Goff, el 1978 va publicar l’audaç recull-manifest de La nouvelle histoire (Le Goff, 1978, 1988), va confiar a un jove turc de la generació que pujava, Guy Bois, la tasca de presentar el «Marxisme et histoire nouvelle». Encara que Vilar hagi estat saludat per la «seva obra inmensa», el to de l’autor no és gens complaent quan es pregunta: però... «dóna el ple valor operatiu al concepte de mode de producció?» Guy Bois li retreu que «no hagi privilegiat en la seva recerca l’elaboració d’una teoria del sistema feudal» i considera que no ha sabut desfer-se d’una manera de fer historicista perquè allò que li interessava era una societat concreta i no l’elaboració d’un model abstracte. En certa manera, el mode de producció no seria per a ell «un veritable objecte de recerca sinó un marc general pressuposat» (Bois 1978, 1988:272).
Aquesta sospita, era legítima? Em sembla, després d’allò que hem citat adés, que Pierre Vilar ha estat prou explícit. Sense voler, però, girar l’esquena als protagonistes, podríem dir que Guy Bois no s’equivocava pas quan pensava que Vilar s’havia interessat més per una realitat concreta que per un model abstracte.
Amb «impaciència teòrica», el jove historiador d’aleshores esperava veure’s respost per Pierre Vilar. Però de fet, en aquesta data, el mestre ja no en tenia gens d’impaciència.
El 1982 el volum titulat Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles, que aplega la quinzena d’articles dels quals n’hem tret tant de profit, apareixia com un testament, un balanç sense penediment d’un camí plenament assumit. El prefaci evoca d’una manera sòbria els debats i els combats que formen la trama del llibre, tot desdoblant-se en dues posicions: una crida a mantenir-se en estat d’alerta i un acte de reconeixement a dos mestres.
La posada en guàrdia no es dirigeix pas als adversaris tradicionals en la història instal·lada, sinó als joves aclaparats pels nous manuals: «avortem de la història nova» d’un magma on es barregen dades econòmiques elementals, sociologia mal dirigida i geografia a la salsa ecologista. Després s’entreveu, en la cimera de la nova història dels doctes erudits, la seva presa de partit per les coses esotèriques i sobretot l’esmicolament (aviat es parlarà d’«història en engrunes»), i posarà fi, amb satisfacció de més d’un, a qualsevol projecte d’història total. És perquè creu no només en la utilitat sinó en la necessitat d’aquest projecte, que Vilar conclou reiterant dues grans fidelitats: a Ernest Labrousse, la problemàtica conjuntural del qual ha introduït el temps en l’observació concreta de les societats, sense oblidar que tenen una estructura de la qual la conjuntura revela solideses i febleses. La segona fidelitat es dirigeix a «la sola teoria existent de la història, la de Marx, que cal saber utilitzar. No serà justament perquè és l’única, que les teories econòmiques i sociològiques intenten defugir la història, i la pràctica positivista de la història prohibeix de pensar-la?».
Pierre Vilar espera que ningú no s’equivoqui sobre el sentit d’aquesta professió de fe: el seu marxisme «no és pas una opció políticomoral a priori, molt menys una fe cega». S’imposa a ell després de mig segle d’observació del món com una conclusió, i no un punt de partida. Dóna així una resposta, la seva resposta, a la dialèctica del concret i de la teoria que hem intentat de seguir «en construcció».
El vell historiador va viure encara més de vint anys, confiant-se de bona gana a entrevistadors (a François Dosse, el 1986) i lliurant-se lliurement als seus records el 1995 en el llibre Pensar històricament, Reflexions i records, (Vilar 1995b) aparegut en català, primer, i després traduït al castellà. Les recompenses sovint tardanes que es van acumular als darrers anys no van poder compensar les desgràcies que va suportar amb una excepcional valentia, la mort de la seva dona Gabriela Berrogain, la ceguesa progressiva finalment instal·lada, una prova terrible per a un home del món dels llibres. Però també, al fil d’aquests vint anys, va poder assistir a l’enfonsament de tot un món del qual ell havia celebrat el sorgiment.
I tanmateix, en un paisatge en ruïnes, sobreviu a través la seva obra una construcció de la intel·ligència, de la recerca i de l’esperit que encara és apta per a alimentar la nostra reflexió, i per convèncer-nos que la història, lluny de pesar sobre nosaltres com una fatalitat, encara s’ha de construir.
[*] Professor emèrit de la Universitat París 1 - Sorbona.
SEGONA PART
Anàlisi històrica, anàlisi de les estructures de les societats
PIERRE VILAR I L’ANÀLISI HISTÒRICA
Rosa Congost[*]
Entre els historiadors que reivindiquem el mestratge de Pierre Vilar, som molts els qui ens reconeixem sobretot als seus dubtes i a la seva manera d’interrogar els fets històrics. Per això, el tema de reflexió que he triat no ha estat pas el coneixement històric o el saber històric de Pierre Vilar, sinó la seva proposta d’anàlisi històrica.
D’una manera concreta, voldria reflexionar sobre algunes de les expressions que l’historiador Pierre Vilar va utilitzar al llarg de la seva vida professional per a definir el seu treball i, el que potser és més important, per definir i sintetitzar allò que considerava que devia ser el treball d’un bon historiador. Els qui han llegit Pierre Vilar saben que als seus escrits assumia moltes vegades el paper d’una mena d’historiador ideal: l’historiador ha de fer això, l’historiador ha de treballar en aquesta direcció. Molt sovint: l’historiador no pot desinteressar-se de tal cosa, l’historiador no havia d’acontentar-se amb això...
No era pas una actitud pedant ni estrictament professoral. Ans el contrari, en tant que demanava i exigia que l’historiador es fes preguntes, investigués, dubtés, sospités, aquesta manera de dirigir-se al lector reflectia una actitud humil, en la mesura en què era una manera de repetir-se a si mateix i de reconèixer públicament el que constituïa la base de la seva actitud com a historiador: la convicció que ser historiador no era una tasca fàcil i que calia armar-se intel·lectualment per combatre moltes idees que trobem ja fetes. Darrera la reivindicació d’anàlisi hi havia sobretot la voluntat de treballar científicament.
Hi ha dues expressions que em semblen especialment significatives i que constituiran el fil conductor d’aquesta exposició: història raonada, història en construcció. Hagués pogut escriure: història total, història marxista. Dues reivindicacions també vilarianes. Però si he optat per les primeres és bàsicament per tres raons que vull fer explícites des del començament.
La primera, perquè sé que, si parlo d’història total i història marxista, avui, a començaments del segle XXI, puc donar a entendre i fer pensar que estic parlant d’una forma arcaica, caduca i superada de concebre la història. Les dues etiquetes evoquen avui, per a molts, una historiografia pròpia dels anys seixanta del segle XX, sovint feta a base de models, que per alguns s’ha revelat del tot estèril, o fins i tot nefasta, i els més favorables consideren que ja ha donat tots els seus fruits. En canvi, les reivindicacions d’una història raonada i una història en construcció conviden a la reflexió i a la discussió obertes sobre maneres de treballar, d’escriure i d’ensenyar la història.
A més, em sembla, i aquesta és la segona raó, que aquestes dues expressions, inequívocament de Vilar, són les que permeten entendre millor la seva obra. És justament la reivindicació d’una història raonada i d’una història en construcció allò que fa que la història total i la història marxista de Pierre Vilar es diferenciïn d’altres històries totals i històries marxistes reivindicades per altres historiadors de la seva generació.
La tercera raó per la qual he triat aquestes dues fórmules —en realitat, aquestes dues idees— té a veure amb
