atès que el cas «s’és tengut desgraciadament e ocasionada mitjançant trufes, burles e jocs de mans dels sobredits e no de grat ni de certa esciència, ni menys per oi, malvolença, rancor, desamistat ni mala voluntat». Els «jocs puerils», doncs, s’allarguen fins ben entrada l’adolescència, però és la tragèdia la que ha rescatat per a la història els menors d’edat.
En altres jocs s’exercita Ausias, sens dubte assabentat de la desgràcia de Francesc, perquè a Gandia tothom es coneix i el dic de la condició de cadascú contínuament és desbordat per una malla social promíscua. Entre les amigues de Peirona hi ha, també, jovenetes senzilles de la vila sense la marca de la riquesa i el renom local. L’educació selectiva, una mentalitat cavalleresca i les àrees de sociabilitat fonamentalment nobiliàries no barren les portes, en efecte, a contactes fecunds i assidus amb el carrer. Ni l’infant ni l’adolescent Ausias són presoners de l’alberg pairal o del palau del duc. Com a futur senyor ha de saber com es parla a un llaurador o a un teixidor, quines són les olors i vociferacions usuals, com es viuen les festes del Corpus, la de Carnestoltes o les follies del Rei Pàixero, quins són els costums dels moros i dels conversos jueus, que fins 1391 tenien oberta una sinagoga ben a prop de casa seua. Al carrer s’aprèn tant com als llibres, i per això els seus veïns, des que deixa el bressol i es val per si mateix, l’han «vist criar en la vila de Gandia de fort poca edat ençà». Els temps gòtics exsuden barreges de classe, interferències culturals, molts llenguatges de signes i símbols compartits.
En la instrucció de les armes, però, sí que funciona la barrera de l’estatut nobiliari. És amb els donzells que pul·lulen entorn del palau que aprèn el maneig de l’espasa i altres artefactes ofensius i defensius, les escaramusses, el vocabulari de la batalla, sovint tan a prop del de l’amor. La carrera militar dels fills dels cavallers comença molt prompte. N’hi ha que als 14 anys, potser abans i tot, ja acompanyen els seus pares i germans més grans i als 17 ja són capaços de dirigir petites comitives armades. Francesc Gilabert de Centelles als 12 anys figura junt amb son pare Bernat, el comte d’Oliva, en l’armada de 1420, en la mateixa que s’embarca Ausias, i en la primera incursió napolitana. La fascinació per la guerra, doncs, les actituds violentes i provocatives, un orgull de casta, els impregna a poc a poc. És ara sobretot quan Ausias es familiaritza amb un llenguatge bèl·lic, que es convertirà en una presència constant en la seua obra:
Mal consellat, mon cos volc prendre llança
e, ple de paor a ses armes volc noure,
mas pres consell que les tornàs al foure:
prenint escut, armes d’ofendre llança.
A la cort local dels ducs, els joves de la noblesa es fan «homes», i això implica la iniciació sexual, que no efectuen amb la mediació impúdica del bordell, com els menestrals, sinó acudint als favors del nodrit servei domèstic. De pas proven els ardits de la seducció que els inocula la literatura i els manuals de cavalleria imprescindibles per a tota bona formació. En aquests ambients dominats pels joves en què tant es valora la força, fent gairebé de la virilitat un culte, no fóra estrany secretes pràctiques eròtiques entre homes. Quan transcendeixen rumors d’aquesta mena, entre els assenyalats no hi falten membres de la noblesa. Si el «pecat contra natura» irritarà el poeta madur és pels casos que han arribat als tribunals i fins han merescut l’apunt memorialístic, com al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Ausias sabia el pa que s’hi donava:
¿què farà aquell cavaller sodomita
havent pres grau d’excel·lent viril home
i aquell jaqueix, volent costum de fembra?
D’alguns sabem aquest pecat horrible:
no veig senyal, que honor los sia tolta.
...
Jo guard lo cel e no veig venir flames
per acabar la sodomita secta.
