target="_blank" rel="nofollow" href="#ulink_0aa6e379-6fb4-5bd6-9762-bbd0560852a8">[32]). El document va acompanyat d’un memoràndum amb els llibres que havia de comprar fra Guillem Gralla a Avinyó («Memòria sia d’açò que fra Guillem Gralla ha a fer per lo senyor infant a Vinyó»[33]). La llista de llibres necessaris, que n’inclou un total de vint-i-set, resulta interessantíssima, ja que hi especifica els que considera indispensables. L’elenc és el següent:
Primerament [1] Liginder, per a les liçons a metines dominicals, e un [2] Santoral.
Ítem, lo residuum[34] dels Evangelis [3], lo qual ligen en refretor.
Ítem, mitge dotzene de Responsés [4, 5, 6, 7, 8, 9] manuals, per a cantar al cor. Ítem, III manuals [10, 11, 12], per a cantar a la missa.
Ítem, II missals [13, 14], per a les capelles e que sien complits. Ítem, mitge dotzene de Collectaris [15, 16, 17, 18, 19, 20]. Ítem, I martirologi ab les Epístoles[35] de sent Pal [21] .
Ítem, los Evangelis [22], per a legir en lo col·loqui. Ítem, Passions de sants [23], si·n trobe que·n compre. Ítem, II Breviaris [24, 25] de lur orde.
Ítem, epistola Augustini super Johannem[36] [26].
Ítem, Etsatxiel super Gregori[37] [27].[38]
Nou anys més tard, el 29 de setembre de 1395, des deValldecrist,[39] dom Bernat Çafàbrega adreçava un memorial al rei Martí l’Humà, en el qual l’informava del progrés en l’edificació de les distintes dependències del monestir. Li notificava, així mateix, la necessitat que tenien de llibres adequats per a la vida contemplativa i, especialment, per a la litúrgia, com ell mateix exposa de manera contundent: «fem l’ofici divinal ab gran affany per fretura de libres».[40] Hi insisteix, més endavant, que necessiten missals per a les capelles («emperò havem defaliment demissals»[41]). En aquesta ocasió, fra Bernat explica al rei que els llibres que necessiten són: «Responsers et Officiers, notats de Nova Lux, e I Missal e lo libre de la Bíblia on és lo Testament Novell, car en la Bíblia gran nostra no y és».[42] Ni tan sols disposaven d’un exemplar complet de la Sagrada Escriptura. El procurador comunica al rei que el manuscrit que ells posseeixen és incomplet, ja que només conté l’Antic Testament. Podia tractar-se d’un exemplar enquadernat en dos volums com passava sovint.[43] El manuscrit sol·licitat, és a dir el Nou Testament, tal vegada s’havia perdut o deteriorat, en cas d’haver arribat a Valldecrist entre els efectes traslladats per la primera comunitat; va poder quedar-se fins i tot oblidat a Escaladei. Fra Çafàbrega es refereix a aquest volum com la Bíblia gran nostra. A pesar de ser de gran format, però, no hi podien llegir els monjos d’avançada edat, com ell mateix s’afanya a recordar, justificant, d’aquesta manera, la sol·licitud de llibres formulada («e havem a legir en una Bíblia prima on no poden legir los vells»[44]).
Tot sembla indicar que els textos del Nou Testament els devien llegir en algun exemplar íntegre, en el qual les lletres de mòdul relativament petit dificultaven la lectura d’alguns monjos. Potser la que llegien era una Bíblia portàtil, de butxaca, traslladada el 1385. Aquestes Bíblies, d’origen parisenc —com ja s’ha indicat—, contenien la Sagrada Escriptura al complet i les pàgines, escrites amb una gòtica textual a doble columna, presentaven un text molt compacte (oscil·laven entre 40 i 45 línies per columna) i infestat d’abreviatures, la lectura del qual probablement provocava fatiga entre les persones majors.[45]
Per a fra Bernat Çafàbrega, la dotació de llibres no podia limitar-se als llibres bíblics i litúrgics. La biblioteca del monestir havia de procurar-se altres textos amb què formar els monjos. Per aquesta raó avança al rei que hi seran igualment benvinguts altres llibres relacionats amb la teologia, el dret, la gramàtica, etc. («si alguns bons libres ecclesiàstics o de theologia e I Catholicon e I bel Decret o altres coses que poguéssen servir per aquest vostre monastir»[46]).
És possible que les denúncies derivades de l’absència de llibres tinguessen, en el seu moment, continuïtat i donassen lloc a altres memorials que es desconeixen de moment. Això no obstant, aquest sembla el context que ajuda a comprendre tant la intervenció del cal·lígraf i monjo fra Nadal Yvanyes, com el seu desplaçament a Escaladei.Va optar per la cartoixa tarragonina, a pesar de la proximitat de Portaceli, no inconscientment, sinó per extraure’n els textos que necessitaven tant ell com la comunitat. Així doncs, l’any 1454, seixanta-nou anys després de la fundació i cinquanta-nou després del memorial de dom Çafàbrega, convergien tres elements clau:
1. la necessitat continuada de procurar-se llibres per a la vida conventual cartoixana, i per fer-ne còpies posteriors;
2. l’existència a Valldecrist d’un excel·lent cal·lígraf, Nadal Yvanyes, monjo profés d’aquesta casa; i
3. una cartoixa on localitzar els textos necessaris i amb la qual es mantenien vincles molt estrets: Escaladei.
* * *
Quan dom Nadal Yvanyes, amb el consentiment de dom Antoni Oliver, prior de Valldecrist,[47] es va traslladar a Escaladei, amb la intenció d’escriure el Collectanus, hi va acudir proveït amb tots els utensilis per portar a cap la seua comesa. Els edificis de l’orde dels cartoixans no han destinat espais ad hoc per a la còpia de llibres, com a scriptorium. A més, atès que en la vida del monjo predomina el temps de soledat, a la cel·la, les Consuetudines Cartusiae van tenir en compte que el monjo que tingués aptituds com a cal·lígraf, dedicàs una part del seu temps a copiar els llibres necessaris per a la litúrgia cartoixana. Per aquesta raó, en el capítol XXVIII, en descriure els utensilis de la cel·la, va incorporar-hi tots els que en altres monestirs es trobaven a l’scriptorium, és a saber:
2. Ad scribendum vero scriptorium, pennas, cretam, pumices duo, cornua duo, scalpellum unum, ad radenda pergamena novaculas sive rasoria duo, punctorium unum, subulam unam, plumbum, regulam, postem ad regulandum, tabulas, graphium.[48]
D’aquesta manera, els qui sabien escriure pulchre, amb l’elegància cal·ligràfica oportuna, es dedicarien a copiar llibres per al monestir. El conjunt d’objectes i d’instruments esmentats ha merescut un ampli i erudit comentari per part de dom M. Laporte, amb motiu de l’edició i estudi de les fonts de les Consuetudines. Convé, en gran manera, cridar l’atenció sobre el primer objecte esmentat, és a dir, l’scriptorium. El pare Laporte proposa identificar-lo amb el moble, el pupitre, sobre el qual s’escrivia, tot i que podria tractar-se del maletí en què guardaven tots els instruments necessaris per al copista.[49] Si es tractava d’una caixa, les Consuetudines consideraven, indirectament, la possibilitat que el monjo es desplaçàs a un altre lloc a copiar llibres. Si es tractava d’un necessaire en què es guarden i transporten els instruments de feina, dom Yvanyes, acompanyat amb el seu,
