de Venècia, dobles castellanes, escuts de França i Portugal. Al costat de la cambra major Pere Marc s’ha reservat l’escriptori, on en un armari guarda més llibres. Hi predominen les obres morals i espirituals, però un home com Pere Marc no pot deixar d’interessar-se pel dret canònic, els tractats polítics –De regimine principum, el text llatí d’Egidio Colonna– i per les reflexions entorn de la seua pròpia condició, com revela la Instrucció d’art de cavalleria.
El pis encara té altres tres recambres més. Amb tot, massa poques estances per albergar la família i les «companyes», escuders, mossos, mosses i segurament esclaus també en algun moment, tot i que els dos que el notari inventaria com uns altres béns –el negre Esteve i un moro, batejat amb el nom de Berenguer–, són adscrits a l’alberg de Beniarjó. Aquestes limitacions d’espai obliguen a l’adquisició de l’immoble del costat, allà on va residir el primogènit Joan i on es retiraran Elionor i la seua filla Peirona, quan Ausias passarà a ocupar la casa pairal, que rep en herència del seu pare.
La casa d’un cavaller depassa la funció de contenidor d’un mobiliari variat i sumptuós. És un centre intens de vida social, ritmat pel calendari religiós i festiu, la biografia familiar i la trama intensa d’amistats o, en el seu cas, d’antagonismes, ordida dins i fora de l’espai local. Els detalls d’aquest batec quotidià pertanyen al domini de la imaginació. Des d’aquesta casa, però, els Marc esdevenen uns dels protagonistes principals de la Gandia a cavall dels segles XIV i el XV.
La veu absent
d’un ventre trist eixir m’ha fet natura
Només el brot de pesta que ataca Gandia de nou l’any 1400, el més probable durant l’estiu, pot haver forçat Elionor de Ripoll a abandonar temporalment la vila seguint l’exemple del mateix duc, que trasllada la seua residència a Onda. Però, tan bon punt desapareix el contagi, els que han fugit se’n tornen cap a casa. Les obligacions de Pere Marc, com a procurador general d’Alfons el Vell, l’obliguen, malgrat els desplaçaments constants pel senyoriu i pujades regulars a València, a una estada permanent a la vila, i diversos documents avalen la seua presència a Gandia almenys fins al 22 de juny. L’infant pertany al llinatge i les dones són les que ara, en el moment de donar a llum, han d’acomplir tasques de llevadores i d’assistència a madona Elionor. Recordem-les: la besàvia Marquesa, viuda de mossèn Francesc Seguí –i per això familiarment l’anomenen na Seguina–, l’àvia Alamanda i Violant de Vilarig, la viuda de Joan Marc. Fins i tot en el cas d’un fortuït part en un altre lloc del regne, Gandia i Beniarjó serien el bressol dels Marc valencians. A recer de la cort ducal la família ha atès les màximes cotes de poder i honor, ha planificat els matrimonis, ha soterrat els seus morts.
Un any abans de morir Ausias, però, la jurisdicció sobre un presumpte i greu delicte comès per ell mou un debat a propòsit del lloc on va nàixer. El seu procurador pretén que el tribunal que l’ha de jutjar siga el del justícia civil de València, i per aquesta raó intenta demostrar que «mossèn Ausias Marc nasqué dins la present ciutat –de València– e és estat nodrit e criat en aquella, e, consequenter, és natural e originari de la present ciutat, e per natural e originari d’aquella és hagut, tengut e reputat per tots los coneixents aquell». Aquesta afirmació categòrica contrasta amb la de la part acusadora, en sostenir «que lo dit mossèn Ausias Marc és nat en la dita vila de Gandia o dins los térmens generals del dit ducat de Gandia» i, per tant, la jurisdicció del delicte pertany al governador del regne. Feia cinquanta-vuit anys del naixement del poeta, i la manca de documents acreditatius, permet al procurador d’Ausias al·legar qualsevol pretext amb l’objectiu d’allargar el plet i eludir la severitat de la cort de la Governació. Les estratègies de la defensa i de l’acusació, basades literalment en tergiversacions i falòrnies, són recursos habituals en els processos judicials. Paràsits de totes les corts, aquests picaplets fan servir un argot abstrús, farcit de llatinismes i tecnicismes, la coherència gramatical del qual de vegades es ressent escandalosament. No sorprenen els vituperis amb què els cobreix Francesc Eiximenis en el Regiment de la cosa pública, perquè «per llur pròpia astúcia, faran prolongar lo plet o faran perdre gran dan a la part».
