El que no havia previst era que el seu nét reaccionara contra l’exclusió d’esdevenir el cap del llinatge amb la dràstica resolució d’abandonar el cognom Marc i abraçar el Vilarig matern, ara que també els oncles Bernat, Jofre i Guillem nodreixen la nòmina dels nobles més acostats al duc Alfons el Jove. En arribar la notícia a casa dels Marc, l’avi s’apressa a afegir un codicil al testament per advertir-lo que aquesta actitud no compta amb la seua aprovació: «com a mi sia estat dit que certament mossèn Pere Marc, nét meu, ha dit que, si jo era mort, que es mudaria lo cognom e es diria Vilarig, la qual cosa a mi és estat e és molt greu desplaent». Només acceptaria el canvi si el seu nét accedia a una herència –la dels Vilarig, lògicament– millor que la que li havia fet arran del seu casament amb Constança Cifre: «si ja no ho fa per alguna herència que val·la tant o més com la substitució que jo li faç de mos béns, en tal cas a mi plau que el dit nét meu lleixe lo dit cognom de Marc e prenga altre cognom». I si persistia en la renúncia als Marc tot i una herència de menor entitat, el conjunt dels béns que li havia donat passarien a Ausias o, en el seu defecte, a la branca de l’Eramprunyà. Les coercions del llinatge vencen les vel·leïtats centrífugues dels seus membres. Però no hi ha gaire temps tampoc perquè les desavinences congrien una ruptura definitiva: l’11 de setembre de 1413 ja ha mort Pere el Jove donat que Violant, la mare, figura com la seua hereva universal. Violant ja havia exercit aquesta tasca abans: el 31 de desembre de 1409, pocs mesos després del seu casament amb Constança Cifre, Pere el Jove s’havia allistat en la companyia de Guillem Ramon de Montcada amb l’objectiu de combatre a Sardenya i calia prendre totes les precaucions abans de partir, és a dir, fer el testament i nomenar la mare hereva del seus béns.
Pere Marc, però, mor abans que el seu nét. L’agonia el sorprèn a Balaguer, els dies que Ferran d’Antequera estreny el setge contra Jaume d’Urgell per posar fi definitivament a la seua revolta i a les pretensions al tron de la Corona d’Aragó. Alfons el Jove, en assabentar-se del seu estat, li envia cent florins «graciosament per socors de sa malaltia», com queden consignats en els albarans del seu dispenser. Per descomptat que mossèn Marc, a la seua edat, no s’afegeix a les tropes reials com a guerrer, com potser ho fa el seu nét, sinó que deu anar-hi com a ambaixador del duc de Gandia, en una missió molt delicada si Alfons el Jove hi tramet un home amb més de setanta-cinc anys que ja havia renunciat a la procuradoria general. El 7 de juny de 1413 es produeix el traspàs, i l’agost de l’any següent la família aconsegueix del Trastàmara l’autorització perquè les seues despulles tornen a terres valencianes.
Amb la mort de Pere Marc, precedida un any abans per la d’Alfons el Vell, desapareixen els dos protagonistes principals de la Gandia de l’últim terç del segle XIV i primeries del XV. Tota una època de sublimació cavalleresca, de guerres ferotges i de llices eròtiques, perbocades en les cobles del lleial i eficient procurador general del duc, s’extingeix ben de pressa, a pesar que perdure una mica més fins la mort d’Alfons el Jove el 1424. Quan les responsabilitats comencen a encalçar Ausias, emancipat a tan tendra edat per son pare, el petit món local de Gandia, però també el de tot el país sencer, avança per noves dreceres, lògicament imprevisibles als ulls d’aquell adolescent perspicaç. En qualsevol cas, la infantesa d’Ausias ha durat ben poc: als nou anys ja ha accedit a la societat dels adults.
