el fet d’aparèixer als ulls de més d’un com un historiador de sistema. La seva constància va poder ser interpretada com a signe de no haver sabut seguir els temps, quan van triomfar les lectures crítiques del marxisme, sobretot a partir dels anys 1960-1970. I més encara després de la implosió, en els anys 1990, dels signes que es reclamaven del «socialisme real». El 1960 se’n mostrava encara admirador convençut, i contraposava les realitzacions del marxisme en acció a les especulacions de l’antimarxisme liberal (Vilar 1960b), de la mateixa manera que evocava el 1969 les «potents síntesis» de Lenin i Stalin (Vilar 1969a). Eric Hobsbawm, amb la picada d’ullet còmplice d’un marxista crític, va recordar en la nota necrològica publicada a The Guardian el 17 de setembre de 2003, que els editors de la revisa Past &Present s’havien esforçat per eliminar de la seva ploma els elogis una mica tardans a Stalin pensador. Si bé comprenc el sentit d’aquestes paraules, tenyides d’humor britànic, prefereixo alinear-me amb el propi Pierre Vilar que, aplegant els seus articles el 1982 dins Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles (Vilar 1982c) no va pas voler modificar-ne el text. Amb bon criteri, em sembla, perquè l’encadenament d’aquests testimonis ens confronta a una reflexió que no té res de monolítica, de fixa, o de fideista sinó que, ben al contrari, és objecte d’una perpètua reelaboració, no només a causa dels canvis experimentats pel món sinó també dels avenços de la ciència històrica i dels seus mètodes, dels nous planters oberts.
Així, doncs, si bé el plantejament històric de Pierre Vilar es recolza sobre un cert nombre de postulats teòrics no negociables —dels quals troba referències en Marx— en un projecte d’una història total, això no impedeix que, com va dir i repetir en diferents ocasions, l’aproximació concreta, l’estudi i anàlisi de casos, requereixi d’entrada el contacte escrupulós de les fons arxivístiques i la recerca dels mètodes més segurs per al tractament de les dades. Seria caricaturitzar la personalitat de Vilar si oposéssim, d’una manera antitètica, a l’historiador sobre el terreny que dóna vida, a partir dels arxius de la Corona d’Aragó, a la personalitat de Catalunya, modelada per la història, el teòric no només de fluxos i d’estructures econòmiques, sinó també de «superestructures» culturals, en una aproximació que pretén ser global.
Sense caure, així ho espero, en la trampa de la biografia, allò que desitjo evocar aquí, com una mena de descoberta progressiva al fil de les experiències de la seva vida, són les línies de força de l’aportació de Pierre Vilar al seu «encreuament» entre plantejament pragmàtic i demandes teòriques: un terme althusserià que no li agradava gaire, però que és pertinent, crec, a l’hora d’evocar-ne l’itinerari.
En aquest fill de mestres meridionals, alumne brillant i producte clàssic de l’ascensió social cap al saber, que el 1924, als divuit anys, entra a l’École Normale Supérieure, seria fàcil —potser massa— de veure-hi allò que Labrousse designava com una «preformació de simpatia» cap a un compromís ideològic d’esquerres, que dominava en aquell temps en aquell espai. Sense forçar massa les coses, tanmateix, perquè els seus condeixebles s’anomenen Jean-Paul Sartre i Paul Nizan però també Raymond Aron.