Molt abans d’aquest assumpte tèrbol que tindrà el fill de Pere Marc contra les cordes de la justícia reial, un 24 de juliol de 1419, quan, donzell encara, és a punt de fer-se a la mar en l’estol d’Alfons el Magnànim, redacta un breu testament per tal de preveure una vegada més l’infortuni, tal com havia procedit el seu germanastre Joan feia vint-i-tres anys. El jove Ausias prega al sastre Jaume Vaquer, al paraire Bartomeu Pelegrí i al llaurador Joan Soler, veïns de la vila de Gandia, perquè hi signen com a testimonis. El notari, Guillem Ferrer, els interroga «si coneixien lo dit testador», i «concordadament» responen «que hoc, e jo, dit notari, ab aquells, el qual havien vist criar en la vila de Gandia de fort poca edat ençà, e coneixien bé e havien conegut l’honorable mossèn Pere Marc, quondam pare de aquell, e la honorable madona Elionor, sa mare».
Més que discernir el lloc en què ha vingut al món, l’important en la història familiar passa per remarcar l’èxit de l’infantament, i parar atenció a la singularitat que envolta Ausias des del baptisme, en realitat des de la seua mateixa concepció. El seu pare sembla que així ho entén quan no acudeix al repertori dels noms familiars. Bé és veritat que ja estaven esgotats els de Pere –si més no per la seua filla Peirona–, Jaume i Joan. Encara quedava a disposició Berenguer, però així havia batejat un esclau i ja no comptava entre les preferències patronímiques cap a les acaballes del segle, de manera que cada vegada esdevé més rar el seu ús. Ausias és tota una novetat als Països Catalans, malgrat que a Gandia, quan naix el fill d’Elionor de Ripoll, hi ha un prohom que ja el du: Ausias Antic. El nom prové d’Eleazar de Sabran, un noble provençal que des dels deu anys es lliurà a la virginitat nupcial convençut per la seua esposa Delfina de Glandenez, tan jove com ell. Amadeu Pagès va suggerir que un home com Pere Marc no pogué resistir la fascinació d’un sant que complia els principis de l’amor pur. És possible això, però tant com el fet que Eleazar respon –igual que Francesc, Roc, Clara, Domènec o Caterina–, a l’aura dels nous herois de l’espiritualitat, aquells que havien vençut les temptacions i els nous pecats de la concupiscència i l’avarícia del món urbà. Siga com vulga, l’originalitat sonora del nom va permetre al seu fill escriure el contundent i identificatiu:
jo só aquest, que em dic Ausias Marc
Però el menut de la família s’esmuny per un laberint de silencis. El nen en l’Edat Mitjana és la veu absent, segrestada permanentment per la dels adults. Hi ha historiadors que arriben fins i tot a negar la realitat de la «infància» al llarg dels segles que precedeixen el Renaixement i la formació de la «família moderna». Hi al·leguen la curtedat d’aquesta etapa biològica, des que la criatura deixa els braços de la mare i fa les primers passes fins que els majors el reclamen per al treball o les obligacions pròpies de la classe a què pertany. Però, com la dona –o els vells– l’infant hi és present i de tard en tard trenca el silenci de la seua condició de marginat.
Al xiquet de bolquers que acaba d’arribar al món l’envolten seguretats. No ha de témer pel futur, tan sols les urpades de les malalties cruels que devoren els nadons. La família protegeix el nou hereu i creixerà sense que li falte res. ¿O potser sí, el pit de la mare? Segurament Ausias és donat a dida, com és habitual entre la progenitura de la noblesa i dels prohoms. Cal que les mares estiguen disponibles promptament per a nous embarassos, però també cal tenir cura del propi cos i atendre les convencions socials. La genealogia dels Marc confirma les fillades prolífiques, dels que van sobreviure bàsicament, perquè, com passa amb Jaume, el germanet d’Ausias, la mort s’endu més d’un nodrissó i fadrí petit del llinatge. Tant si Elionor decideix consagrar-se a la criança com no, Ausias no patirà cap de les mancances almenys materials –les afectives resulta impossible discernir-les– de les llars de la menestralia de la vila. Com a fill del grup exquisit dels privilegiats, no haurà de guanyar-se la vida en un ofici miserablement remunerat i sense protecció paterna. Gràcies a la
