam li van frenar l’impuls. Dos gestos petits, imperceptibles per a algú que no fos la seva parella i que no fes quatre anys que l’esperava cada dia sota l’arc de la porta d’entrada de la universitat. Quan l’Adam veia l’Abril de lluny, esperant-lo, aixecava la mà esquerra, tot somrient, i amb la dreta es pentinava enrere els cabells. I aquell dia de maig l’Adam no va fer ni una cosa ni l’altra. I aleshores l’Abril va entendre que alguna cosa no anava bé. L’Adam s’acostava i no somreia. Premia els llavis i inclinava avall el cap. Ascendia a pas lent, com si volgués demorar la trobada. L’Abril va absorbir el fum de la cigarreta i se’l va empassar.
—Què passa?
No es van abraçar, no es van besar. L’Adam li va agafar la mà. Respirava fatigosament per l’esforç de la pujada. L’Abril va tancar els ulls. L’olor d’espígol barrejada amb l’olor de pell de la bandolera de l’Adam.
—Nina, aquí no. —L’Adam li va col·locar un ble de cabells rere l’orella.— Anem al bar.
I així va ser com, després de quatre anys d’universitària, l’Abril es va perdre la primera classe per voluntat pròpia. No fallava mai. Ni per un refredat, ni per una grip. Complia els horaris com una interna en un orfenat. En aquella època ja es manifestava aquella tenacitat que anys més tard la mantindria amb vida.
L’Adam la va agafar per l’espatlla, ella li va encerclar la cintura i van baixar en silenci. Veig l’Adam amb el solc vertical d’enmig de les celles més profund i l’Abril amb els llavis prims, amb el rictus de la boca en forma de «u» al revés. Els veig asseguts a les cadires metàl·liques de la terrassa del bar del campus, l’Adam fent giravoltar el paquet de tabac entre els dits i l’Abril resseguint una línia imaginària de la taula. Veig l’Adam omplint-se els pulmons d’aire.
—Saps aquella sol·licitud que vaig enviar?
La sol·licitud. Aleshores l’Abril hi va caure. Va recordar una tarda que van fer l’amor. Com l’Adam li deia tens la pell de sorra fina i li resseguia el melic amb la punta de la llengua. I ella li demanava que seguís, sobretot que seguís, i ell s’entretenia perforant-li l’enteniment, saps quin és el meu somni? I ella després, després, i ell li agafava les natges i mentre s’hi acoblava li explicava a cau d’orella que volia viatjar a Alaska i anar a pescar. Després, després. Vull notar el glaç a la pell i fer vida en un vaixell. Després, després. Olorar el peix fresc. Ho saps, que el salmó salvatge és més vermell? Després, després. I després, asseguts al llit, nus, l’Adam va explicar a l’Abril que somiava una feina que el lligués amb el mar.
Però aquella primera sol·licitud es devia perdre a l’estret de Bering. No en van parlar més. Quan l’Abril anava a visitar l’Adam al seu pis de trenta metres quadrats i es passejava per les rajoles esquerdades fins a la seva habitació, comprovava com anava creixent la col·lecció de llibres marítims i navals. Però mentre la biblioteca augmentava, ella donava per descomptat que l’amor entre ells dos superaria les quimeres àrtiques de l’Adam. Fins al dia que ell va enviar una nova sol·licitud i li va dir, amb els ulls encesos, vindràs amb mi, oi, nina? Ella li agafava els cabells i el feia callar a petons.
Aquell dia de maig va resseguir el cendrer amb la cigarreta una vegada i una altra. Fins que la va apagar. Va aixecar els ulls cap al cel. Els núvols s’havien dispersat. Aleshores va clavar la mirada en la de l’Adam. Les ninetes li havien crescut i ella podia veure dues Abrils petites en els ulls del seu amant.
—T’han contestat?
L’Adam va moure tres mil·límetres el cap, de dalt a baix. Va agafar el paquet de Marlboro i va estirar una cigarreta amb les dents.
—M’hi podria incorporar cap a principis de l’any que ve.
Ella li va posar un dit davant els llavis. Però ell va continuar i li va fer la pregunta que ella tant temia.
—Vindràs amb mi, nina?
L’Abril es va emmirallar en aquells ulls grans i molls. Tenia la sensació que, si s’hi tirava a dins, s’ofegaria.
L’Abril i l’Adam devastaven la vida enfilats dalt un tren de mercaderies. Tots dos posaven la banya en projectes quimèrics, sense miraments. Tothom tenia clar que si algú havia d’estar amb l’Abril era l’Adam, i que si algú havia de viure amb l’Adam, aquesta era l’Abril. Jo mateixa me’n vaig adonar aquell dia al passadís, l’Adam amb la gavardina verda i carregat de llibres. I si aquella tarda d’amor l’Adam havia confessat a l’Abril el seu desig d’anar a pescar llagostes gegants a Alaska, l’Abril hauria d’haver arrufat les celles. Bé, potser aquella primera vegada no. Però, i la segona sol·licitud? Per què es va negar a veure l’evidència, l’Abril?
7
Les vacances són
