donar un sentit més profund a aquesta inquietud per tal de garantir la continuïtat d’aquesta oposició. La solució no està en combatre els abusos —Walter Benjamin ja havia assenyalat com l’humanitarisme formava part, des de l’endemà de la Revolució francesa, de l’equipament de dominació de la burgesia—, sinó en cercar-ne els orígens per tal d’atacar-los en la seva arrel.
El marxisme es proposava, des del moment de la fundació, transformar el món que estava creant el capitalisme, no pas alleujar els mals que aquest causava, i començava, per a fer-ho, a partir de l’elaboració d’una crítica global que anava molt més enllà de la denúncia dels abusos. Proposar la vigència d’aquest mètode no vol dir tornar simplement al Manifest comunista, que es va escriure per al món de 1848 i no per al de 2004, sinó a l’actitud del Marx que el 1879 escrivia a Danilson que no podia acabar el volum II d’El Capital fins que acabés la crisi que estava sofrint l’economia anglesa, perquè «cal observar el curs actual dels esdeveniments fins que arribin a la seva maduració, abans de poder ‘consumir-los productivament’, és a dir ‘teòricament’».
L’historiador ha de contribuir avui, com va fer al passat, a aquesta tasca de «consumir teòricament» els esdeveniments per tal d’organitzar l’estratègia necessària per a fer front a les seves conseqüències, és a dir, per tal d’establir una proposta alternativa que permeti de coordinar les protestes puntuals que omplen els carrers, transformant-les en una lluita col·lectiva. Penso, per exemple, en Jaurès, que havia estat el model de Labrousse, el qual ho va ésser al seu torn de Vilar.
Avui, com al passat, la veu de l’historiador devia tenir una part important en la consolidació d’aquesta nova consciència. En la tasca d’elaboració d’una crítica global li pertany, per exemple, combatre els mites amb què se’ns vol fer creure que tot intent de transformar a fons la societat en què vivim està condemnat al fracàs, com ho mostrarien, se’ns repeteix constantment, les experiències del passat, de la Revolució francesa ençà.
Sense entrar a fer la crítica de la forma en què s’acostumen a explicar aquests suposats fracassos —un tema sobre el qual Vilar va escriure abundantment— només voldria citar unes paraules amb què William Morris en commemorava un, el de la Comuna de París, unes paraules que estic segur que haurien agradat a Vilar: «La Comuna de París no és més que una anella en la lluita que s’ha desenvolupat al llarg de tota la història entre els oprimits i els opressors; i sense totes les derrotes del passat mai no podríem tenir cap esperança d’una victòria final» (Morris, 1887). O unes altres, molt més recents, amb que Eric Hobsbawm finalitzava les seves memòries: «Cal que la injustícia social segueixi essent denunciada i combatuda. El món no millorarà tot sol» (Hobsbawm 2003: 379).
En un món tan confús com aquest en què vivim, em sembla que cal recordar als historiadors la seva obligació d’abandonar els terrenys fantasmagòrics i estèrils en què s’han refugiat aquests darrers anys per tornar a ocupar-se d’allò que pugui servir per explicar els problemes essencials dels homes i les dones del nostre temps, i que serveixi per ajudar a resoldre’ls. Potser convingui recordar les paraules angoixades del Marc Bloch dels dies de la desfeta francesa: «Ens han fet por el xoc de la multitud, els sarcasmes dels nostres amics, l’incomprensible menyspreu dels nostres mestres. No ens hem atrevit a ser, a la plaça pública, la veu que crida al principi al desert, però que almenys, sigui quin sigui el resultat final, ningú no podrà retreure-li que no hagi proclamat la seva fe. Hem preferit refugiar-nos en la covarda quietud dels nostres tallers». I de recuperar aquella funció que el mateix Bloch proposava per la tasca de l’historiador: «formar-se una idea clara de les necessitats socials i esforçar-se per estendre-la».
