presidit pel justícia i els jurats, es debaten els assumptes de l’administració local, les mesures per a fer front a les necessitats quotidianes i la resolució de les tothora conflictives relacions amb els senyors de les alqueries situades dins el terme general de la vila, com els Marc, propietaris de Beniarjó i Pardines. Els acords no són gens fàcils, perquè discuteixen drets d’aigua, l’exercici de la justícia o la imposició d’alguna col·lecta fiscal per part de la vila, i quan s’assoleixen solen anar precedits per plets llargs i costosos en la cort de la Governació del regne, i de vegades per escaramusses armades.
L’església de Santa Maria, sòbria i esvelta com tot el primer gòtic del país, és l’edifici més vistent de la plaça i, val a dir, de tota la vila, més fins i tot que el palau d’Alfons el Vell. Els tres moments primordials de la biografia d’un cristià tenen lloc sota les seues arcades: el baptisme, les noces i el soterrar. Per això els laics se l’estimen com una cosa pròpia i procuren d’embellir-la i ampliar-la. Les grans famílies, i en primer lloc la del duc, no s’estan de dotar-la a títol individual amb peces i ornaments de gran valor. Entre els béns que el 1426 inventarien els jurats hi ha «un frontal ab senyal de Marc».
Fora de la plaça, seguint el carrer amunt cap al portal del Tossal, el senyor de la vila hi ha edificat el seu «alberc», un palau que per fora presenta més aviat els trets d’una rònega fortalesa. Des que el 1323 Jaume II dóna al seu fill Pere el senyoriu de Gandia, hi acudeixen nobles cavallers i donzells per raons de vassallatge, de servei o aliança travada a través d’acurades operacions matrimonials. L’arribada d’aquests llinatges distingits, com els Vilarig, els Cabrera, els Roís de Corella, els Cardona o els mateixos Marc, altera no sols la composició social de la vila, fins aleshores integrada quasi exclusivament per burgesos, sinó que d’alguna manera posa al damunt de Gandia un vernís de prestigi amb les seues festes i les bodes sumptuoses, amb els seguicis d’escuders tan ben equipats de cavalls i arnesos, amb les joies i els vestits de teles precioses i aquelles taules tan ben parades. La cort d’Alfons el Vell, que reprodueix a grans trets la reial per la seua complexitat administrativa i pel nombrós personal que la integra, és un focus permanent de vida social i de ferment cultural. Entre la nòmina de servidors que cobren un sou anual hi ha el gascó Pere de Rius, «trobador de noves rimades», o Pocaroba, «ministrer, sonador d’instruments». La lectura pública de peces poètiques, musicades en més d’una ocasió, devia ser habitual en els interludis plàcids de les festes i les solemnitats. Pere Marc segurament hi exhibí les seues habilitats, i no és estrany que la composició L’arnés del cavaller la dedique al seu senyor Alfons el Vell. Anys a venir, l’adolescent Ausias tal vegada recità els seus primers versos en aquesta cort, presidida ara per Alfons el Jove.
Els cavallers prefereixen el carrer Major per bastir els seus palaus. Unes peces de terrissa amb el senyals dels Marc, trobades als anys seixanta del segle XX en un immoble d’aquest carrer, suggereixen que les cases contigües on residien Pere Marc i el seu fill Joan segurament es trobaven en l’artèria més important de la vila, espai del recorregut de les processons i de residència de les famílies dels prohoms, que són així mateix les més antigues. ¿Però, com és la casa pairal dels Marc? Els inventaris confeccionats a la mort de mossèn Pere i madona Elionor permeten una aproximació al seu interior, si bé els materials constructius, la disposició exacta del plànol i els trets estètics queden en l’ombra.
Després de franquejar l’entrada, ben espaiosa, un toc decoratiu remarca de seguida la condició cavalleresca del propietari: sobre la paret pengen quatre pavesos i dues llances, més un canelobre enorme amb banyes de cérvol i un drap de mides generoses, «en lo qual són figurats los Trànsits, ab algunes històries», que posen un punt de gust i calidesa en la fredor de la pedra. En un banc de fusta, de tres peus, s’hi poden fer xarrades eventuals o simplement esperar els que han vingut per algun negoci o consulta al procurador general d’Alfons el Vell.
