així que escrius. Una novel·la.
I en el moment que la Ruth deixa de mirar-me als ulls i fixa l’atenció dins la tassa del te de cítrics, m’adono del que està pensant. L’expressió dels ulls la delata. I el somriure trist. No, Ruth, no m’ho facis, això. Em torna a mirar. Atura la cuixa. I jo no ho vull, però abaixo la mirada. I ara soc jo que miro fixament la tassa petita amb el cafè ressec enganxat a les vores.
—Escriu, et va dir. Has complert aquesta part. I ara vols abandonar els poemes? Tu saps què hauria donat jo, per un llegat així?
No, Ruth. No m’ho facis, això.
—Cremar. De fet, els vull cremar —contraataco.
8
Una persona que estimes et dicta una voluntat. Fes-te càrrec d’això i d’allò. I a tu aquesta última voluntat se’t va fent feixuga perquè et sembla que no estaràs a l’altura. O per-què penses que és injust, que no vols tenir aquesta responsabilitat. Que no vols continuar lligada al dolor. Que vols respirar. Però no pots treure el cap fora de l’aigua. Per això el desig d’aquesta persona estimada que se n’ha anat per sempre t’atrau perquè ha confiat en tu i alhora et repel·leix perquè voldries ser lliure, treure el cap de l’aigua i emplenar els pulmons d’aire.
No em vaig posar a escriure perquè m’ho hagués deixat escrit l’Abril. Simplement, va passar, després d’un any sense escriure pràcticament res. M’havia enamorat de la Clara. Era temps d’estimar i no pas d’escriure. Però de mica en mica vaig anar trobant les paraules i va ser com trobar la clau que finalment encaixa al pany, la pots fer girar i obres la porta. Més endavant, vaig voler començar una novel·la. I em vaig encallar. I ara encara estic en aquest punt. Cal que expliqui tot això a la Ruth?
Un dia la Clara em va explicar la història d’una monja que no semblava una monja. I em vaig imaginar que era una monja impostora. Que, en realitat, aquella monja volia escriure i es tancava al convent per poder-s’hi dedicar. Vaig escriure un conte curt. Tot seguit, vaig escriure un altre conte que vaig titular Rèquiem. Anava d’una dona que se li acaba de morir l’amiga i se n’anava de retir a escriure, en una casa enmig de camps de cereals daurats. Em costava molt. Per escriure has de tenir alguna cosa a dir i saber com dir-la. O no?
Reculo vint-i-cinc anys, el dia que el meu pare em va comprar una màquina d’escriure elèctrica. Va ser en aquell moment que vaig decidir que volia ser escriptora, quan vaig desembolicar el paper de quadres verds i vermells que cobria la caixa de cartró. L’embalum ja prometia un objecte més elegant que l’Olivetti que havia heretat de la meva germana i que també havia fet servir la meva mare, la de la cinta negra i vermella que m’embrutia els dits i la de la lletra «a» que s’enganxava amb la «w». Allà tenia aquell artefacte nou, blanc, brillant i amb les tecles finíssimes. El tacte, fred i suau, em va conquistar i frisava per sentir el soroll dels dits picant les lletres. Vaig treure del calaix metàl·lic l’últim conte que havia escrit a mà. Aquell estiu havia viatjat a Galícia i havia evocat al paper les onades gegants de Finisterre i una dona de mirada borrosa. Una dona que coneixia una parella jove i que s’enamorava de la noia. Una dona real que jo havia conegut al bar on treballava; desitjava fer-la viure en un món i en un escenari inventats. Vaig començar a picar la història. Al principi, premia massa fort les tecles i no calculava la diferència de pressió respecte a l’Olivetti. Però de seguida li vaig agafar la cadència. Els meus dits lliscaven al ritme del que transcrivia i de totes les frases noves que se m’acudien. Em veig posseïda pel soroll de les tecles, picant les tecles pel plaer de picar-les, per sentir el compàs dels meus dits, per conquerir el cos de la dona que recreava amb cada pulsació.
Durant aquesta època escrivia molt. Poemes, contes, sentències, projectes de novel·la que no vaig acabar mai... No pensava si escrivia bé o malament. Inventava personatges que protagonitzaven històries que jo volia viure. Quan es va interrompre, aquesta fluïdesa? Quan van aparèixer els primers bloquejos? Bloquejar-se és prendre consciència de la dificultat? Em feia càrrec de les meves limitacions com més novel·les m’empassava? Escrivia perquè admirava el que llegia i jo volia escriure de la mateixa manera.
