hi fa res. Com és que vas desaparèixer, Ruth? Cada vegada vas espaiar més les visites... L’Abril no ho va entendre mai.
—I per això em va enviar aquella condemna, vols dir? —La Ruth es treu les ulleres i es frega els ulls. Se les torna a posar.— Doncs ho hauria d’haver entès.
Fita el rellotge per enèsima vegada. És daurat amb les broques blanques i els números liles. La roba nova, cara i de marca, contrasta amb la polsera. S’ha gastat i esfilagarsat. És un miracle que la conservi.
La Ruth, a la universitat, feia tot el que podia per amagar que era de casa bona. Però per més que anés amb uns texans gastats i amples i una camisa tirada de ratlles amb coll de capellà, hi havia un no-sé-què que la delatava. L’essència del que som es revela en les coses petites. I la cadència de la seva camisa no s’assemblava a la majoria de les camises amb les quals ens tapàvem la cintura durant aquella època. La manera d’encreuar les cames o d’aixecar el mentó. Un arrufament imperceptible de celles. La Ruth no podia amagar que els caps de setmana no necessitava treballar i que sovint marxava amb la seva família a esquiar o a l’apartament de la costa. Formava part de l’elit d’estudiants amb els estudis pagats. D’ella em van atraure les coses petites: la convicció amb la qual s’apartava el ble de cabells que li queia damunt del front. La determinació amb la qual es feia pujar, amb l’índex, les ulleres que li lliscaven nas avall. Que a classe obrís un llibre per sota del pupitre en comptes de prendre apunts.
A l’aula, s’asseia darrere meu. Suposo que va ser aquesta proximitat física la que ens va acostar. Tinc ganes d’anar a veure el mar, em va dir un dia. M’acompanyes? Que fàcil que era tot aleshores. Quan recordo aquells anys, se’m fa present, sobretot, la sensació que la vida era bonica i que no teníem preocupacions, tot i el desig amagat que jo sufocava inventant-me històries.
Així va ser com aquell dia de tardor de començament de curs, contemplant el mar des de dalt les roques, ens vam fer amigues i no ens vam separar fins que l’Abril es va posar malalta. La llum de l’última hora de la tarda apagava el blau del mar. La brisa ens esvalotava els cabells i ens humitejava la pell. Però el tacte de la superfície de la roca encara era calent. La Ruth em va ensenyar una foto de carnet de la seva xicota. Una noia amb els cabells tallats molt curts amb un serrell que li queia de costat tapant-li mig front. Va ser la primera foto de les moltes que m’ensenyaria. Fins que vaconèixer la Norma l’últim any de carrera, abans que viatgéssim a Eivissa. Com és que no li vaig explicar el meu neguit, aleshores?
El rellotge daurat li brilla en el canell. Vint anys després, la Ruth no amaga el seu estatus. La polsera verda hi queda fora de joc, com l’objecte perdut d’una disfres-sa que s’ha tret.
—No en vols parlar? —insisteixo. Ara soc jo la que pressiono.— Què és el que l’Abril hauria d’haver entès?
Es torna a treure les ulleres i les mira a contrallum. Les deixa damunt la taula. Aquestes ulleres no paren quietes.
—Em fa vergonya —sentencia.
Vergonya? El què? Per què hem quedat? Per què em vol retreure que vulgui cremar els poemes? Per què defuig parlar-me de tots aquests anys que no ens hem vist? Constato el malestar que sento: la Ruth sembla una caricatura d’ella mateixa, així, engalanada de rosa, amb el rellotge i, ara ho veig, un anell blanc, finíssim, que li decora el dit. Les ungles liles. Maquillada. Com si transportés una enorme closca d’ornaments i s’hi amagués.
Es posa les ulleres i furga dins de l’enorme bossa negra que ha deixat a terra. Treu un sobre gruixut, marró, i el posa damunt la taula.
—És per a tu. Aquí hi és tot. Vaig començar a escriure el dia que ens vam retrobar i ja no vaig poder parar. —Es mossega una ungla.— He escrit a les nits. A mà. Ja saps, tu que et dediques a escriure. Aquestes collonades de l’escriptura terapèutica. O emocional. O com en diguin. En fi. El que és evident és que és més fàcil dir segons què si ho escrius.
Gira el cap en direcció a la porta just en el moment que entra un home alt i una mica gras, vestit amb una camisa negra i una corbata vermella.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