Ausias Marc, «lo potrós»
No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
Mai no sabrem el grau d’afecte entre un pare i un fill amb personalitats tan fortes com Pere i Ausias. Entre l’un i altre hi havia la distància de més de seixanta anys. Massa per a la confiança, l’entesa, les paraules instructives. A la incompatibilitat generacional s’afegeix l’adscripció a dues èpoques no sempre homologables. L’un era un home del Trescents, l’altre del segle en què el rostre i les entranyes del país canvien: l’elecció del català en lloc de l’occità que havia fet servir Pere Marc per a la manufactura literària és una primera distància presa per Ausias. Ara bé, al marge de l’estima o no entre ambdós, les lleis del parentiu i del llinatge són les que realment hi compten. Quantes famílies han quedat destruïdes per l’arrogància dels fills, quan s’aparten dels desigs o dels manaments paterns, reclamen herències abans d’hora, obren al seu albir, i fins i tot amb una mostra d’orgull censurable volen abandonar el cognom patern!:
Clarament és desobedient fill
qui murmuran per lo pare treball:
si l’apetit d’obediència fall
a la raó, la pau és en perill.
L’«amor», que sens dubte n’hi havia entre tots dos –«un hom és tal que ama per natura son fill», dirà Ausias en versos de senectut– esdevé obediència i subordinació en el fill, i esperança en la continuïtat de la casa en el pare. Mossèn Marc plorà la desaparició de Joan: era el primogènit, el futur absolut, la baula de la cadena que encetà Pere l’Antic. Amb ell l’entesa era plausible, li era més pròxim per edat i segurament per la forma de pensar, i en moltes oportunitats apareixen plegats en operacions econòmiques i altres assumptes civils. Això fou impossible en Ausias, en l’educació del qual ben poc hagué d’immiscir-se.
L’orfe de pare, però, no ha de passar cap ànsia. Té una mare, Elionor de Ripoll, que li administra els béns, un tutor, Joan de Cabrera, que vigila la seua instrucció, i un duc, Alfons el Jove, que ha rebut el prec de Pere Marc de protegir-lo. En tot el regne no hi ha altre lloc, llevat de poques cases senyorials de València, com la cort ducal per pujar la mainada de la cavalleria. Els plançons dels Marc, Vilarig, Cifre, Cabrera o Roís de Corella hi assimilen els gestos, una forma específica de parlar, les jerarquies, el protocol, l’etiqueta.
També hi ha temps per aprendre les danses, els jocs de daus i de naips, els escacs, la pilota, l’esgrima, l’equitació i la cacera amb ballesta o falcó. Un «deport», el de la falconeria, que aviat tocarà les fibres íntimes del jove donzell Ausias. Molts comparteixen els mateixos mestres i són armats cavallers el mateix dia en cerimònies fastuoses. Això no s’oblida mai, perquè els han fet germans d’armes. En el cercle restringit nobiliari escullen procuradors per representar-los arreu, cerquen tutors per als orfes, marmessors per als qui han perdut els progenitors. L’amistat la reforcen quan ordeixen matrimonis, com els dels Marc amb els Cifre o els Vilarig. Les bodes poden servir, a més, per restrènyer també vincles vassallàtics, o si més no és el que fa el duc Alfons el Jove amb Aldonça Marc, la filla del malaguanyat Joan Marc, que es casa, com el seu germà Pere el Jove, el primogènit, amb el consentiment del consell familiar integrat per la mare Violant, l’àvia Alamanda i els oncles Bernat, Jofre i Guillem de Vilarig. Aquesta endogàmia s’extingeix per complet en el si de la menestralia.
Entre els fills dels artesans la família natural sovint és reemplaçada per una altra, comandada per un patró amb el qual han d’aprendre l’ofici. Les relacions disten de ser idíl·liques perquè la desconfiança és més aviat el que nua l’amo i el macip. El treball és dur, les remuneracions miserables i els càstigs corporals habituals en un ambient on s’han polvoritzat els afectes. Les fugides dels joves inquiets es converteixen de vegades en l’única eixida possible. Des que els pares abandonen el fill o la filla en un altre llar, no hi ha més escola que el carrer, l’ofici, els jocs compartits amb els altres companys i companyes de colla i aventura, mentre el matrimoni siga un horitzó esborradís. Francesc Garcia, un adolescent de 15 anys, i Pere Pasqual, una mica més major que ell, tots dos escolans de l’església de Gandia, reconeixen la «gran e singular amistat e amor que era entre nosaltres, així com si fóssem germans, burlant, trufant e jugant cascun jorn e sovent abdós de trufes e jocs puerils». Però un dia de novembre de 1419, en Pere, «prenent del morter calcinós que era en la dita ecclèsia, per causa de l’obra que es fabrica de present en aquella, e tirant del dit morter calcinós ab la mà al dit Francesc, per semblant que ell feia ab mi,