Perquè els morts quotidians de la inacabable guerra de l’Iraq, els palestins acorralats per un govern d’Israel que els pren dia a dia la terra, l’aigua, la llibertat i l’esperança o els africans que s’ofeguen a les aigües de l’estret de Gibraltar, tractant en va de fugir de la misèria postcolonial, no són representacions ni construccions culturals, sinó homes i dones reals, de la sort dels quals som tots plegats responsables, i els historiadors especialment. Que no ens calgui dir, com el Bloch que denunciava la manca de compromís dels intel·lectuals del seu temps: «Que els nostres joves puguin perdonar-nos la sang que tenyeix les nostres mans!».
Perquè necessitem més que mai aquesta mena d’història compromesa amb el món en què vivim és lògic que recordem avui l’obra i les idees de Pierre Vilar i que assumim com un exemple a seguir la claredat i valentia amb què va exercir l’ofici d’historiador: una feina que alguns posen al servei, ben remunerat, de l’ordre establert i d’altres cultiven com un entreteniment intel·lectual, però que per a Vilar estava, deixeu-me que recordi les paraules de la seva carta de 1957, essencialment lligada «a la nostra vocació d’homes», cultivant una disciplina «capaç d’explicar i d’evocar la desgràcia i la grandesa humanes amb l’esperança, en darrer pla, d’alleujar la primera i d’ajudar la segona».
[*] Professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
[1] El text va ser publicat el 1982. Vegeu Vilar 1982d.
UNA HISTÒRIA SOCIAL «TOTAL»: RIGOR TEÒRIC I CIÈNCIA DEL REAL A PIERRE VILAR
Michel Vovelle[*]
L’historiador Pierre Vilar va morir el mes d’agost de 2003, al País Basc, una de les seves pàtries d’adopció, a l’edat de 97 anys. Aquesta longevitat, enfosquida els darrers quinze anys per la ceguesa, ha contribuït a constituir-lo com un dels grans testimonis de la historiografia del segle XX i una de les personalitats que n’han marcat el curs de manera exemplar i alhora singular. La seva importància ha estat recordada arreu del món, arran de la notícia de la seva mort, però durant els darrers anys de la seva vida, Espanya i molt particularment Catalunya, ja l’havien honorat amb distincions oficials.
El nostre homenatge, a l’home i a l’investigador, no ens ha pas de conduir a una imatge falsament consensual de l’historiador. La seva carrera va ser un combat tossut i persistent al domini científic, metodològic i ideològic. Com altres mestres d’una generació que va ser particularment rica —personalitats tan diferents com Marc Bloch, Georges Lefebvre, Lucien Febvre o Fernand Braudel— Pierre Vilar tenia en gran consideració l’ofici d’historiador. Va treballar per una història «nova» perquè volia estalviar-li falses dreceres i evitar-li les trampes de les modes fàcils i fugisseres. És per això que va preferir l’expressió: història «en construcció».
Aquesta exigència no va pas obrir-li totes les portes de la notorietat i de la carrera. Pel que fa a la fama finalment aconseguida, es podria dir, endurint les expressions, que ens trobem davant dues imatges confrontades. A França, i més enllà, la tesi de Pierre Vilar ha restat com un model de tesis-obra mestra en el domini de la història econòmica, social (llegeixi’s cultural) que es van produir als anys 1960, sota la ploma de Pierre Goubert, Emmanuel Leroy-Ladurie, Pierre Chaunu... i alguns noms més, inscrits en la línia dels treballs dels seus mestres, Braudel o Labrousse. L’obra Or i moneda en la història (Vilar 1974b) va confirmar l’autoritat de l’autor al cercle dels historiadors econòmics francesos. Però la mateixa tesi, i també la Història d’Espanya (Vilar 1947) van situar Pierre Vilar en una posició excepcional (en una historiografia francesa —malgrat Braudel— volgudament «hexagonal»), d’especialista, gairebé de pare fundador, de la història d’Espanya d’avui.
En contrapartida, al nivell dels clixés rebuts o, si es vol, de la imatge de marca, Pierre Vilar resta, a la República de les Lletres de França o a l’estranger, el representant pràcticament únic de la seva generació, de la història marxista assumida sense vacil·lacions ni reticències. Aquest fet tendeix a situar-lo