A una banda del pati central el mestre d’obres de la casa col·locà el menjador d’ús diari, com els refetors cistercencs que miren el claustre. La «despensa» i la cuina adjacents senyalen l’àmbit de la conservació i manipulació dels aliments, amb les olles, les calderes, els morters, els llibrells per a pastar o els asts de ferro per a rostir. El noble és aquell qui menja el que vol i quan vol, i l’abundància és tot just senyal extern de poder i riquesa. El rebost dels Marc sempre és ple i a la taula se serveixen plats de carns tendres amanits amb salses, llueix el pa blanc de forment i corren els vins cars. Tot el que sobra és per a les companyies de casa i per als que venen a pidolar a la porta, l’ocasió al capdavall per a exhibir els principis de la caritat cristiana envers els pobres, més ritualitzada que interioritzada. El menjador dóna a dues cambres. Una s’usa com a dormitori, amb el seu llit complet, una taula i un gran cofre reblert de mantons, cotes, gonelles, gipons, caperons, gramalles i altres peces de roba. En l’altra mossèn Pere guarda llibres, com ara una Bíblia en francès, la Doctrina Pueril de Ramon Llull o el Sidrac, probablement ja en la seua traducció del francès, un text enciclopèdic on es conjuguen sabers de la tradició llatina i oriental junt amb creences populars, i per això també és conegut com Fontana de ciència. Atès que tant convenient és la literatura formativa com la que proporciona plaer, distracció i matèries per a la pròpia producció, aquesta casa de poetes compta amb un Breviari d’amors i un Diccionari e flors de cobles.
Com a l’alberg de Beniarjó, els Marc hi han habilitat una capella privada, més aviat petita, però amb els «arreus» imprescindibles, el missal, les vestimentes del capellà, «una posteta de dar pau» d’ivori i fins un retaule. Un drap amb la imatge de la Verge Maria i els quatre evangelistes cobreix l’altar, i a sobre descansa una creu de plata de pes de vint-i-quatre unces i mitja.
Als servidors domèstics els han destinat almenys dues cambres, on es fan encabir llits, armes i andròmines diverses, batibull habitual en les cases medievals. Al celleret s’arrengleren les gerres del vi, i en l’establia, quan es fa l’inventari de béns després de la mort del pare d’Ausias, el notari no apunta cap cavall però sí tres mules; la de pèl castany és la que «acostumava cavalcar lo dit mossèn Pere». Els rossins són preferentment per al treball de la terra, els cavalls, per a la guerra o l’ostentació, mentre que per als desplaçaments quotidians tot un cavaller, i no dels subalterns, va a lloms d’un animal més humil però també més segur. La casa del carrer Major de Gandia, com la d’altres prohoms, té a la part posterior un hort amb un «porxet», tancat per la muralla de la vila. És com un jardí productiu, on els nens juguen i els major fan passejades recreatives, entre hortalisses, algun arbre fruiter i rogles de flors vistoses i oloroses.
Per una escala de pedra, que es repeteix de Perpinyà a Ciutat de Mallorca i de València a Palerm, per conferir a l’arquitectura catalana un segell propi tan mediterrani, la família accedeix a la planta noble. Més que la comoditat i el confort, conceptes una mica estranys en la vivenda gòtica, el que rellueix és el luxe. Així i tot es tracta d’un luxe limitat, i sempre en comparació amb els que desconeixen l’opulència, els pobres llauradors i artesans, l’interior de les cases dels quals colpeix per la buidor i la manca de béns per fer la vida més passadora. Dins les caixes de Barcelona i els cofres pintats, de fustes excel·lents, els amos conserven grans quantitats de draps, sobretot de lli i de la «terra» per a parament de la llar, els llits i la confecció de vestits de cada dia, i per a previsió de futurs aixovars i regals de les dones del llinatge. No hi falten les robes fines, ni les perles ni les joies marcades amb el senyals dels Marc i el gall dels Ripoll. Madona Elionor conservarà fins a la mort «una sella molt bella de dona ab los estreps e cambals de seda e coberta de drap d’aur ab son pitral, u de japes, altre ab trepes, tot de seda», més «un fre molt bell ab japes, ab senyal de Marc, e ab regnes de seda».
A dalt, la cambra major és la que ocupa el matrimoni. Ací han concebut els fills i ací probablement és on primer Constança i després Elionor els han parit. Es tracta de l’estança més privada, més tancada a les mirades curioses i inoportunes. Tot el que realment és de valor s’hi troba ben guardat, especialment les peces de plata i els diners, que són com les joies, i per això més que servir