Ara em costa narrar més de cinc frases seguides. M’aturo i rellegeixo. Canvio una coma. Busco un verb més apropiat. Bec un glop de te. Agafo, de nou, l’escaleta i marco amb un retolador verd les escenes escrites. Faig córrer la rodeta del ratolí per repassar l’escena precedent. Canvio paraules. Escric cap enrere i no puc saltar cap endavant. Com aquell somni recurrent: vull agafar l’autobús, o un avió. De vegades és un tren. Faig tard. Sempre, per alguna cosa o una altra, em confonc, o no enllesteixo mai la maleta, o els peus se’m claven a terra. I si alguna vegada aconsegueixo pujar al tren, autobús o avió, perdo la persona que m’acompanya.
L’Abril em va deixar un centenar de poemes titulats Poemes meus on vaig voler trobar l’Abril de veritat, l’Abril sana, l’Abril que no amagava els sentiments, l’Abril de cor endins. Què hauria fet la Ruth? Què hauria fet la Ruth, ella que m’enveja tant?
Hi havia dies que m’aixecava amb la determinació ferma d’avançar en la revisió dels poemes. D’acord, em deia. Endavant! Però, potser, abans d’entrar a la dutxa, havia obert la persiana i m’havia fixat en un núvol allisat per la tramuntana. M’havia tapat amb el barnús i havia obert la finestra. I m’havia imaginat caminant sota aquell cel transparent. Caminar amb l’únic objectiu de caminar. Respirar el vent i l’olor de la terra. Fixar-me en la llum filtrada entre les fulles d’un arbre. Trepitjar el camí fressat i compassar els batecs al ritme de les meves passes. La tramuntana em netejaria l’ànima i potser podria afrontar amb garanties el que quedava de setmana. Però em deia després, Laura. Com l’Abril a l’amant que se li escapava dels dits. Em dutxava. Després em servia un suc de taronja, em preparava un te i em feia unes torrades. Ho netejava tot i escampava els poemes. Laura, et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Sabia que ho faria, sabia que, com sempre, jo faria el que ella em dictés. Et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Demanar. Expressar a algú la necessitat d’obtenir (d’aquest algú) alguna cosa. Fer-se càrrec. Carregar-se d’alguna cosa. I, si escau, publica’ls. No va dubtar. Si escau. Era escaient publicar-los? Era escaient publicar-los, un any després de la seva mort? I més endavant, sis anys després de la seva mort? O deu?
Però no és ben bé això. El que m’amoïna pensar és que potser seria ella, ara, qui no els voldria publicar. Quins descartaria? Quins voldria revisar? L’Abril sabia que la força del temps no té pietat.
I, enmig de tot això, l’Abril de veritat la vaig trobar als diaris. Em va costar un any començar a llegir-los. És curiós com em vaig abocar als poemes i, en canvi, com vaig arraconar els diaris. Com vaig obviar que l’ànima de l’Abril la trobaria a les llibretes i no pas en uns poemes que no m’entraven. I m’adono, ara, que els imperatius de les paraules que em va deixar d’herència, «fes-te càrrec», «escriu», van eclipsar la meva perspectiva com un núvol que travessa el sol. Cada any l’Abril va escriure en una llibreta, del 1998 al 2009, un any abans de la seva mort. Quan vaig començar a llegir-los ja no vaig poder parar. Em vaig empassar la llibreta del 1998 i la del 1999. Aquella Abril era viva. En aquells dos primers diaris mirava de buscar-se i trobar-se sense l’Adam. Després, en els primers moments de la malaltia, hi va escriure el desconcert. I, en la llibreta del 2001, ja no parlava de les limitacions sinó de tots els projectes que tenia ganes de tirar endavant. Jo llegia i llegia. Però quan vaig arribar a l’entrada del 25 d’abril del 2002 vaig haver de parar. El cor em va fer un salt.
9
Em trobo la Ruth i retorno al punt on va començar tot. Laura, centra’t en la novel·la i no tornis a pujar en aquesta barca del passat, coi, que ja saps que se t’emportarà oceà enllà i no sabràs