Aquest coneixement de la vida real s’imposa en un donzell que, en trobar-se al front del llinatge, prompte ha de prendre iniciatives i es carrega de responsabilitats. I així la veu absent fins ara comença a ser perceptible. El 9 de gener de 1415, ocupa un escó com a representant del braç nobiliari en les Corts convocades per Ferran I a València. Des d’agost, si més no, el duc el té en la nòmina dels qui reben «acostaments» seus, mil sous anuals, i el favor indispensable de tot bon senyor. A canvi, el jove Ausias té l’obligació de servir-lo com a domèstic, al palau o en les seus viatges a la capital del regne. El paral·lelisme amb els «patges» de la casa reial és absolut. Com ells, el temps d’estada depèn de l’edat en què entra a servir, tot i que sol fluctuar entre els dos i quatre anys: Ausias n’està quatre. En aquest període el «petit vailet», que somia «canviar son estat en major», acompanya regularment la cort, ara i adés entre Gandia i València, percep les retribucions convingudes, a part regals extraordinaris i estrenes, i conviu amb joves d’aspiracions semblants, sota la vigilància laxa dels tutors, tots els quals dilaten encara més la distància sentimental que els allunya dels seus progenitors.
En un dels albarans a favor d’Ausias, del 15 de novembre de 1417, el dispenser del duc li fa a mans 300 sous per haver «servit la cort ab dues bèsties, estant en València del sisèn dia del mes de setembre proppassat tro al sisèn dia del mes de noembre aprés següent», durant, doncs, seixanta dies. Però el que crida l’atenció és el sobrenom que li dóna a Ausias: «lo potrós». Enigmàtic apel·latiu, perquè la primera accepció del terme és «herniat».
¿Un cavaller amb aquest problema podia muntar cavalls, anar de cacera, ensinistrar falcons, posar-se a sobre una armadura de vint o trenta quilos, marxar a la guerra? Hi podia, sens dubte, però amb limitacions. Tanmateix, el rei vol al seu costat la colla dels millors, i es fa difícil imaginar un cavaller disminuït allistant-se en les tropes que han de salpar cap a Itàlia, com també que siga nomenat falconer reial un home amb defectes físics, com farà el Magnànim amb Ausias nou anys més tard. Potrós també vol dir desficiós, frisós, capriciós, addicte de les basques intermitents. Fa la impressió que el dispenser retrata amb una sola paraula aquest adolescent, fill de pare vell, insatisfet i consentit per una mare a qui comença a esmunyir-se-li, perquè passa molt de temps a València sense cap ferri control i perquè no tarda a instal·lar-se pel seu compte, als 17 o 18 anys, en una casa pròpia, potser la que compra sa mare el 1416 just al costant de l’alberg pairal.
Amb tot, l’Ausias que excel·leix no és el guerrer. És l’escriptor el que ara ens commou i que ens suscita la pregunta de com és possible que una Gandia de dos mil habitants i escasses biblioteques va poder donar un poeta de magnituds universals. A part la singularitat del geni, Ausias necessàriament hagué de consagrar més hores a l’estudi i a la lectura que a les pràctiques militars. La seua producció delata el sòlid aprenentatge de gramàtica, lògica, retòrica, música, astronomia, filosofia, teologia i uns bons coneixements de medicina que més tard li serviran per a doloroses figuracions de l’amor. Les cròniques que exalten les virtuts dels avantpassats exerceixen també una funció didàctica primordial. En la lectura històrica, potser més que en la literatura, els joves hi troben models atractius de conducta. El donzell dels Marc compta, a més, amb una tradició familiar i uns dipòsits de llibres ben aprofitats. Un pare i dos oncles poetes, Jaume i Arnau, legitimen les afeccions literàries que més tard o més d’hora han de cristal·litzar sobre el paper.
Cada vegada dedica més hores a la lectura, a l’absorció de trobadors i escolàstics, a la consulta dels manuscrits del seu pare. Algun dia deu haver fet un exercici amb versos, seguint les traces apreses, i li prova. En trobar-hi un plaer inesperat, aquest potrós se n’adona de les pròpies aptituds i que paga la pena d’assajar el que ja és un hàbit en la pròpia família. Escriure seria al capdavall una inèrcia més heretada.