De fet, la primera vocació de Pierre Vilar el porta, no cap a una història especulativa, sinó cap a la geografia, aleshores disciplina de punta, animada pels deixebles de Vidal de la Blache. Albert Demangeon és el primer director d’una tesi suggerida per Maximilien Sorre que li dóna l’oportunitat d’un primer contacte amb Espanya, amb Catalunya. Aquesta trobada fixa de forma duradora la vocació d’investigador, al mateix temps que esdevé historiador. Sense entrar en els detalls de la biografia, cal fer algunes observacions. Becari a Madrid de la Casa de Velázquez el 1930, va ser nomenat professor de francès a l’Escola Normal i a l’Institut francès de Barcelona, ciutat d’on la guerra el va expulsar el 1936. El drama espanyol, que va viure amb passió des de l’exterior, si bé va confirmar la seva vocació, també el va allunyar temporalment de les seves fonts, ja que no tornaria a Barcelona fins el 1946 com a professor de l’Institut francès. Va ser per poc temps, perquè una denúncia anònima del seu antifranquisme, ben real, el va fer tornar a França el 1948. Entretant, no havia oblidat mai Madrid ni Barcelona, ja que, essent presoner de guerra a Alemanya de 1939 a 1945, va redactar una Història d’Espanya (Vilar 1947) que havia ensenyat als seus companys de captiveri, abans d’esdevenir la lectura clandestina de generacions d’espanyols durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Posada al dia i editada en nombrosos llengües, aquesta síntesi brillant ens descobreix un historiador de gran volada. Però les circumstàncies adverses expliquen la lentitud de l’acabament de la gran obra. Tot i això, el 1951 Pierre Vilar ja va ser acollit com a directeur d’études en història econòmica a la sisena secció de l’École des Hautes Études, entrant a formar part, amb la seva personalitat, en allò que esdevindria l’imperi braudelià de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales.
Si bé cal esperar al 1961 per apreciar la tesi de la seva maduresa (ja té 55 anys) i al 1962 per a veure-la publicada, va proporcionar a la revista Europe, el 1956, una mena d’anunci de futura obra mestra, amb les pàgines fascinants de l’article Le temps du Quichotte (Vilar 1956), un assaig sobre el pas de la grandesa a la decadència, a l’alba del Segle d’Or, del qual el personatge emblemàtic de l’heroi de Cervantes n’és el reflex. Una mena de manifest per a una història «problema», en l’esperit dels Annales aleshores triomfants en què trobem associats els tres nivells economia-societat-civilització, els valors d’ahir confrontats a les realitat d’una crisi.
Monumental, al fil dels seus tres volums de més de 500 pàgines cadascun, la tesi sobre Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nacionales (Vilar 1962b), descobreix amb tota la seva amplitud una manera de fer història que adquireix forma de descobriment i ja de construcció. Perquè l’autor, tal com explica en un llarg prefaci, parteix d’una problemàtica molt contemporània, la identitat catalana en diríem avui, i la seva emergència com idea nacional, però comença per exposar, com es feia en les tesis de geografia regional de la seva joventut, les bases naturals del medi —relleu, clima, hidrografia— i després, tot assumint el pes feixuc d’un retorn als orígens, esbossa, amb domini, una síntesi àmplia de les etapes de la història de Catalunya fins a començaments del segle XVIII. Molt més que un exercici d’estil o una dissertació acadèmica, aquest primer volum, que no pretén pas explotar fonts originals, constitueix una demostració d’història total tal com l’ambiciona l’investigador. Els elements polítics, institucionals, i els inevitables «esdeveniments» hi tenen el seu lloc, però l’accent recau sobre les forces productives, —l’agricultura, el comerç, la demografia i el moviment dels homes—, finalment, els trets de la civilització, el pes de la religió i de les herències ètniques, el tot associat en una àmplia combinatòria: història, en la llarga durada amb els seus temps forts —la Reconquista, els grans descobriments i el seu impacte sobre l’economia local—, de l’apogeu a una decadència seguida d’un esbós de renovació.
Història «total», història «problema»: perquè després d’aquest ampli preàmbul desplegat en l’espai i en el temps, Pierre Vilar arriba al cor del problema que ha volgut confrontar: les condicions en què s’ha operat, en el temps «mitjanament llarg» (segons expressió seva) del segle XVIII, l’esforç del capitalisme mercantil a Barcelona i al seu espai, que va promoure noves forces productives, noves relacions de producció, i iniciar en un estadi de transició l’acumulació primitiva de capital gràcies a la qual s’operarà durant el segle següent el procés d’industrialització i el pas cap al capitalisme, al mateix temps que emergirà una presa de consciència pròpiament nacional. Encara que Pierre Vilar no va poder realitzar el seu projecte inicial, que hauria abraçat el segle XIX i el començament del segle XX, podem dir que va tancar el cercle i va donar una resposta a la qüestió plantejada en la introducció.
Per a fer-ho, Pierre Vilar, als volums segon i tercer, va emprendre amb decisió el treball dels arxius, als fons catalans i de la corona d’Aragó, al mateix temps que recorria a totes les fonts privades o públiques manuscrites o impreses accessibles.
